Jr 20,10-13; Sl 68; Rm 5,12-15; Mt 10,26-33
Estimats germans i germanes,
Quin gran tema de meditació el d’avui: la por! Actualment tenim molta por al terrorisme, a les injustícies i al canvi climàtic. Jesús ens demana que no ens deixem vèncer per la por. «No tingueu por!»: ho hem escoltat tres vegades. La por és un torbament intens davant d’un perill real o imaginari. Veiem molt clarament la por en els animals: L’instint de conservació els fa actuar de forma sorprenent. És un instint natural que també tenim les persones com a defensa espontània. Segons un monjo benedictí, en els éssers humans la raó regula l’instint de la por, el qual influeix en la voluntat i determina les reaccions. La por és dolenta quan apaga l’amor i la confiança. Si un es deixa guiar només per la por no viu una vida de llibertat, veu més perills dels que hi ha, s’aïlla, resta immadur i perd la confiança en si mateix i en els altres.
«No tingueu por!» Tenim por, els creients? ¿Ens costa de confessar la nostra fe lliurement i sense complexos? El missatge de Jeremies, de part de Déu, va resultar incòmode: per això el van perseguir i volien venjar-se d’ell. Però el profeta es manté fidel, no perd l’esperança, segueix confiant en el Senyor. I nosaltres? Les incomprensions ens poden fer caure en la por i en el desànim. Els nous «profetes» de la societat del consum anuncien paradisos meravellosos, però que només estan a l’abast dels qui tenen joventut o diners. L’Església es presentada com una institució passada de moda i plena de defectes. No tinguem por de les crítiques, si aquestes ens ajuden a millorar i a renovar-nos. És veritat que els homes som especialistes en cometre errors, però Déu continua la seva obra d’amor en el món.
Sovint tenim por a posar-nos davant de Déu perquè això significa trobar-se amb un mateix i amb tot el que això comporta. Déu és com el nostre mirall: Ell sap què som, què valem, el que hi ha de bo i de dolent en nosaltres. Posar-nos davant d’Ell suposa el procés de descobrir la nostra realitat, sense enganys. Davant Déu ens sentim limitats i febles. Però només units a Ell, trobem aquesta llum d’esperança, aquesta força inexplicable, i aquest consol que ens reconforta i fa perdre la por.
Quin gran misteri el de la nostra llibertat i el de la nostra feblesa! Ni tan sols coneixem els seus límits. La pregària confiada és el signe més gran de la pobresa i de la grandesa de l’home, que camina avançant i retrocedint alhora. És reconfortant pensar en positiu: que la confiança i la paciència van posant les coses al seu lloc; que la perseverança ens permet de no defallir; que la fe i la pregària ens uneixen a Déu, que dóna força i coratge.
No tinguem por a manifestar-nos tal com som i a dir el què pensem. No tinguem por davant les dificultats i limitacions pròpies i dels altres, de renovar la confiança, de creure més enllà de les aparences, de viure la llibertat que dóna l’amor sense condicions. No tinguem por als moments de desànim, a les experiències negatives, al pecat, al sofriment. No tinguem por de sortir del nostre egoisme i anar a l’encontre dels qui se senten sols i desemparats. No tinguem por de perdre la vida pels altres, i de donar-la al servei de l’Evangeli.
La Missa dominical és com una escola on aprenem a viure: escoltem, compartim, convivim i esperem junts. Jesús coneix el fons del nostre cor i ens dóna sempre noves possibilitats i una esperança més gran que la que el món pot oferir. Segons la segona lectura, per la Gràcia de Jesucrist, el do de Déu, el seu amor, supera totes les nostres caigudes, infidelitats i mediocritats. Si deixem que Ell actuï en nosaltres, podrem ser guarits de qualsevol mal i alliberats de les nostres pors. El coratge forma part de la història anònima de cadascú. Podem acabar recordant l’oració col·lecta: «Senyor... no deixis mai de la teva mà aquells en qui ha arrelat sòlidament el teu amor».
