26 de gener de 2020

SANTS ROBERT, ALBERIC I ESTEVE, ABATS DE CISTER

PROFESSIÓ SOLEMNE DE FRA JURIJUS ŠAVLINSKIS I FRA LLORENÇ VILLAGRASA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 44,1-10-15; Sl 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10,24b-30

Robert, Alberic i Esteve foren homes piadosos, bondadosos, que feren el bé i per això perdura el seu record i el seu bon nom es manté viu a cada generació de monjos. Ho deixaren tot per seguir al Crist: casa, germans i germanes, pares i camps; per això en fem memòria. Ells volgueren ser fidels a l’Esperit de la Regla i no anteposar mai res al Crist i encesos per una mateixa caritat, imitant a Crist pobre, esdevingueren pares i mestres de monjos. Nosaltres, tal com estableix la Carta Caritatis de la que tot just acabem de celebrar el IX Centenari, volent ser seguidors seus, no volem cercar altre sentit en la lectura de la Santa Regla que el que ells entengueren i observaren. Avui estimats fra Iuri i fra Llorenç vosaltres, com tants d’altres abans que vosaltres, preneu el relleu dels fundadors del nou monestir per viure la Regla amb la seva mateixa observança. Heu deixat enrere una manera de viure per adoptar la que els nostres sants pares establiren per ser més i més fidels a l’esperit de la Regla que sant Benet establí per als monjos.

Seguir la Regla vol dir seguir al Crist. Crist és el centre de la vida monàstica; centre, sentit i essència de la vida del monjo, viscuda en comunitat compartint la recerca de Crist, centrada en la pregària, la lectura i el treball; atenta al que ens diu Crist que parla de manera particular en la Paraula és a dir en l’Escriptura que es fa present en l’ofici diví nucli i eix de la nostra vida.

El monjo per mitjà dels seus vots monàstics, especialment pel d’obediència, fa camí en mig d’una comunitat que viu en la pregària i el servei, i que per la capacitat transformadora de l’Evangeli, esdevé escola de servei del Senyor en expressió de sant Benet; que no signifiquen un conjunt de costums, i preceptes que cal observar sinó quelcom que amara tota la vida. Els consells de sant Benet són punts de referència sobre un camí dictats des de la prudència i la reflexió fruit d’una experiència personal, però sobretot indiquen un camí de conversió del cor per la caritat; que tant sols es pot recórrer gràcies a la fe; com ho feren els nostres sants pares.

La Regla dona un programa de vida al monjo, quan li diu que, «des del dia de la de la seva professió, no tindrà ni potestat sobre el seu propi cos» (RB 58,24;33,4), que ha d’ésser cremat «posant al servei del Senyor, present en els germans, els dons i talents que ell ha dipositat en nosaltres.» (RB Pròleg, 6). Aquesta disponibilitat és pròpia de la professió del monjo i mostra la seva fe, és a dir: amb els dons i talents rebuts del Senyor, servir-lo present en els germans i això fins a la mort. Els monjos, que som cercadors de Déu (RB 58,7), no assolirem mai plenament el nostre objectiu en aquesta vida, durant la qual hem de participar, per la paciència, en la passió de Crist a fi de poder compartir després també el seu Regne; com ho fan ara els nostres sants pares.

Aquesta vida amb els altres i per als altres té per força l’amor a «Crist a l’amor del qual no podem anteposar res, absolutament res» (RB 72,11). Un amor entès com el moviment íntim de la caritat que tendeix a la comunió amb els germans, «Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu»(1Jn 4,20). Amor a Crist, als germans i també al lloc; com ho visqueren els nostre pares. L’arrelament de la comunitat a un lloc concret ha pres a partir de la Regla de sant Benet el nom d’estabilitat, qui entra en un monestir ho fa en una comunitat ja arrelada amb una herència que es transmesa per una manera de viure i un cert esperit; el nou vingut s’uneix així a d’altres germans que ja estan fent via pel camí de cercar Déu i aleshores tota la comunitat s’acompanya mútuament.

El monjo no s’ha de plantejar la seva vida com un servei “per a” sinó un servei “a”, servir a Déu en els germans. Un servei obedient, que brolla del fons del cor, que no cerca el reconeixement immediat; una obediència fruit de l’amor nascut de la nostra filiació divina. Ja que és al Senyor a qui servim i obeïm amb joia i llibertat i així el servei i l’obediència esdevenen mitjans i no finalitats.

Un servei humil, humilitat davant del Pare i davant dels germans en els que hem de veure la imatge de Crist. El servei és obedient i és humil perquè és amor i el servei que surt de l’amor és vertader perquè surt del fons del cor. Crist mateix, centre de la vida del monjo, amb el seu exemple ens diu que viure segons l’Evangeli no és viure en la tristor sinó en la joia del servei obedient, humil i amorós. Joia que els nostres pares visqueren al nou monestir, a Cister.

Cercar Déu, és l’únic i essencial. Es tracta de recollir amb fe, amor i humilitat les normes de la vida cristiana que brollant de l’Evangeli, marquen les Constitucions i la Regla, i que vosaltres, estimats fra Iuri i fra Llorenç, accepteu el dia del vostre solemne compromís monàstic. Procureu viure-les des de l’interior i en profunditat, anant descobrint dia rere dia la seva riquesa i significat, la seva validesa i eficàcia. Sempre sota el guiatge de la Paraula acollida en un silenci receptiu. Crist, centre de la vida del monjo es fa present en la Paraula i en la taula de l’Eucaristia; en el servei i en els germans; s’hi fa present si tot ho fem amb amor i temor de Déu, perquè Ell és amor.

Avui, estimats fra Iuri i fra Llorenç, us comprometeu de manera solemne, davant d’aquesta comunitat i d’aquesta assemblea, que representen a tota l’Església estesa d’orient fins a occident, a seguir a Crist amb el guiatge de l’Evangeli ajudats per les armes de l’estabilitat, la conversió de costums i l’obediència; ho representareu de manera molt gràfica deixant sobre l’altar la cèdula de la vostra professió; significant així que amb les ofrenes del pa i del vi hi deixeu la vostra vida sencera com una ofrena agradable al Senyor. Dient al Senyor com Pere, com els nostres sants pares: «nosaltres ho hem deixat tot per seguir-vos.»

Que el Senyor us hi ajudi i a tots nosaltres també.