14 de juliol del 2013

DIUMENGE XV DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Germanes i germans, sigueu benvolguts tots en el Senyor,

Hem començat la nostra celebració de l’Eucaristia amb consciencia que tenim molt de camí a fer per ser de veritat fidels al que Jesús espera de nosaltres. Realment, quan som sincers amb nosaltres mateixos, ens adonem de seguida que en la nostra manera de pensar i d’actuar hi ha moltes coses que haurien de ser diferents. Per això necessitem a Jesús, i el seu aliment de vida: perquè ens salvi, perquè ens renovi, perquè ens acosti més a Ell. Així doncs, amb fe i amb goig, acostem-nos a Jesús i deixem-nos tocar per la seva Paraula, per la seva Bona Nova.

Precisament a l’evangeli acabem d’escoltar la pregunta: «Qui són els altres que he d’estimar com a mi mateix?» I també hem escoltat la resposta de Jesús que, dita resumidament, és així: Qualsevol home o dona —i especialment el més necessitat, encara que no sigui dels «nostres»— és el germà que hem d’estimar com el Pare ens estima. El llibre del Deuteronomi (a la primera lectura) ens ha posat en relleu el caràcter «cordial» de la Llei. Això vol dir que l’home es troba davant una voluntat amorosa: la de Déu, que li ensenya el camí de la vida: Per això diem que la presència de Déu és en el cor de la vida, i és en la vida on trobem la oportunitat de descobrir-lo. Sant Pau, en la seva carta als de Colosses (a la segona lectura), posa el «misteri» de Crist al centre de la seva exposició; i, a més, aquests posaven en dubte de si Jesús era quelcom més que un fenomen religiós, entre d’altres. I en la seva carta als Gàlates, aquests també dubtaven de si calia ésser jueu abans de ser cristià. Sant Pau, tanmateix, deixa ben clar que el que compte és Jesucrist mateix; i que no hi ha res —a la terra, com al cel— que tingui, com ho té Jesucrist, «la plenitud». I, a l’evangeli, Jesús ens ha explicat la «paràbola» quan està caminant vers Jerusalem. El camí comporta, per a tothom, inseguretat. Però, pot haver-hi persones que no s’adonin del què passa, pel camí... són els que es pregunten on són «els altres». Així, doncs, per bé comprendre la «paràbola» ens cal adonar-nos que el «bon samarità» està «en camí», i que el mestre de la Llei li pregunta en funció de la «vida eterna». El seguiment de Jesús, tanmateix, no implica pas una recerca impossible, sinó que remet al Shemà Israel descrit a la primera lectura, que diu: «són paraules que les tens molt a prop teu», i que tot israelita piadós tenia a prop dels seus llavis. La contraposició dels personatges es fa entre els que «baixen» de Jerusalem —hom diria que satisfets d’haver-hi estat per celebrar el culte del temple, però sense haver captat que «la misericòrdia és millor que els sacrificis»— i la del samarità que està «en camí» i és capaç d’adonar-se d’allò que hi ha realment al camí: un home mig mort. En definitiva, es tracte d’ésser «pròxim», i no distanciat, passar del «meu» pròxim a «fer-me pròxim».

