TEXTOS PER A L'ADVENT
Diumenge 2n d'Advent (Cicle B)
Dels sermons de sant Màxim de Torí, bisbe
La Sagrada Escriptura no cessa de parlar i de cridar, com està escrit de Joan: «Jo sóc la veu que clama en el desert». Joan no va cridar solament en el temps en què deia als fariseus, en anunciar-los el Déu Salvador: «Prepareu el camí del Senyor, aplaneu la ruta del nostre Déu». Crida encara per a nosaltres, i el tro de la seva veu ressona en el desert dels nostres pecats. Fins i tot si es va adormir en la santa mort del seu martiri, la seva veu resta sempre viva. Avui encara, Joan Baptista ens diu: «Prepareu el camí del Senyor, aplaneu la seva ruta». La Sagrada Escriptura no cessa de parlar i de cridar. Hem de preparar, doncs, camins per al Senyor, no en el sentit literal, sinó per la puresa de la nostra fe. El Senyor no pren els camins terrestres, sinó que avança en el secret dels esperits. És d'aquest camí que el Senyor acostuma a prendre que parla el profeta quan diu: «Prepareu un camí al Senyor que puja per damunt del sol ponent: el seu nom és el Senyor».
Joan ens mana de preparar el camí del Senyor; però mireu quin camí va preparar ell mateix. En tot va ordenar i dirigir la trama de la seva vida en funció de la vinguda del Crist. Fou, en efecte, home de dejuni, humil, pobre i verge. L'evangelista descriu aquest gènere de vida quan diu: «El vestit de Joan era de pèl de camell, es cobria amb una pell la cintura i s'alimentava de llagostes i mel boscana». Penso que tot aquest comportament del profeta ja era ell mateix profecia. Joan és, doncs, gran. El Salvador mateix en lloà la grandesa: «Entre tots els que les mares han portat al món no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista». No sols excel·leix per damunt de tots els profetes que l'han precedit, sinó que sobrepassa els patriarques; en una paraula, tots els que les mares han portat al món són inferiors a Joan Baptista.
Joan és anomenat també llàntia segons la paraula del Senyor: «ell era una llàntia encesa». Abans d'apuntar, el Sol del món volgué ser precedit d'una llàntia, tal com hi ha el costum de fer-ho abans que no apunti el sol. El Crist, té, doncs, una llàntia que precedeix la seva vinguda, com diu el profeta: «Per al meu Ungit tindré una llàntia encesa». I Joan Baptista, com la feble llàntia que precedeix la llum del sol, diu de si mateix: «Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne de deslligar-li la corretja del calçat. Ell us batejarà amb l'Esperit Sant i el foc». Al mateix temps prediu que la claredat de la seva llàntia esdevindrà inútil i desapareixerà amb la vinguda del Sol: «Cal que ell creixi i que jo minvi». El sol fa inútil la llum d'una llàntia, i la vinguda de la gràcia del Crist fa igualment caduc el baptisme de conversió de Joan.
