11 d’agost del 2013

DIUMENGE XIX DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Sv 18,6-9; Sl 32; He 11,1-2.8-19; Lc 12,32-48

Germanes, germans,

En l'avinentesa de l'any de la fe que anirem revivint fins al final de l'any litúrgic, el proper diumenge 24 de novembre, solemnitat de Crist Rei, la litúrgia de la Paraula d'avui ens dóna tema per parlar justament de la fe. Em refereixo concretament a la segona lectura de la carta als cristians hebreus que hem escoltat. Per altra banda, fa unes setmanes que el papa Francesc acaba de publicar la seva primera encíclica Lumen Fidei (la llum de la fe) en continuació a les encícliques del Papa Benet XVI sobre la caritat i l'esperança.

La lectura d'aquest capítol onzè de la carta als hebreus em dóna peu per fer una reflexió pedagògica sobre la fe.

L'autor de la carta als cristians hebreus presenta la fe com un compromís dinàmic de tot l'ésser, que confia en les promeses divines i es llança sobre la seva realització. Abraham, pare dels creients, i els seus descendents van fer camí, com dins la nit, però plens de confiança i de perseverança cap al gran dia de la resurrecció del Crist.

I què és la fe? La fe és una virtut teologal, és a dir, referida a Déu, al Déu Trinitari, Pare, Fill i Esperit Sant tal com professem en el Credo en la recitació del qual es va desplegant d'una manera sintètica la història de la salvació i que per això seria bo que el reséssim sovint. Per la fe no solament creiem que Déu existeix sinó que ens adherim totalment a aquest Déu de qui ens fiem amb els ulls clucs. Jesús diu a Tomàs després que aquest dubtés de la seva resurrecció: Feliços els qui creuran sense haver vist. Per tant, per la fe ens lliurem cegament a Déu, convençuts que ell és la veritat i que mai no s'enganya ni ens enganya. Per la fe ens fiem absolutament de Déu sense veure'l i fins i tot assumim que la nit de la fe és el camí necessari per viure amb convenciment aquesta rendició total al Déu que ens promet la Vida.

Com es rep la fe? La fe no és el fruit d'un esforç intel·lectual ni el resultat d'un llarg procés de meditació transcendental. La fe té en Déu el seu origen i Déu n'és també el terme. És un do gratuït que Déu dóna sense restricció a tots aquells que l'acullen amb un cor dòcil i agraït i que ens ve transmès per mediació de l'Església a través del sagrament del Baptisme i de l'escolta de la Paraula de Déu. Tal com ha afirmat el Papa Francesc en la seva encíclica, la fe es rep en un context de comunió eclesial. És la comunitat eclesial que viu l'experiència de fe la qui transmet la fe als nous batejats.

I com creix la fe? La fe és com una planta que a partir del baptisme va desenvolupant-se en l'opció personal i en comunió amb tota la comunitat de creients que celebra els sagraments, viu en un clima d'adoració i de pregària i malda per complir els manaments de Déu i de l'Església. Però aquest creixement no s'ha de veure com un esforç titànic per mantenir-se fidel. La fe és do de Déu sempre, i per tant, suposa una renovació constant i s'ha de demanar incessantment ja que no és un do adquirit una vegada per sempre sinó que més aviat equival a un camí de recerca incansable. El nostre creixement en la fe està en proporció amb la nostra vivència de la realitat divina. Com més ens centrem en la grandesa de Déu, la seva saviesa infinita, la seva immensa bondat i la seva misericòrdia sense límits, més creix la nostra fe en Déu. En la glòria i la majestat divines trobem el fonament i l'àmbit on la nostra fe es va fent sòlida i segura.

Però la fe creix també i sobretot en el gresol de la prova i del sofriment. De la mateixa manera que no arribarem a ser humils sense humiliacions, també l'experiència de fe madura ens porta a superar amb enteresa les dificultats que la vida ens presenta a cada pas. D'aquí ve que la fe enmig de les proves no s'improvisa. Abraham, el nostre pare en la fe, ens és un exemple en aquest sentit. Déu el posà a prova reclamant-li el seu fill únic, aquell que era objecte de les promeses de Déu, i ell, obedient a la fe, es disposà a sacrificar el seu fill confiant en el poder de Déu. Les proves de la fe poden semblar fins i tot contradictòries, com en el cas d'Abraham, i en aquests casos tots els raonaments són inútils i més aviat ens poden causar destorbs. Cal acceptar calladament tots els contratemps que ens sobrevinguin tot esperant l'hora de l'alliberament definitiu que Déu ens concedirà com a premi a la nostra rendició a ell. Són les nits de la fe que revelen el nostre grau d'adhesió al Déu sempre fidel i sempre sorprenent.

Cal que ens preguntem també per la finalitat de la fe, és a dir, què ens garanteix la fe? La fe ens és donada per tal que avancem en el nostre camí cristià cap a Déu i així arribem a gaudir de la seva visió definitiva. La fe ens salva, però cal que sigui una fe viscuda, celebrada, pregada i compartida. La fe ens és necessària per poder pregar, per estar amb comunió amb el Déu de la vida i de la immortalitat. La fe dels antics de què parla la carta als hebreus ha estat també el patrimoni de tots els sants i fins i tot de santa Maria, la criatura que visqué la seva fe amb un grau de puresa sublim, la qual, gràcies a la seva fe, va engendrar el Fill de Déu, gràcies a la fe va superar tots els sofriments al costat del seu Fill, i gràcies a la fe el veié ressuscitat.

Gràcies a la fe també nosaltres som ara i aquí celebrant els misteris de la nostra salvació. Gràcies a la fe, ens adherim a les veritats revelades i fem del Credo la nostra professió trinitària tot revivint-la en cada eucaristia dominical en comunió amb tota l'Església. Gràcies a la fe, creiem que els sofriments del món present no són res comparats amb la felicitat de la glòria que més tard s'ha de revelar en nosaltres, com ens diu sant Pau en la carta als romans. Gràcies a la fe, la nostra vida té un sentit i l'acollim com un do de Déu que hem de fer fructificar mitjançant les bones obres. Gràcies a la fe estem sempre a punt per donar raó de la nostra esperança. Gràcies a la fe, esperem el retorn gloriós del Fill de l'home quan tot l'univers creat serà transformat i Déu ho serà tot en tots.