SANT LLUC, EVANGELISTA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
2Tm 4,10-17b; Sl 144,10-11.12-13ab.17-18 (R.: cf. 11a); Lc 10,1-9

«Lluc, el metge estimat» (Col 4,14). «Lluc, l’únic que s’ha quedat amb mi» (2Tm 4,11). «Lluc, el meu col·laborador» (Fl 1,24). A aquest Lluc —un personatge molt proper a Pau— s’atribueix el tercer evangeli. Un text elegant, que compleix les regles clàssiques de la retòrica.

En realitat l’escriptor ha pensat una obra en dues parts. Com un tríptic. Al centre hi ha un relat anterior, que també ha retocat, el de la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor. La primera part és la història d’un viatge que va de Galilea a Jerusalem. La segona part és la història d’un altre viatge que va de Jerusalem a Roma, el centre del món. La primera part té un protagonista, Jesús. El de la segona és Saule o Pau. En el primer viatge Jesús es fa el bon samarità que porta el vi i l’oli de la misericòrdia divina a la humanitat ferida pel pecat; la misericòrdia del Pare que surt cada dia a la porta de casa i mira, esperant, devers l’horitzó llunyà. Jesús es fa pelegrí per quedar-se amb nosaltres en la melangia del capvespre: es lliura i desapareix en el signe del pa partit. Pau el retrobarà, o més ben dit, serà retrobat per Jesús mentre el persegueix, i mentre el despengen en un cove, muralla avall de Damasc, comprèn que ha estat fet missatger d’aquesta misericòrdia infinita, la que plora pels propis pecats i mulla els peus de Jesús, la que els ungeix amb el perfum de la fe i els besa amb els llavis de la caritat.

L’evangeli de Jesús i l’evangeli de Pau són agombolats, al principi, en el seu naixement, pel foc de l’Esperit en el si d’una dona: Maria a Natzaret, Maria al cenacle de Jerusalem. El foc de l’Esperit és l’impuls i el somni diví del viatge, el viatge de Jesús, la seva pujada, i el viatge de Pau, la seva davallada, fins a Roma, el cor del món.

L’evangeli de Lluc és l’evangeli de les dones: Maria, Elisabet, Anna, Marta i Maria, la vídua de Naïm, la vídua inoportuna del jutge sense entranyes, la pecadora de casa el fariseu, la dona que escombra cercant la dragma perduda, les dones que mantenen Jesús, les santes dones als peus de la creu i ran del sepulcre, les que planyen Jesús en el seu viacrucis... És l’evangeli dels pobres, perquè sempre hi ha un pobre a la porta del ric epuló. És l’evangeli del publicà, del qui se sap petit per acollir tanta misericòrdia. És l’evangeli dels lladres: «Recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne». És l’evangeli dels qui confien: «Pare, a les vostres mans confio el meu esperit». És l’evangeli de la pregària i del perdó.

«Oh bon col·lega de sant Pau, la seva ardor observàreu i també imitàreu; feu que del Crist la caritat inflami sempre el cor nostre. Vós que éreu metge, bon remei porteu-nos, i conferiu-nos de la fe la joia, perquè un bon dia Déu puguem percebre sempre lloant-lo.» Així ho hem cantat a l’himne de Laudes. Perquè l’evangeli de sant Lluc és sobretot l’evangeli del Magníficat i de la lloança, l’evangeli de la joia i de la glòria dels àngels que canten pau. L’evangeli de l’alegria dels pastors i dels apòstols, els apòstols que de tanta alegria no s’acaben de creure que el Senyor ha ressuscitat. L’evangeli de la benaurança de tots els qui han cregut, de tots els qui creiem que les paraules que ens han estat dites es compliran.

Feliços nosaltres si ens deixem ungir per aquest perfum de l’evangeli: «escamparem arreu la bona olor del coneixement de Crist» (2Co 2,14), pels segles dels segles. Amén.