Hi ha dos plantejaments per comprendre la «paràbola», ambdós concordants. Un és el d’estar obert a la realitat humana, i és ser capaç de pensar en l’altre... d’aquí que la «paràbola» és una crida al realisme de la vida enfront d’elucubracions teòriques o d’escola, essent aquí el bon samarità el que pren l’actitud d’home a home, i esdevé així un realitzador de la «misericòrdia» de Déu. Així, la reflexió del cristià, en aquest sentit, i envoltat de la Paraula de Déu, dels sagraments de Crist, i de la comunitat eclesial, és que Déu li ho posa a l’abast per no tenir excusa si no exerceix la «misericòrdia». I l’altre plantejament és cristològic: El Crist és el bon samarità que es compromet amb l’home mig mort, l’atén, el cura, el porta a bon lloc i li assegura el seu retorn. Ja que el misteri de la vinguda de Crist al món (per l’«encarnació»), i de la seva immolació a la Creu (pel «misteri pasqual»), són una manera d’entendre la «paràbola». És a dir, el Crist —en la seva dimensió mistèrica, de fer-se present al llarg dels segles per a la nostra «salvació»— continua oferint-nos la seva proximitat en l’Església, i especialment en els sagraments, com són: la penitència, com a recuperació vital; l’Eucaristia, com a aliment; la unció dels malalts, com a auxili corporal i espiritual... Així, en tot això, l’obra de Crist és una revelació de la «misericòrdia» de Déu envers l’home, una «proximitat» decisiva de Déu en l’home, en el «camí» mateix de la història dels homes. La mateixa FE doncs en el Crist ressuscitat que proclamem, és per a sant Pau, «a prop nostre». Tots dos plantejaments, per al cristià, es fonamenten en la possibilitat i el manament d’estimar, i es basen precisament en la força que ve de l’Esperit del Crist.

La «paràbola» ens és, per demés, coneguda: El mestre de la Llei va demanar a Jesús: Què havia de fer per obtenir la «vida eterna». I Jesús li va contestar, a ell mateix, el que hi deia la Llei de Moisès: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor... i amb totes les teves forces... i estima “els altres” com a tu mateix». «Fes-ho així i viuràs», li va respondre Jesús. Aleshores el mestre de la Llei li va demanar qui eren «els altres», a qui estimar. Perquè es podria entendre que «els altres» eren només els de la pròpia família o parentela o els del propi país. I llavors fou quan Jesús va contar la història del «bon samarità»: El sacerdot i el levita havien passat de llarg, i no s’havien pas atansat a l’home ferit i moribund; no se li havien fet «pròxims»; més aviat se n’havien apartat i havien passat per l’altra banda del camí. Però, el «bon samarità», que era estranger i era considerat com a cismàtic i heretge, es va compadir del ferit i el va auxiliar. Va auxiliar un home que no era pas de la seva coneixença, ni de la seva raça. La seva bondat es va inclinar damunt del pobre ferit sense considerar si hi era obligat, o no. Ell se li va fer «pròxim». I va abocar el seu treball i el seu amor i el seu temps i el seu diner damunt l’inconegut que havia trobat pel camí. Això ens ensenya que el «proïsme», el «pròxim» nostre, és tota persona humana que, de prop o de lluny, ens hagi de menester. I que nosaltres ens hem de fer «pròxims» de tota persona sofrent o necessitada. És una exigència del manament de Jesús, que Ell mateix esdevé el «bon samarità» (en frase dels sants pares antics) que ens atén, ens guareix i ens porta a bon lloc, i en això ens és l’exemple a imitar i seguir.

En el plantejament de l’home, de la «realitat humana», l’Eucaristia té la gran «proximitat» de Déu —que es dóna a nosaltres, per esdevenir fins i tot carn divinitzada—, i que mantes vegades pot quedar sense conseqüències per a la vida quotidiana. És malauradament possible que, tot i participar en el «memorial» del sacrifici de Crist «per a tots els homes», els cristians passem pel món sense adonar-nos dels homes i les seves necessitats. I en el plantejament del Crist esdevingut bon samarità, l’Eucaristia és l’actualització de l’acció única i definitiva del «bon samarità-Jesucrist», ofert constantment a l’Església perquè cada cristià aprengui i s’enforteixi alhora en l’exercici de la «misericòrdia». Que l’Eucaristia, acció de gràcies, ens faci comprendre que hem d’esdevenir «pròxims» de qualsevol necessitat, i la força que rebem del «misteri» (del Crist-immolat) es converteixi en exercici de «misericòrdia» envers els «altres». Amén.