DISSABTE DE LA SETMANA XXVII DURANT L’ANY (II)

Homilia predicada per fra Bernat Folcrà, diaca
Ga 3,22-29; 104,2-3.4-5.6-7 (R.: 8a); Lc 11,27-28
 
«La meva mare i els meus germans són aquells que escolten la paraula de Déu i la guarden».

Jesús ens diu que el que veritablement importa en la vida és escoltar la Paraula de Déu i guardar-la, que vol dir obeir-la i posar-la en pràctica.

En un altre lloc de l’Evangeli Jesús ens diu de manera molt semblant que el que escolta i guarda la Paraula de Déu és mare i germà de Jesús. Per això som sortosos, perquè no hem entrat a formar part de la família de Déu a causa dels llaços de la carn i de la sang, sinó per l’escolta i la pràctica de la Paraula de Déu.
Germans, tota la nostra vida monàstica ja està com continguda i marcada amb la primera paraula de la Regla de Sant Benet: “Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor”. La pràctica de la Lectio Divina ens porta a experimentar que som una família de Déu, no constituïda per llaços biològics, sinó espirituals, i així amb el temps podem experimentar aquella comunió amb Déu i amb els germans que ens porti a ser sortosos, veritablement feliços.

Per altra part, escoltar la Paraula de Déu i guardar-la no és un treball fàcil. Som cridats a escoltar de tal manera que la Paraula de Déu no ens entri per una orella i ens surti per l’altra. Moltes vegades, per les preocupacions, les distraccions, o per estar atrafegats per altres coses, la Paraula ens pot relliscar. Però l’esforç que em de fer és que la Paraula no ens rellisqui, sinó que la puguem contenir en el nostre interior, com quelcom preciós, que ens dona vida, forces i joia.

Així, doncs, no ens oblidem mai que rumiar la Paraula de Déu és essencial per la nostra vida, tal com ens ho ensenyen els monjos antics. Qui no ha estat corprès per l’exemple del monjo que surt del cor i, mentre muny les vaques, va rumiant la Paraula que fa un moment havia escoltat durant la pregària? Donar-li voltes silenciosament a un salm, en el silenci del nostre cor, al mateix que fem la nostra feina diària, això és el que fa que la nostra vida mai caigui en la rutina, sinó que sigui meravellosament creativa.

La mateixa Paraula que al principi va crear l’univers ve a nosaltres dia rere dia i ens recrea, ens fa homes nous.

Finalment, l’escolta de la Paraula de Déu ens recorda la importància de la pregària. Escoltar, meditar, recordar, pregar, són totes accions que van íntimament lligades. Pregar és cercar, trucar i trobar, com ens ho recordava l’Evangeli fa uns dies. El salm 104 ens invita amb aquests verbs a fer de tota la nostra existència una pregària: «Penseu en el Senyor i en el seu poder, busqueu sempre la seva presència. Recordeu les meravelles que ell obrà, els seus prodigis i les seves decisions».

És bonic pensar que la nostra pregària és un cercar Déu, una recerca apassionada, com la de l’amada que cerca l’amant. Però tal vegada res no sigui millor que pregar com un mendicant: trucar a la porta de Déu amb les mans absolutament buides, sense res, sense els encants de l’amada, sinó com un veritable pobre d’esperit. Pregar és presentar-li a Déu totes les nostres misèries, com a fills pròdigs. No hem de tenir por, som membres de la família de Déu, una família que té llaços que són més forts que els d’una família biològica, que té els llaços de l’Esperit.