29 de novembre de 2020

DIUMENGE I D’ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 63,16b-17.19b.64,2b-7; Sl 79,2ac i 3bc.15-16.18-19; 1C 1,3-9; Mc 13,33-37

Amb l’Advent iniciem un nou any litúrgic, un temps de gràcia per rememorar l’encarnació, naixement, vida, passió, mort i resurrecció de Crist, el misteri de la salvació. Un temps el de l’Advent d’espera de l’adveniment definitiu, és a dir d’esperança, i alhora de vetlla; un temps doncs per estar atents i per vetllar. Un temps de reconciliació amb Déu, amb aquell qui és el nostre Pare, el terrisser que ha modelat la nostra argila ja que som obra de les seves mans, com ens ha dit el profeta per antonomàsia de l’Advent, el profeta Isaïes. Tota la nostra vida ha de ser un temps de vetlla i d’esperança, esperant la manifestació de Jesucrist el nostre Senyor, com ens ha dit l’Apòstol.

Què esperem?

El Regne. El tret més significatiu del temps d’Advent és l’espera del Regne i del Messies que l’ha d’implementar, per això la súplica insistent per la seva vinguda.
El Messies que nosaltres esperem sabem que és aquell a qui el Pare va consagrar i va enviar al món, sabem que no és únicament un rei sinó que és el mateix Fill de Déu per naturalesa. Fill igual al Pare que el consagrà i envià al món perquè fet home esdevingués el rei definitiu no sols de la casa de Jacob sinó de tota la família humana; perquè ara és tota la humanitat la cridada a la salvació. Aquesta és doncs la vinguda del Messies que sempre anhela el poble sant de Déu, aquesta és l’esperança que centren les quatre setmanes d’Advent.

Qui esperem?

Al Crist. Aquest Messies no és altra que el Crist un Messies anunciat, esperat, que finalment ha arribat per fer realitat allò que l’Escriptura havia predit.
És també aquell que ha de venir al final dels temps. Per això vivim l’Advent amb una atenció vigilant, atents al misteri de la història i als signes dels temps, sol·lícits per preparar els camins del Senyor i aspectants a l’arribada definitiva del Regne. Aquest Regne té un rei que nasqué en una menjadora i per tron tingué una creu, per corona un grapat d’espines i per ceptre una llançada que li traspassà el costat. És Ell qui ens mantindrà ferms fins a la fi, tant sols Ell pot fer-ho, perquè quan arribi ens trobi irreprensibles. No sabem quan tornarà, si vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada. Serà a l’hora menys pensada, però serà.

Per què l’esperem?

Per la nostra salvació. L’espera està íntimament relacionada amb la fe en el pla de Déu que es feu home per salvar-nos. Una fe fonamentada en la certesa de que rebrem allò que busquem si confiem en Déu. Sant Agustí ens diu que esperar significa creure en l’amor, tenir confiança en Déu i abandonar-se a Ell totalment. Creure, confiar i estimar és la manera de viure l’Advent.

Com l’esperem?

Vetllant, cal que no ens trobi dormint. No podem entendre l’Advent com a una espera inactiva. Es tracta, més aviat, d’una espera en esperança, això és, d’un esperar caminant, i d’un caminar esperant, però sempre cap a Déu. Déu ve a nosaltres a mesura que nosaltres anem cap a Ell. Déu ens dóna la seva gràcia en tant que som capaços de rebre-la, que ens obrim al seu amor.
Déu ens crida perquè nosaltres responguem.

Què significa, a més, l’Advent?

S’ho preguntava sant Joan Pau II i deia: «L’Advent és el descobriment d’una gran aspiració dels homes i dels pobles cap a la casa del Senyor. No cap a la mort i la destrucció, sinó cap a la trobada amb Ell.»