6 de juliol del 2014

DIUMENGE XIV DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Za 9,9-10; Sl 144; Rm 8,9.11-13; Mt 11,25-30

Germanes, germans,

Amb aquest diumenge catorzè durant l'any reprenem el temps ordinari que vam deixar al començament de la quaresma i que ens acompanyarà fins al proper Advent.

La litúrgia d'aquest catorzè diumenge ens obsequia amb unes lectures consoladores i pacificadores, tant la primera, del profeta Zacaries, com l'evangeli de Mateu.

Zacaries ens retrata la imatge del futur Rei d'Israel muntat en un ase fill de somera, un animal de càrrega, indefens i pobre, comparable amb els imponents cavalls de guerra. Es tracta d'un rei bo i salvador que té per insígnia i estendard la humilitat i la pau. I amb aquesta actitud humil, i d'una forma paradoxal, farà a miques l'arrogància dels carros de guerra i dels cavalls i dels arcs dels guerrers. Amb la seva pau com a lema bandejarà tots els instruments bèl·lics i destructors. És un text que es llegeix també, com sabeu, el diumenge de Rams per assimilar-lo a l'entrada de Jesús a Jerusalem. A més, Zacaries ens presenta aquest rei com un rei universal que es guanyarà tots els pobles amb paraules de pau i d'aquesta manera estendrà el seu domini per tota la terra. La figura d'aquest rei pacífic, del qual en parlen altres profetes, com Isaïes, Miquees i Jeremies, correspon al Rei Messies, el Rei escatològic que inaugurarà un nou Regne de pau per a tots els pobles. Com veieu es tracta d'un missatge consolador que comunica alegria i esperança per al poble i també a nosaltres, hereus de les esperances d'Israel a través del nostre Rei bo i universal. Nosaltres vivim en un món on els poderosos es creuen invulnerables i amos de tot i els febles són esclafats sense misericòrdia ni consideració, però a la fi, la darrera paraula la tindrà la mà bondadosa i pacífica del nostre Déu que capgirarà totes les realitats injustes i donarà a cadascú el que es mereix. Ell té preparat per als seus seguidors una vida interminable de felicitat en aquest Regne inviolable on ell és el Rei etern de la pau.

Diguem alguna cosa sobre el text de la carta als Romans. Aquest capítol vuitè, al bell mig de la carta, té una importància primordial, pel testimoniatge múltiple que dóna de l'Esperit Sant i pel testimoniatge de l'amor de Déu revelat en Jesucrist. El venerable papa Pau VI tenia en tanta estima aquest capítol que se l'havia après de memòria. En el fragment d'avui sant Pau parla de la llei de l'esperit i de la llei de la carn per deixar clar que només els qui viuen portats per l'Esperit de Déu són plaents a Déu ja que són habitats per ell. I aquest Esperit és el mateix que va ressuscitar Jesús d'entre els morts. Per tant, es tracta de l'Esperit de Vida. Sant Pau no fou testimoni de la vinguda de l'Esperit Sant el dia Pentecosta, però en el camí de Damasc li fou infós privilegiadament l'Esperit Sant d'una manera plena així com el coneixement de Jesucrist i del seu missatge.

El fragment del primer evangeli que hem escoltat és com una perla aïllada en el context evangèlic on apareix, donat que no té cap mena de relació amb el text precedent ni amb el que segueix. Sant Lluc també el cita però només la primera part. La segona part, «Veniu a mi...» és pròpia de Mateu. La primera part: «Us enalteixo, Pare...» és d'estil perfectament joànic, i ens recorda el capítol 17 de l'evangeli de sant Joan, la pregària sacerdotal de Jesús al Pare abans de la seva Passió.

En la primera part Jesús s'expansiona davant el Pare, Senyor del cel i de la terra, i fa una pregària d'acció de gràcies en la qual enalteix el Pare per la seva admirable saviesa, que ell ha amagada als savis i entesos i en canvi l'ha revelada als senzills. Altre cop la paradoxa del capgirament de papers que hem fet notar en la primera lectura. Jesús, a més, és el dipositari únic del veritable coneixement del Pare —«el Pare ho ha posat tot a les meves mans» diu— i per això pot revelar lliurement aquest coneixement a qui vulgui. Hi veiem, doncs, en aquest text una compenetració perfecta entre el Pare i el Fill en una intimitat de coneixement i amor.

En la segona part del nostre text Jesús es dirigeix als seus seguidors tot invitant-los a acostar-se a ell: «Veniu a mi». Jesús ens convida a cercar en ell el repòs i la pau, cosa que ens transporta al salm 22, «El Senyor és el meu pastor... em fa descansar en prats deliciosos». Jesús es presenta com el Mestre bo que crida tothom a arrecerar-se a ell que no afeixuga amb prescripcions inútils, pesants i inhumanes com ho feien els mestres de la llei i els fariseus, sinó que el seu jou és suau i suportable per a tots ja que ell, a més de ser benèvol i humil de cor, és el millor expert en humanitat.

Que bé que ens va aquest evangeli d'avui, germanes i germans! Qui no se sent cansat i afeixugat de tant en tant i no sap com i on trobar el repòs necessari? Jesús és sempre prop nostre i ens acull obertament malgrat les nostres misèries, pecats, febleses, errors i contradiccions. Només Jesús ens pot alliberar de tot allò que ens pesa i aclapara. El seu «Veniu a mi» és una invitació universal a la confiança, a l'entrega, a l'abandó i a la rendició decidits al seu amor. Ell ha dit més amunt que «el Pare ho ha posat tot a les seves mans», i aquest «tot» és integral, total, no exclou res ni ningú perquè a ell no se li escapa res i ho pot tot. Cal tenir una fe prou agosarada per lliurar-li tot el que ens afeixuga, una fe que ha de fixar mes la mirada en la seva omnipotència i en la seva misericòrdia que no en la nostra misèria impotent incapaç de salvar-nos.