13 de maig del 2018

Diumenge VII de Pasqua. ASCENSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 1,1-11; Salm 46,2-3.6-7.8.9; Ef 4,1-13 i Mc 16,15-20

Un dels trets que més caracteritzen a l’home i a la dona contemporanis és la pèrdua d’horitzó; viure i veure el nostre món com quelcom sense projecció ni futur, sense obertura cap a l’infinit. Ens diuen que cal viure amb tota intensitat el moment present perquè no hi ha demà. Un sentiment d’impotència i de desengany travessa aleshores les noves generacions que aprenen a malviure sense futur, a actuar sense projectes i a viure tant sols per al present. Però l’home no pot realitzar-se en plenitud sense esperança; perquè quan l’esperança s’apaga en nosaltres, ens empobrim, deixem de ser humans, de ser creatures de Déu.

Tant sols qui té la vista fixada en un futur millor pot viure en plenitud el present; qui coneix el destí és aquell qui camina amb fermesa i seguretat malgrat tots els obstacles que se li entravessin al camí; mentre que pel qui res espera tot és tristesa, tot és finit; perquè lluites, esforços i treballs no aconsegueixen la felicitat, la vertadera vida en aquest món.

Per això els apòstols estant palplantats amb la mirada fixa al cel, perquè són homes d’esperança, homes de futur, homes que han conegut a aquell qui ha vençut la mort, amb Ell han compartit part del camí i després de veure’l mort, se’ls ha presentat viu i ho han comprovat de moltes maneres. Però el camí no conduïa pas a restablir la reialesa d’Israel, com encara ara creien els apòstols; els temps i les dates de Déu sols les fixa l’autoritat del Pare. Els cal encara provar la vocació que han rebut; amb humilitat, mansuetud, paciència, suportant-se els uns als altres amb amor, no escatimant cap esforç.

Un sol és el Senyor, una sola la fe, una única l’esperança, això és creure, aquesta és la força que referma l’Esperit i ens fa testimonis fins als límits més llunyans de la terra. Jesús, el Crist, ha mort a la creu, ha estat ressuscitat pel Pare i ara, davant dels ulls dels apòstols, havent-los anunciat la vinguda de l’Esperit, s’enlaira i és endut per un núvol perquè cal que s’assegui a la dreta del Pare, que sigui glorificat. Si Jonàs va restar tres dies al ventre de la balena, ara tenim molt més que Jonàs; si Elies fou arrabassat cap al cel amb un carro de foc tirat per cavalls de foc, ara tenim molt més que Elies. Crist és aquell qui per nosaltres es va fer fill de l’home, i nosaltres, per ell, hem estat fets Fills de Déu, com diu sant Agustí.

El cel no es pot descriure, no el podem tastar, per més poètics que ens posem; no el podem abastar amb la ment, per molt que ens hi esforcem; però malgrat tot si tenim fe no ens en podem estar de desitjar-lo; de delir-nos-en i de ser atrets per Déu cap a ell. Anar al cel, com Jesús hi és endut, és arribar enlloc, perquè és entrar per sempre i en plenitud en el misteri de l’amor de Déu. No és pas aquesta una experiència per fer en solitud, ens hi acompanya i obre camí Jesús ressuscitat i glorificat pel Pare perquè ningú no va al pare sinó és per mitjà de Crist, aquell mateix qui, després d’haver baixat, ha pujat més amunt de tots els cels, per portar a plenitud tot l’univers. Ens hi acompanya i guia l’Església, els qui creuen i es fan batejar, els qui formem el cos de Crist.

El nucli essencial de la celebració d’avui és que Jesucrist fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu. L’ascensió ni afegeix ni augmenta en res la gloria del ressuscitat sinó que manifesta la gloria de Jesús davant dels deixebles i significant la fi de llur presència sensible a la terra no significa pas la seva absència sinó que com escriu sant Tomàs d’Aquino ens prepara el camí cap al cel, allí on amb la seva naturalesa humana és Ell mateix intercessor a favor nostre perquè assegut a la dreta del Pare, vivint la vida en plenitud en Déu, intercedeix per la seva Església que va per tot el món anunciant la Bona Nova de l’Evangeli.

«El Verb de Déu, pel qual totes les coses han estat fetes, s’ha fet carn; a fi que, home perfecte, salvés tothom i ho recapitulés tot. El Senyor és el fi de la història humana, el punt vers el qual tendeixen els desitjos de la història i de la civilització, el centre del gènere humà, el goig de tots els cors i la plenitud de llurs aspiracions. Ell és aquell qui el Pare ressuscità d’entre els morts, l’exaltà i el posà a la seva dreta» (Gaudium et Spes, 45) Aquesta és l’esperança dels apòstols, aquesta ha de ser la nostra esperança. Fixem també nosaltres els ulls al cel, allí on Crist, el Fill, intercedeix per nosaltres davant del Pare en unió de l’Esperit Sant. Fixem-los restant fidels a la vocació que hem rebut, amb una sola fe en un sol Déu, que està per damunt de tot, actua a través de tot i és present en tot.