1 d’octubre del 2017

DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre

Ez 18,25-28; Sl 24; Flp 2,1-11; Mt 21,28-32

Hi ha alguna cosa en el cor de l’home que està en sintonia amb la paraula Déu.

La recerca de Déu és una constant en la història de la humanitat, fins al punt de considerar que la dimensió religiosa forma part de l’essència de la vida, de ser una estructura de la humanitat, o com, afirma el filòsof Zubiri: «l’home està relligat, lligat a un ésser superior de qui depèn; ho accepti o no». I ell considera, per això, que no hi ha ateus.

No és estrany que, quan els apòstols li demanen a Jesús que els ensenyi a pregar, aquest els respongui amb l’ensenyament del Parenostre. Jesús ens orienta a mirar i dirigir-nos a Déu com a un Pare. I en aquesta oració, entre altres coses, li demanem que es faci la seva voluntat en el cel com en la terra.

Més tard, a la muntanya del Tabor, la de la Transfiguració, s’escolta la veu del Pare: «Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo». (Mc 9,7) I què ens diu el Fill, Jesucrist?: «Jo no puc fer res per mi mateix; jo jutjo com em diu el Pare... El Pare disposa de la vida, i ha concedit al Fill disposar també de la vida... No he baixat del cel per fer la meva voluntat sinó la voluntat del qui m’ha enviat...» (Jn 5,19s). «Qui em veu a mi veu també al Pare» (Jn 14,9).

Aquest tema de complir la voluntat de Déu és el que ens proposa avui l’Evangeli. Dels dos fills, qui compleix el que volia el pare?: el qui fa la seva voluntat, que era anar a treballar a la seva vinya. Ja ho heu sentit: un fill diu que sí, i després resulta que no hi va; un altre diu que no, i després resulta que sí que hi va. Aquest compleix la voluntat del Pare.

Aquí tenim una invitació clara a ser conscients de com preguem i com vivim el Parenostre, sobretot quan afirmem «faci’s la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel». Però, és realment així? És així en la nostra vida com a monjos i com a cristians?

Potser ens movem amb molta freqüència en aquella contradicció de què parla sant Pau: «No entenc què faig, perquè no faig allò que vull, sinó allò que detesto. Si faig, doncs, allò que no vull, reconec que la Llei és bona; però aleshores no sóc jo qui actua així, sinó el pecat que habita en mi. Sé que el bé no habita en mi, és a dir, en el meu cos. Veig que sóc capaç de voler el bé, però no de fer-lo: no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria. Si faig, doncs, allò que no vull, és clar que no sóc jo qui ho fa, sinó el pecat que habita dintre meu. Em trobo, per tant, que voldria fer el bé, però alhora constato això: només sóc capaç de fer el mal» (Rm 7,15-21). I davant d’aquesta contradicció en la seva persona, en la seva vida, sant Pau exclama: «Que en soc de dissortat! Qui m’alliberarà d’aquest cos que em duu a la mort? Déu, a qui dono gràcies per Jesucrist Senyor nostre!» Pau deslliga doncs la contradicció en la seva vida i troba al camí per complir la voluntat de Déu en Jesucrist.

Per això en la lectura als Filipencs Pau ens ha dit: «Tot el que trobeu en Crist de fortalesa d’esperit, d’amor que consola, de dons de l’Esperit, d’afecte entranyable, de compassió, poseu-ho en pràctica».

Però en fer aquesta invitació no oblida que això no ho vivim en solitari sinó en la convivència amb els nostres germans. I així continua posant de relleu la persona de Jesucrist com a referència: ens exhorta a la unitat, a tenir idèntics sentiments, a no fer res per rivalitat ni per vanaglòria, a mirar els altres amb humilitat, considerant-los superiors, que sempre podem aprendre d’ells.

Però això també és el que fa Déu: Pren la condició humana, fent-se home, es rebaixa, es fa obedient i en el seu rebaixar-se es fa no res, arribant a l’expressió suprema d’amor, morint a la creu.

Que la Paraula del Senyor, avui «dia del Senyor» us descobreixi el camí cap a la deu de la vida i descobriu, com ens diu sant Columbà (monjo irlandès del s. VII): «les fonts de la vida, de la vida eterna, de la llum, de la glòria». És Crist aquesta deu, el pa per al camí.

«Doneu-nos sempre, oh Crist Senyor, aquesta aigua, perquè sigui en nosaltres deu d’aigua viva, que brolla per a la vida eterna! Certament, demano quelcom de gran, qui no ho sap? Però, vós, oh Rei de la glòria sabeu donar coses grans, perquè heu promès coses grans. No hi ha res més gran que vós mateix; vós us heu donat a nosaltres, i per nosaltres us heu donat a vós mateix. Per això us demanem de fer-nos conèixer això que estimem, perquè res més demanem que ens vingui donat fora de vós. Vós ho sou tot per a nosaltres: la nostra vida, la nostra llum, la nostra salvació, el nostre aliment, la nostra beguda, el nostre Déu» (sant Columbà).

No ens avesem a quedar-nos en la contradicció de la nostra vida, no sigui que arribem a dir o a viure el retret del Senyor per mitjà del profeta Ezequiel: «El Senyor diu: Vosaltres penseu: No va ben encaminada la manera d’obrar del Senyor».