1 de novembre de 2014

TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Salm 23,1-6; 1Jn 3,1-3; Mt 5,1-12

«En veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s'assegué, i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient...»

La seva veu s'escampa a tota la terra. La bellesa de la creació parla de la bellesa divina. Déu domina la terra i els seus habitants. Déu habita en ella i li agrada passejar-s'hi com ho pot fer un pagès pel seu tros (cf. Gn 3,8). Creada per Déu, la terra té un caràcter religiós. És deliciós pressentir i gaudir de la remor propera de les fonts de la vida... que estem fent malbé amb els nostres atemptats al medi ambient.

Crist ha vingut a recuperar tota aquesta bellesa per a tots els homes. Crist amb la seva nova creació convoca, per mitjà de l'Església, al nou paradís. Déu construeix el seu paradís sobre la inestabilitat de les aigües, sobre la fragilitat de l'Església, però també sobre la Roca de la seva Paraula. Ell segueix prenent la paraula i ens ensenya. Crist ens ensenya a través del salm:

Una invitació positiva: «tenir el cor sincer i les mans netes de culpa».
Una invitació negativa: «no confiar en els deus falsos».

Aquesta paraula del salm és com una primera paraula, un primer esglaó per pujar a la muntanya, per acostar-nos a Jesús, el qual ens ensenya amb la seva paraula.

Ens diu un sant Pare: «Què ha de fer aquell que desitja pujar a la “muntanya espiritual”? L'Esperit Sant respon i el salmista anuncia d'alguna manera el sermó de Crist sobre la muntanya».

El salmista anuncia les condicions per a acostar-nos a Crist. El seu Esperit ens anirà descobrint la saviesa de la seva paraula.

La benaurança de la pobresa, de la mansuetud, de les llàgrimes, de la justícia, dels sadollats, de la misericòrdia, de la puresa de cor, de la pau, de la persecució... Les benaurances, que acabem d'escoltar, i que són com les fonts de la saviesa evangèlica, la saviesa de què tenim necessitat per al nostre camí com a creients, i com a persones consagrades a Déu.

Tenim necessitat de pujar a la muntanya espiritual i trobar-nos amb Déu, el Déu de qui brolla aquesta benaurança, el Déu que proclama aquest nou camí per mitjà del seu Fill revestit de la nostra naturalesa. Tenim necessitat d'apropar-nos a Crist per escoltar aquella paraula que necessita el cor de cadascun de nosaltres perquè en nosaltres visqui el Crist de les benaurances.

Totes les generacions han fet, fan o faran aquest camí de recerca de la saviesa de la vida. D'una manera o d'una altra. Amb més o menys consciència. Ho necessita la humanitat. El necessitem cadascú de nosaltres. Trobar-nos amb Crist, escoltar-lo i canviar la nostra vida. És una de les tasques més belles de la vida cristiana, i fins i tot de tota vida humana: ser cercador de Déu. És l'únic que pot omplir la vida. Perquè és el que ens obre a un immens horitzó de vida nova. Així ho han entès i ho han expressat els místics, com santa Teresa quan escriu: «Descubre tu presencia, y máteme tu vista y hermosura; mira que la dolencia de amor no se cura sino con la presencia y la figura».

A desitjar aquesta presència i aquesta figura ens hi convida també sant Bernat: «Tasteu i veureu que n'és dolç és el Senyor. No hi ha res comparable a aquesta finesa, a aquest gust, a aquesta saviesa; és quelcom de diví. T'encisa, i amb raó, el sol ardent, la policromia de la flor, el pa saborós i la terra fecunda. Tot això ve de Déu. S'ha prodigat a les seves criatures. Però posseeix en si mateix infinitament més» (Sant Bernat, Sermó 1, Tots Sants).

A aquest «infinitament més» ens obre la Paraula de Jesús, la saviesa de Déu, que sense cridar, sense alçar la veu pels carrers, suggereix al nostre cor unes paraules que desborden profunda i autèntica saviesa per al camí de vida creient.

Què necessita en aquests moments el nostre cor? Quina paraula de Jesús de Natzaret, que ens parla avui des de la muntanya de les benaurances té més ressò en el nostre cor? Acollim-la, i no la deixem anar!