DIUMENGE IV DURANT L'ANY / Cicle C

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Jr 1,4-5.17-19; Sl 70; 1Co 12,31-13,13; Lc 4,21-30

«Vós sou la meva esperança, Déu meu, he confiat en Vós, des de petit».

Estimats germans i germanes: Podem fer nostres aquestes paraules del salmista perquè la nostra fe madura escoltant la Paraula dia rera dia. La primera intervenció pública de Jesús acaba en fracàs. Tampoc nosaltres no sortim victoriosos dels nostres intents de ser fidels a l'Evangeli. Jesús porta un missatge de joia i d'esperança, ens interpel·la i ens llença a una missió. Déu compta amb cadascun de nosaltres per dur a terme la seva obra en el món. Segurament caldrà superar molts obstacles: rebuig, incomprensions, prejudicis, enveges, calúmnies... «Vingué a casa seva i els seus no l'acolliren». No tendim a valorar el que tenim, ni a les persones que ens rodegen. És més fàcil imaginar-se el que queda lluny, i crear herois irreals que modelem al propi gust. Ens passa com als jueus: creiem que coneixem als nostres veïns, els etiquetem, donem per cert que no poden ser realment de diferent manera. Així ens costa d'entendre, per exemple, que els altres són un do de Déu.

Hem de llegir moltes vegades l'«Himne a la caritat», de la segona lectura, o «Càntic dels Càntics de la nova aliança». Aquesta pàgina sublim de la literatura de tots els temps, és una opció en les Celebracions del Matrimoni. Unió a tots els nivells: Déu i l'ànima, Crist i l'Església, les persones compromeses per l'amor. L'amor no queda reduït al món conceptual d'ordre psicològic i moral. És més que generositat, altruisme, agraïment, o qualsevol altre sentiment humà. L'amor és participació de l'ésser de Déu, del quan diu Sant Juan que és Amor. Al final d'aquesta vida només serem examinats d'un sol tema: l'amor.

Però tendim a perdre el temps en allò que Sant Pau cita com a negació de l'amor: enveja, orgull, egoisme, farses. Encara que siguem esclaus de tot això, el veritable amor, l'Amor de Déu, ens transforma, ho transforma tot. «Jo et faré costat per alliberar-te», diu el Senyor a la primera lectura. Jesús resumia el seu programa diumenge passat amb unes paraules del profeta Isaïes: «portar la Bona Nova als desvalguts... proclamar als captius la llibertat... als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits...» Podem repetir que Déu compta amb cadascun de nosaltres per dur a terme la seva obra en el món. Serem col·laboradors de Jesús si estimem; si el nostre cor està enamorat; si som conscients que la nostra fidelitat demana temps, dedicació, esforç, constància; si comprenem que els bons projectes són la suma de moltes iniciatives ben coordinades. Col·laborem amb Jesús si fem realitat aquestes paraules: «El qui estima és pacient, és bondadós... ho suporta tot, i no perd mai la confiança, l'esperança, la paciència».

Quin és el temps dels nostres intents per millorar? Sabem aprofitar el temps? Una paraula ens ho aclareix, l'adverbi «avui». Això que «avui sentiu...» Les vostres paraules, Senyor, són Esperit i són Vida! Déu es manifesta en cada «avui», en cada persona i en cada esdeveniment. «Avui» rebem les forces del Senyor: si posem la nostra vida a les seves mans podem viure esperançats i confiar en el futur. Ens trobem amb Ell en el nostre treball, les nostres preocupacions, èxits i fracassos, en les nostres contradiccions, en el nostre desig de millorar. «Avui», cada dia, aprenem el perdó i la misericòrdia si contemplem les actituds de Jesús durant la seva Passió. «Avui», es a dir, cada dia ens trobem amb el Senyor, de manera especial en l'Eucaristia.

«M'instruïu, Déu meu, des de petit, i encara “avui” us proclamo admirable. Vós sou la meva esperança».