DIUMENGE XXX DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Sir 35,12-14.16-18; 2Tm 4, 6-8.16-18; Lc 18, 9-14

«En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres».

La paràbola que acabem d’escoltar, Jesús l’adreça a «uns que es refiaven que eren justos i tenien per no res a tots els altres». De ben segur que no hi haurà ningú en aquesta assemblea que si li pregunten si es refia de ser just, dirà que sí. Si hi hagués algú que es refiés de ser just hauria d’estar encara més atent que els altres a aquest evangeli. Però, segur que de viva veu no hi haurà ningú que digui: sí, jo em refio de ser just. I menys encara, hi haurà qui digui clar i català: jo tinc per no res els altres.

Les paraules evidentment tenen la seva importància i molts no diran que es refien de ser justos perquè realment és així com viuen i pensen i són sincers quan afirmen que no es refien de ser justos. Però una de les coses que ensenya aquesta paràbola, es que no ens podem refiar de les paraules que surten dels nostres llavis, sobretot si fan referència a nosaltres mateixos, si parlen de nosaltres, sinó que, si volem conèixer en veritat si ens refiem de ser justos i no menyspreem els altres, hem de mirar les nostres accions concretes, les nostres actituds davant el món que ens envolta, la nostra relació real amb els altres i amb Déu mateix.

El fariseu bé es creia de ser just. Pujà al temple a pregar i deia: «Déu meu, us dono gràcies». Fins aquí anem bé: cal pregar, millor si es fa des de l’interior del cor i cal donar gràcies a Déu. Però que hem d’agrair a Déu? El fariseu respon: «no sóc com els altres homes». Es una bona resposta? Quan dic: «no sóc com els altres homes», no estic menystenint els qui comparteixen amb mi la condició de germans? Donar gràcies a Déu tot menyspreant els altres homes és el que no va bé. Hem de donar gràcies a Déu pel que ell ha fet per nosaltres, per la creació i per la redempció, pel do que hem rebut amb la fe, el coneixement de Crist i la vinguda del sant Esperit dins nostre; per totes les meravelles que ell ha fet en la nostra vida; per la benedicció que rebem amb el do dels germans i per tot el bé que Déu fa en els nostres germans i, a través seu, envers nosaltres... Aquesta és l’acció de gràcies que plau a Déu i justifica el cor de l’home. Però si donem gràcies a Déu pel que nosaltres som i fem hi ha el perill que ens creguem que tot el que som i fem és obra nostra i ens oblidem que la font i el principi de tot bé és Déu mateix. «Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos», es vanta el fariseu davant de Déu. Qui et dona la força per dejunar o per ser generós? No et pensis que et ve de tu mateix. Agraeix a Déu que sigui ell la teva força i que amb el seu ajut puguis oferir el sacrifici del dejuni i la generositat del teu cor.

Perquè el perill és molt clar: si jo em faig el centre de la meva vida, els altres seran per a mi: «lladres, injustos, adúlters, com aquell cobrador d’impostos». Els altres quedaran enquadrats en una categoria d’on no els traurem mai. Quants homes i dones religiosos, d’aquells que no afirmarien mai que es refien de si mateixos, enquadren els seus germans en categories inamovibles i el que fan així només és tancar el seu cor a l’acció salvadora i justificadora de Déu. Perquè no hi ha dubte que qui enquadra els seus germans en categories: «lladres, injustos, adúlters...» el que realment fa és jutjar-los, deixant tancada per a ells tota possible via de sortida d’aquest enquadrament. I qui jutja, menysté l’altre, perquè per jutjar s’ha d’estar en una posició superior, en una actitud de superioritat. Quan jutgem, enquadrem i menyspreem el qui és com nosaltres perquè és el nostre germà. Per això, quan jutgem no podem ser partícips de l’acció salvadora de Déu, perquè impedim que alliberi el nostre cor de nosaltres mateixos.

Per això, quan pugem al temple a pregar, si no podem donar gràcies a Déu per tot el que fa amb nosaltres, almenys diguem com el publicà: «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador». Si reconeixem davant Déu, la nostra petitesa, la nostra insuficiència, el nostre pecat; si demanem el seu ajut i mantenim la nostra vida en aquests coordenades, aleshores no jutjarem ni menystindrem els nostres germans i la mà de Déu ens oferirà la seva benedicció. «Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit».