Estimat Ramon,
Gràcies per la teva extensa carta, que vas començar el setembre i vas acabar el novembre. Ets incombustible. Però a part d'aquests detalls anecdòtics, molt típics de tu, em van commoure les fotos enviades sobre un missioner a Rwanda, que mostren les cases (cabanes de fulles) on vivien abans famílies rwandeses, i on viuen ara, a les seves cases noves construïdes amb l'ajuda de benefactors d'aquí: des de l'any 2000 més de 4.500 famílies amb nous habitatges. Un gest i un servei molt important de solidaritat.
Com en la nostra societat del benestar! Aquests dies també ha portat la premsa una imatge d'una tenda de campanya i a dins una dona i un jove sense treball, al mateix carrer i prop del portal del pis d'on han estat expulsats per no pagar la hipoteca. Quina angoixa! I aquestes notícies de desallotjament de famílies amb la hipoteca són freqüents a les pàgines de la premsa.
Tot això en una societat que s'ha compromès amb els Drets Humans, que inclouen el dret a l'habitatge digne. Però el que apareix més aviat en els últims temps de crisi, és que més aviat domina el dret a un salari «digne»; «digne» d'unes nòmines o pensions de milions, (euros, és clar), especialment per a aquells que mostren un cor molt dur i tancat, enfront d'aquells que no tenen on reclinar el cap, i donar un aixopluc els seus fills d'una manera digna.
De Rwanda arriben bones notícies que alleugen el patiment, que curen el cor trencat, que suggereixen, com a mínim, camins de la llibertat. D'aquí arriben notícies pelades, notícies per als diaris, i que confirmen que la nostra societat cada vegada més està obrint camins de patiment, de foscor, d'horitzons retallats.
No es gaire fàcil l'alegria en situacions d'aquest tipus; situacions que cada dia que passa van apagant l'esperit, que extenen un mantell de tristesa o d'enuig, perquè fa la impressió que si abans l'«anomenat» primer món o del benestar, era aquí, i allà, en canvi, el «tercer o quart món» de la pobresa més absoluta, ara sembla que es vol portar ací el «tercer o quart món», però sense portar aquells pobles, que, per cert no sempre són benvinguts positivament, quan vénen com a immigrants, sinó més aviat recreant aquí una pobresa més profunda, amb la gent d'aquí.
Jo crec que es necessiten veus que parlin de la llum, que parlin de la justícia. Jo crec que aquestes veus ja existeixen, però continuen essent veus en el desert. Però és bo que es continuïn escoltant aquestes veus del desert, perquè al desert hi ha el qui ha de venir; és una veu entre altres moltes veus; és una veu que no trenca la canya esquerdada, que incansablement està parlant. I tot esperant que acabin les veus humanes. Perquè si l'abisme entre les nacions, o dins la mateixa societat que vivim, s'aprofundeix com va profetitzar Pau VI en la seva encíclica «Populorum Progressio», no tenim futur. El «jo» sense un «tu» amb qui solidaritzar-se, i fer un camí de la convivència, i fins i tot de comunió, està abocat al patiment, i finalment, a desaparèixer.
Ramon, és necessari, és urgent, no extingir l'esperit, cal allunyar-se de totes les formes del mal, i així el Déu de la pau serà amb nosaltres. Una abraçada,
+ P. Abat
