DISSABTE DE LA SETMANA XXXIV DURANT L’ANY / I

RECÉS D’ADVENT DE LA GERMANDAT DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Dn 7,15-27, Dn 3,82.83.84.85.87.86 i Lc 21,34-36

Arribem a la fi de l’any litúrgic; al llarg d’aquest l’Església ens proposa de viure, mitjançant la litúrgia, la història de la salvació i la nostra pròpia història. El centre de tot plegat és la mort i resurrecció de Crist, el punt fonamental de la revelació divina i el nou i profund sentit de l’existència humana. Crist, morint i vencent la mort, per la seva resurrecció, ens fa participar a tots de la filiació divina i de la vida eterna. Al llarg d’aquestes darreres setmanes la litúrgia ens ha proposat de reflexionar sobre la fi dels temps, sobre la nostra pròpia fi, que no és una fi definitiva, sinó el final de la nostra vida caduca per poder participar en plenitud d’aquella vida que no acaba. Davant d’aquesta fi, no ens hem de deixar dominar pels plaers que no ho són pas, pels déus que no són sinó il·lusions humanes i Jesús ens diu que hem d’estar alerta, vetllant i pregant en tota ocasió.

El model és Crist, el Fill de Déu fet home igual en tot a nosaltres, llevat del pecat; aquell que compartí els nostres sofriments i es feu obedient fins acceptar la mort i una mort de creu. Però tenim un altre model de disponibilitat, de servei, d’amor i d’obediència, Maria que és la font de salvació i el temple de l’Esperit Sant.

Maria va ser escollida per la seva petitesa, humilitat i senzillesa. Maria esdevingué la terra fèrtil on Déu plantà la seva llavor i on donà fruits. El seu si és triat perquè la gràcia de Déu s’encarni en naturalesa humana, i fet home habiti entre els homes. En Maria i per Maria Déu es fa present i fa present també el Fill de Déu entre nosaltres, que ens fa ciutadans del seu regne. Ella tenia un projecte senzill, esdevenir l’esposa de Josep, un projecte com el que podem tenir qualsevol de nosaltres, però Déu li canvia els plans, li canvia la vida perquè per ella ens canvies la vida a tots nosaltres i esdevinguéssim també fills de Déu. Déu ens demana de posar-nos en mans de l’Esperit, d’obrir els nostres cors, com Maria, i respondre al Senyor afirmativament deixant-nos portar segons la seva voluntat, defugint les preocupacions que afeixuguen els nostres cors.

Maria és per damunt de tot el model de l’esperança confiada i aquesta confiança esdevé per a nosaltres consol en la nostra tristesa. La tristesa envaeix el nostre món, ens fa sentir sols, angoixats; no trobem el sentit en moltes de les coses que succeeixen; estem tristos i, encara pitjor, nosaltres mateixos som causa de la tristesa dels altres. Maria, que és la dona més propera a Déu, la icona de l’esperança, la confiança i el consol, és la millor via per arribar a l’únic mitjancer, al vertader consol, que és Crist, el Fill de Déu fet home. Maria és el model en la tristesa i el model del consol; siguem com Maria dels qui porten consol als tristos i als afligits; seguint el model que Jesús, el seu fill i Fill de Déu, ens va ensenyar.

Iniciem de nou aquest vespre el camí de l’Advent, el camí de l’esperança. Fem-ho de la mà de Maria que és font d’esperança per a tots nosaltres. Ella vetllant i pregant rebé l’anunci de l’àngel que trastocà la seva vida. Vetllant pel seu fill i tot pregant per ell en la seva infantesa i adolescència, seguint l’activitat evangelitzadora del seu fill sempre amatent, vetllant i pregant; ella el vetllà vora la creu tot pregant i a la fi al cenacle vetllant i pregant amb els apòstols rebé de nou l’alenada de l’Esperit que perdura en l’Església.

Encomanem-nos a ella ara que començarem l’Advent, recorrem aquest temps d’esperança vers el Nadal vetllant i pregant al seu costat, com ella confiada esperà el naixement del seu fill, tota plena de l’Esperit Sant.