SANTS SIMÓ I JUDES, APÒSTOLS

Homilia predicada per fra Bernat Folcrà, diaca
Ef 2,19-22; Sl 18,2-3.4-5 (R.: 5a); Lc 6,12-19

El zel de la creu

Estimats germans, l’evangeli d’avui ens presenta la crida dels dotze apòstols, el grup especial d’escollits qui perllongaran en el món la mateixa missió de Crist a la terra. Jesús ha sembrat, ha inaugurat el Regne de Déu i, una vegada que Crist tornarà al seu Pare, pertocarà als apòstols i als deixebles de ser els continuadors de la seva missió.

La crida de Jesús és, doncs, ser apòstols, és a dir, enviats. Apòstol ve del verb grec apostello, i vol dir missatger, enviat. Ens trobem amb una paraula que defineix l’essència més íntima de l’ésser de Jesús: Ell és l’Enviat del Pare, que al mateix temps envia d’altres, perquè continuïn la seva missió ací  a la terra, perquè continuïn acomplint la missió que per la qual el Pare havia enviat el Crist: Déu tant va estimar el món que va enviar el seu Fill únic, per salvar el món i no per condemnar-lo. Jesús és la Paraula enviada pel Pare, la Paraula que és va fer carn i habità entre nosaltres. El Verb Encarnat, l’Emmanuel, continua essent dia rere dia amb nosaltres, gràcies a l’apostolicitat de l’Església,  als missioners, qui porten l’Evangeli fins a els extrems del món, fins les perifèries.

Sant Pau VI deia que el nostre món, més que mestres, necessitava testimonis. I en aquest sentit crec que la carta de sant Judes ens pot ajudar a redescobrir el sentit del testimoniatge, amb el qual tots els cristians podem ser apòstols del Crist. La carta de sant Judes ens ajuda a redescobrir el testimoniatge silenciós, aquell que no es el de dir moltes paraules, sinó el de donar la vida a poc a poc, en la quotidianitat, en les perifèries, amb la fidelitat de la pregària i del servei humil: “estimats, edifiqueu-vos sobre el fonament de la vostra fe santa, pregueu moguts per l’Esperit Sant, manteniu-vos en l’amor de Déu, mentre espereu que la misericòrdia de Crist us doni la vida eterna”. Aquestes paraules ens suggereixen que tots els cristians som cridats a donar testimoni de la nostra fe en Crist en contextos de dificultat, d’incomprensió, fins i tot de persecució, tal com ho van fer els primers testimonis del Crist. Això és encarnar-se en el món.

La fe és testimonia amb la pregària. L’evangeli ens mostra a Jesús qui passa tota la nit pregant a la muntanya, en diàleg íntim amb el Pare, per cridar als qui el Pare vol, als qui el Pare posa a les mans de Jesús. Benet XVI diu que ser deixebles és, abans que tot, un fet de pregària. Diu que els deixebles són engendrats en la pregària. La pregària té aquesta capacitat de fecundar, de donar vida nova, de canviar la vida, el cor. Sense pregària, cap treball apostòlic pot ésser fecund; cap missió pot ser transformadora dels cors del homes. La pregària és en ella mateixa un testimoniatge contagiós.

Jesús surt de la seva pregària i en fa dotze apòstols. El numero dotze ens recorda el patriarca Jacob i les dotze tribus d’Israel, que representaven el naixement del poble d’Israel. Jesús, doncs, és el nou Jacob, i els dotze apòstols són el nou Israel, l’Església, amb la seva presencia universal en el món sencer. Ara bé, la vida en comú d’aquets dotze no devia de ser gens fàcil, perquè els cridats no eren perfectes, eren pecadors i febles, i a més eren molt diferents els uns dels altres. Però el fet de ser diferents no va ser un impediment per seguir el Crist i per arribar a la santedat. L’Esperit Sant va crear la unitat en la diversitat, va construir l’harmonia, una harmonia on ningú no resta pas exclòs. Sant Pau, apòstol per excel•lència, ens suggereix com el nou temple de Déu que és l’Església s’alça al cel gràcies a l’harmonia de les diferències. Tots som diferents, però quan cadascú s’obre a l’Esperit Sant, esdevenim no uns anunciadors de les nostres pròpies idees, sinó testimonis del Crist, i esdevenim constructors d’harmonia.

Germans, trobem a faltar harmonia en el món actual, dividit, i encara amb una guerra en Europa. El salm 18, en contrast amb la divisió que a vegades n’hi ha en el nostre cor i en el nostre món, ens crida a contemplar la creació, per descobrir com les creatures, tot i ésser diferents, reflecteixen l’harmonia de Déu: “El cel parla de la glòria de Déu, l’estelada anuncien el que han fet les seves mans”.

Segurament  aquesta harmonia la va trobar sant Simó, l’apòstol de Jesús, qui va ser anomenat Zelota, pel seu zel ardent de justícia. Simó va descobrir en Jesús el zel de la creu, el zel que cerca la justícia a través del perdó i de l’amor i no a través de l’ús de les armes. Simó va saber renunciar al zel de la violència, que semblava ser un camí just de redempció, i va abraçar el zel de la humilitat, del servei i la misericòrdia. No el zel que fa pujar en l’autoafirmació personal i en el perfeccionisme, sinó el zel que baixa en la compassió i es deixa tocar per la misèria dels altres, en fer-se proper a la multitud malalta.

Unim-nos a la pregària de Jesús a la muntanya, perquè el Pare engendri el nostre món dividit en el zel de la creu, que és el de saber donar la vida pels altres, a fi que el món es pacifiqui i renunciï al zel que fa anar pels camins de la guerra, de l’egoisme i de la violència. I que la nostra pregària monàstica sigui la nostra contribució per continuar la pregària de Jesús, per perllongar la seva missió en aquest món ferit per les divisions. Que la vida monàstica en sigui sempre un testimoni fecund davant el món.