Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24 (R.: 2a); Fl 2,6-11; Mt 26,14-27,66
Hem entrat a l’Església amb rams d’olivera. Hem cantat: «Hosanna al Fill de
David. Beneït el qui ve en nom del Senyor. Hosanna a dalt del cel». Tot fent
memòria de l’entrada de Jesús a Jerusalem.
L’olivera amb les seves branques, símbol de pau i de reconciliació, ens uneix
als qui aclamaven Jesús a les portes de Jerusalem, ens uneixen als qui criden
per la pau a la terra.
Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?
Aquest salm encara ressona en el nostre món en guerra. Per això, la nostra oïda
ha d’estar més atenta. El Senyor m’ha parlat a cau d’orella, la nostra pregària
se’ns obre al Misteri de la nostra redempció, què és més evident, més
necessària.
Jesús, de condició divina, es va fer no-res, obedient fins a la mort en creu.
Per això Déu l’ha exalçat, perquè reconeguem qui és el nostre Salvador, el
Salvador de tot el món.
La seva Passió ens interpel·la en la nostra vida particular i col·lectiva com a
societat. Dels mateixos seguidors de Jesús neix la traïció de Judes, les
negacions de Pere. Però, Jesús va fent el seu camí oferint-nos el seu cos i la
seva sang per la remissió dels nostres pecats. Ara ho celebrem en aquesta
Eucaristia.
Jesús es lliura a fer la voluntat del Pare, no posa entrebancs a la voluntat
del Pare, per això ha vingut al món, per a la nostra salvació.
Els qui clamaven hosanna a les portes de Jerusalem, ara criden més fort: Que el
crucifiquin. Fora la ciutat a un indret anomenat Gòlgota, que vol dir lloc de
la Calavera, el clavaren a la creu, es repartiren els vestits i se’ls jugaren
als daus.
Els qui passaven l’insultaven, se’n burlaven, que baixi ara de la creu i
creurem en ell.
No ha de baixar de la creu, ha de donar la vida per cadascú de nosaltres,
perquè nosaltres tinguem vida.
Jesús expirà. La cortina del santuari s’esquinçà en dos de dalt a baix, la
terra tremolà, les roques s’esberlaren.
És veritat: Aquest home era Fill de Déu. El silenci ha omplert tota la terra.
Josep d’Arimatea l’amortallà amb un llençol, i el posa en un sepulcre nou.
Segellant-ne l’entrada posaren uns guardes. Tot s’ha acomplert, segons deien
les Escriptures: Que el Salvador del món havia de patir i morir per nosaltres.
El cristià no pot viure d’esquena a la voluntat de Déu. Jesús ens ha ensenyat
el camí de la humilitat, el camí de l’obediència, el camí de retorn al Pare.
En el nostre camí, hi haurà sofriment? Sí, però cal molta confiança, molta fe,
molta esperança, perquè l’amor de Déu ha estat vessat en cadascú de nosaltres,
perquè visquem també donant-nos als altres, com Jesús ha donat la seva vida per
tots nosaltres.
