24 de desembre de 2017

DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
2S 7,1-5.8-12.14-16; Sl 88; Rm 16,25-27; Lc 1,26-38

I l’àngel es va retirar ...

I després, queda el silenci. Després de la Paraula sempre el silenci. La Paraula que engendra la vida, a la cambra del silenci.

Acabem d’escoltar un diàleg únic, de singular bellesa, i esperança per a tota la humanitat, per a tu, per a mi, per a cada ésser humà...

I a continuació del diàleg, l’àngel es va retirar. Queda el silenci. I més enllà del silenci ens trobem amb Maria. Contemplo santa Maria en aquell silenci que es fa després de la retirada de l’àngel. I em ve a la memòria una bella pàgina de «Paraules callades»:

«Asseguda a la meva finestra, com cada dia, em vaig mirar les mans banyades per la llum de l’alba. Asseguda al costat de la finestra, vaig començar a recitar els salms que sabia des que era infant. M’agradava l’anar i venir dels seus versos com un flux i reflux d’onades:

»A tu, que tens el tron en el cel
Alço els meus ulls
Com l’esclava posa els ulls
En les mans de la mestressa...
Senyor, cantaré tota la vida, els vostres favors,
d’una generació a una altra anunciaré la vostra fidelitat ...

»Cada matí, la penombra em convidava al silenci. De sobte, com sempre que entrava en el silenci, el meu ésser interior es va eixamplar, i es va obrir com un abisme en les entranyes. Sentia que a poc a poc les coses de fora s’havien desdibuixat, i la meva ànima es perdia inundada, arrossegada en un mar de llum. Vaig caure en una profunditat insospitada que no sabria definir. Vaig sentir en els rius de les meves venes una inundació. Alguna cosa nova, molt especial, estava passant dins meu».

I l’àngel es va retirar ... va quedar el silenci.

Ahir se’ns deien en una bella homilia els noms concrets i innombrables d’il•lustres comentadors del Magníficat al llarg de la història. El comentari del Magníficat continua avui.

Ara, podríem dir una cosa semblant d’aquesta escena de l’Anunciació. Han estat molts pintors els qui han plasmat amb els seus pinzells o esculpit a la pedra o el retaule l’escena d’aquest singular diàleg de l’Arcàngel Gabriel i Maria. Obres d’art que han nascut del silenci. Aquell silenci interior on es comença a configurar l’obra de bellesa per passar-la després a la tela, a la pedra, o, en definitiva, a la vida on es pot admirar.

Però aquesta obra de bellesa continua avui, ja que amb les celebracions d’aquests dies el pla de Déu, que estava amagat en el silenci dels segles, com ens ensenya sant Pau, i que comença a manifestar-se amb la creació, ara arriba a la plenitud amb el Misteri del Naixement de Déu revestit de la nostra feble naturalesa humana.

I comença a manifestar-se a través del silenci de santa Maria, ja que ella com ensenyen els Sants Pares de l’Església va concebre Jesús abans en el cor que en el cos.

Però aquesta manifestació de l’amor, Déu la vol seguir revelant a la humanitat a través de l’Església. Per això també ensenyen els Sants Pares que el que Maria ha donat a llum en el seu cos, l’Església ha de fer-ho mitjançant la força de l’Esperit de Jesús mateix.

I l’àngel es va retirar....

I queda el silenci ... Després de la Paraula sempre el silenci. La Paraula engendra la vida, però sempre s’engendra a la cambra del silenci.

L’evangeli, avui, ens convida a contemplar aquesta escena singular, aquest diàleg únic de Déu i la seva criatura. És una invitació a cadascú de nosaltres a viure un diàleg amb Déu. El teu diàleg, el meu diàleg, el diàleg de cada ésser humà, de cada criatura amb Déu. I que és únic per a cadascú.

Maria ens ensenya en la recitació i en l’escolta de la Paraula. Es la nostra mestressa. «Feliços els qui escolten i compleixen la Paraula ... ». Maria ens ensenya a cantar la fidelitat i l’amor de Déu.

I l’àngel es va retirar ...

Ara, el silenci ...