DIUMENGE XIV DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 66,10-14c; Ga 6,14-18; Lc 10,1-12.17-20

Ahir els diaris portaven la notícia que el Papa Francesc havia signat el decret per la canonització de dos altres Papes, coneguts i estimats per tothom: el Papa Joan Pau II, el gran Papa que va conduir l'Església al s. XXI, i el Papa Joan XXIII, l'home de la profunda renovació eclesial del s. XX i el Papa de la pau. Precisament, de pau, en parlen les tres lectures que acabem de proclamar i escoltar.

Quan el Senyor Jesús envià aquells 72 deixebles de què ens parla avui Lluc en el seu Evangeli, entre altres coses els recomanà: «Quan entreu en una casa digueu primer: Pau en aquesta casa. Si hi viu un home de pau, la pau que li desitgeu reposarà en ell; si no, retornarà a vosaltres». Pau en aquesta casa! Quina salutació més bonica per desitjar a la casa d'un altre quan hom hi és acollit. Pau en aquesta casa! Demanant la pau, es demana la serenor, l'harmonia, el goig de l'ànima, la tranquil·litat, el benestar i, fins i tot, la prosperitat, especialment aquella prosperitat moral que és font de riquesa interior, profunda i duradora. Aquesta pau és la que Déu promet al seu poble per boca del profeta Isaïes, quan ens fa alegrar amb Jerusalem, la ciutat de la pau, quan ens fa fer festa per ella, estar contents i treure'ns el dol del damunt: «Això diu el Senyor: “Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar”». Un riu de pau és la promesa que Déu fa al seu poble... i com és que fins i tot entre nosaltres, cristians, no hi regna la pau? «Esperàvem la pau i tot són desgràcies!» Què ho fa que els nostres cors no estiguin asserenats? Que no recordem aquelles paraules de Jesús, que trobem a l'Evangeli segons sant Joan: «que els vostres cor s'asserenin, creieu en Déu creieu també en mi!» No ens deia tantes vegades el beat Joan Pau II: no tingueu por!? Per què els nostres cors no s'asserenen, per què continuem tenint por? És potser perquè no creiem? No dubto que tots els qui estem aquí presents ens confessem creients i, després ho demostrarem visiblement professant comunitàriament la nostra fe. Potser, però, no confiem prou en el Senyor, no el deixem penetrar profundament en el santuari del nostre cor. Els nostres egoismes, les nostres exigències, les nostres enveges, el nostre orgull, la nostra autosuficiència, el nostre pecat... li tanca la porta, i Crist no pot decantar, com un riu, la pau dins del nostre cor.

Ens creiem tant necessaris! Tant imprescindibles... que quan ens toquen el voraviu, ens tanquem i repleguem sobre nosaltres mateixos, autojustificant aquesta actitud de tal manera, que impedim que els nostres cors s'asserenin i que s'obrin a rebre la pau que ve de Déu. No ho veiem que també nosaltres som destinataris d'aquesta pau! Per què la refusem? És la pau que prové de la proximitat del Regne, la pau que expulsa els dimonis del nostre cor. Potser ens cal escoltar més atentament les paraules de sant Pau: «Déu me'n guard de gloriar-me en res que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist. En ella és com si el món fos crucificat per a mi i jo per al món». Tenim el cor crucificat en Crist? Negar-se un mateix, portar la pròpia creu, minvar davant Crist: no són totes aquestes les actituds que estan al cor mateix de l'Evangeli? No són les actituds contràries al tancament, a l'autosuficiència, a l'egoisme? Encara és Pau qui diu: «L'únic que val és que hàgim estat creats de nou». Nosaltres hem estat creats de nou pel baptisme i, per això, ens alegrem que el nostre nom estigui escrit en el cel. Què ho fa, però, que no vivim segons aquest criteri: «L'únic que val és que hàgim estat creats de nou». Si hi visquéssim, «la pau i la misericòrdia de Déu reposarien sobre tots nosaltres».

Pau en la casa del vostre cor!