DIUMENGE III D'ADVENT - GAUDETE (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Is 61,1-2a.10-11; Sl Rsp Lc 1,46-48.49-50.53-54 (R.: Is 61,10b);
1Te 5,16-24; Jo 1,6-8.19-28

Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,

«Germans, viviu sempre contents, no us canseu mai de pregar, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist» (segona lectura); ja que així parlava sant Pau als cristians de Tessalònica, i així ens parla avui a nosaltres, en aquest tercer diumenge d'Advent: en acostar-nos a Nadal; i en alegrar-nos perquè Jesús que va venir històricament (fa XXI segles), ens ve ara per lagràcia que Déu ens atorga; i vindrà a la fi del món, en recapitular totes les coses en el Crist. D'aquí que, el jesuïta i antropòleg Teilhard de Chardin, ens parlés del punt «omega», quan la creació es trobaria amb el seu Creador.

És que Nadal és a prop; i les nostres ciutats i pobles, els nostres carrers i places, ja ens fan viure que Nadal és a prop; perquè ho viu tothom, creients i no creients. Però nosaltres, aquest ambient de festa que viu tothom, el vivim ple de la cosa més gran que la humanitat hagi pogut mai somniar, com és: que Déu ve a nosaltres, Déu ve a «compartir» la nostra vida humana, plena —com bé sabem— de «joies» i «alegries», com també de «tristeses» i «contrarietats»; tot i que Déu ve sobretot a portar-nos la salvació, i l'esperança de vida millor i futura, i l'alegria immensa; i a proclamar l'any de gràcia del Senyor (primera lectura). I és que tot Advent és una nova invitació a «recomençar», a «refer» les coses mal fetes, i a «millorar» espiritualment.

Joan Baptista —com així ho hem escoltat a l'evangeli— no es va atribuir a si mateix la «importància» que semblaria que tothom li donaria, i va dir ben clar que ell no era el Messies, ni Elies, ni el Profeta que s'esperava; sinó que va dir que ell només era la «veu» que ens deia a tots: «Aplaneu el camí al Senyor»; això és: que tots hem de facilitar, hem d'aplanar el camí que ens mena cap a Jesús; i el camí de Jesús és cap el nostre cor... perquè, ja cal que siguem «humils», i així no hi trobi la muntanya de l'«orgull», ni l'entrebanc de la «vanitat»; ja cal que siguem «amorosos», i així no hi trobi la muntanya de l'«odi», ni la barrera del «ressentiment»; ja cal que siguem «sincers» i així no hi trobi la muralla de la «falsedat», ni la repugnància de la «hipocresia».

I Joan Baptista deia que sí, que qui tenia «importància» era Jesús, perquè Ell era —i és— el Messies, l'Ungit de la Divinitat, i que ens porta la Bona Nova de l'amor de Déu i ve a guarir els cors adolorits i a proclamar la benvolença divina. D'aquí que podem estar contents, perquè, encara que no el coneixem mai prou bé, ja tenim misteriosament Jesús entre nosaltres; i és el Guía diví que ens ha de menar pel bon camí; i podem fer saber d'Ell, com Joan Baptista, i amb Ell podem ser constants en la pregària i l'acció de gràcies al Pare del Cel, en l'espera del Nadal que se'ns apropa, i és el camí del futur que ara només albirem.

L'Eucaristia que celebrem, i en la qual ens unim al mateix sacrifici i acció de gràcies de Jesús al Pare, i ens és retornada en forma de «benediccions» i «gràcies». I en participar del seu Cos sacrificat a la Creu, i de la seva Sang vessada com a signes del seu amor a la humanitat, ens és ara la força i la vigoria que necessitem per a fer camí en aquest nostre pelegrinatge de la vida vers la vida definitiva del Cel, on Déu-Pare a tots ens invita d'anar-hi, i ens hi espera. Que així Déu a tots ens atorgui aquesta gràcia i vida definitiva a la qual estem destinats. Amén.