1 d’abril de 2018

DIUMENGE DE PASQUA. LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; Col 3,1-4; Jo 20,1-9

El lloc és el mateix però aquest matí tot és diferent. El divendres la nit queia, el matí del diumenge la foscor s’esvaeix i la llum esclata. El sepulcre que l’evangelista situava el Divendres Sant en un espai concret quan deia «i el sepulcre es trobava a prop» és ara també l’espai on s’inicia l’escena, cap on es dirigeix Maria Magdalena, «se’n va anar al sepulcre» ens diu el relat. El jardí és l’àmbit de la naturalesa ordenada, l’ordre enfront del caos, com el jardí del paradís on Déu creà l’home, ara en un altra jardí assistim a la nova creació. Tot el dramatisme de la passió conclou amb la col·locació del cos de Jesús al sepulcre un cop ha estat detingut, condemnat, crucificat i ha mort en la creu. Diguem que l’escena conclou tot l’aspecte humà de l’existència de Jesús de Natzaret i obre als creients al gran esdeveniment.

El gran protagonista del relat d’avui i de sempre és el Senyor que centre l’atenció per l’absència del seu cos del lloc on hauria d’haver estat, i si la seva mort en la creu ha deixat desolats als seus; ara apareix un fet desconcertant, el cos de Jesús ha desaparegut del lloc on havia estat dipositat feia poques hores. En un primer moment el relat ens fa adonar que la pedra ha estat treta de l’entrada; poc després Pere i el deixeble estimat ens aporten la visió de la tomba buida, amb el llençol i el mocador sense el cos; és cert el cos de Jesús ha desaparegut del sepulcre on havia estat dipositat, al tomba és buida. Poc després Jesús es deixa veure per primer cop a una dona Maria Magdalena, que ja ha vist la tomba buida, però que no el reconeix fins que li diu pel seu nom. Ell li parla, no es deixa tocar i li comunica la seva pujada al Pare. Maria Magdalena no ha pogut esperar més i se n’ha anat encara fosc cap al sepulcre, els dos deixebles s’hi dirigeixen poc després que ella, Pere i Joan s’han situat sempre, amb Jaume ara absent del relat, en el primer pla de l’escena en els moments més importants com la transfiguració o a l’hort de Getsemaní. Quan hi arriba veu la pedra treta i corre a dir-ho als deixebles, torna i veu a dos àngels quan guaita dins del sepulcre als qui respon sense massa sorpresa de la seva presència. Aleshores creient que era l’hortolà veu un home que, com els àngels, li pregunta per què plora en contestar-li i respondre-li Jesús i anomenar-la pel nom el reconeix amb un apel·latiu íntim «Rabuní» i en rebre la revelació del mateix Jesús corre a anunciar-ho als apòstols. Maria Magdalena camina vers el sepulcre, corre a trobar als apòstols, s’ajup per mirar dins, mira, plora en creure que el cos de Jesús ha estat robat, és gira un cop i un altre, el primer en creure parlar amb l’hortolà, el segon en sentir el seu nom, el reconeix, vol tocar-lo però no la deixa, l’escolta i finalment se’n torna a trobar als deixebles un altre cop i els hi explica la seva experiència. Aquest és també l’itinerari del creient; caminem a les tenebres, com l’anada de Maria Magdalena al sepulcre es produeix en una situació personal de foscor, perquè encara no creu i l’acció de girar-se representa la conversió, en girar-se per segon cop queda d’esquena al sepulcre, a la mort, i de cara a Jesús, a la nova vida. En voler retenir-lo hi ha un intent per palpar la realitat, una nova realitat inversemblant per la raó, que no es pot tocar. Pere apareix en un lloc important, investit d’autoritat ja que tot i arribar en segon al lloc és el primer en entrar al sepulcre però quan el veu buit, perquè ell sí «va entrar al sepulcre», encara no creu, probablement es desconcerta i segurament, encara més en sentir el relat de Maria Magdalena. Finalment el deixeble estimat va amb Pere, arriba primer i veu des de fora per finalment entrar dins del sepulcre, «ho veié i cregué»; amb ell clou el cicle narratiu de l’Evangeli de Joan, possiblement és un dels deixebles cridats davant Joan Baptista; el deixeble que escolta de Jesús «veniu i ho veureu» ara  «ho veié i cregué». El deixeble estimat apareix com el qui primer creu i a més el qui esdevé testimoni privilegiat amb la missió de transmetre la seva experiència, tot i reconèixer que el que ell pugui deixar escrit és sols el seu testimoni, una mínima part de la vida de Jesús, per mitjà d’ell la presència de Jesús restarà en el seu testimoni fins que Jesús torni al final dels temps. Perquè hi ha qui en dóna testimoni, aquell qui ho veié. La seva paraula és digna de fe, i Déu sap que això que diu és veritat, perquè també nosaltres creguem. El deixeble estimat és el qui veu i creu. Maria Magdalena té en el sentiment una ajuda però tot i això li costa arribar a reconèixer a Jesús, tot i que el seu fort és l’amor per Ell. A Pere el superen els esdeveniments, ha negat al mestre, ara descobreix el seu sepulcre buit i encara no ha entès que la clau està en l’Escriptura. Ha vist indicis, ha sentit testimonis, com el de Maria Magdalena, però fins que no cregui no veurà a Jesús, perquè li caldrà fer-ho amb els ulls de la fe. En el relat de la resurrecció apareix l’experiència de fe com quelcom intransferible, no per sentir-ho d’un altre es pot creure, cal una acció personal, com en Pere de fet no arribarà fins que estarà preparat per seguir Jesús de nou. Cadascú reacciona a la seva manera després d’experimentar a Crist ressuscitat. Maria Magdalena la fa ben pública, corre, plora, no es pot estar d’anar a buscar als deixebles quan descobreix el sepulcre buit o d’explicar que ha vist al Senyor. El deixeble estimat calla, s’ho guarda per ell mateix, tot i que la seva ha estat la primera experiència de la resurrecció en un deixeble. Pere l’extravertit, a voltes tossut que no mostra fàcilment els seus sentiments, no té cap reacció davant la tomba buida, però ha plorat en negar a Jesús, i no serà fins al diàleg amb el ressuscitat mateix quan reaccionarà, al final del seu procés personal, demostrant fins i tot tristesa en repetir-li Jesús la pregunta sobre el seu amor per ell.

Davant la tomba buida no hi pot haver indiferència, és un fet tant fonamental, tant real, tant rupturista que cadascú hi reacciona a la seva manera. Davant la notícia de la resurrecció també nosaltres l’hem d’entomar d’una manera o una altre, no ens podem quedar indiferents perquè realment el Senyor ha ressuscitat.