24 d’agost del 2022

SANT BARTOMEU, APÒSTOL

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ap 21,9b-14; Sl 144,10-11.12-13ab.17-18 (R.: cf. 11a); Jo 1,45-51

El Breviari del Rei Martí l’Humà, copiat i il·luminat a Poblet, i conservat avui a la Biblioteca Nacional de França, està precedit d’un calendari amb els dotze mesos de l’any i les festes i aniversaris litúrgics corresponents.
En cadascun dels mesos, el miniaturista va confrontar un apòstol i un profeta. L’apòstol Bartomeu encapçala el mes de juliol, i el profeta amb qui dialoga és Miquees. Bartomeu porta una filactèria amb aquesta frase del Credo: «Se’n pujà al cel, seu a la dreta de Déu Pare totpoderós». Miquees, en la seva filactèria, ostenta aquesta cita del seu llibre: «El qui s’obre camí pujarà davant d’ells» (Mi 2,13). Una bellíssima manera de fer dialogar l’Antic i el Nou Testament, fins i tot visualment. Al darrere dels personatges hi ha dos edificis; des del primer, a l’esquerra, una figura femenina, que pot representar l’església, proclama, tot onejant un estendard, el misteri de l’Ascensió de Crist: «Se’n pujà al cel». A sota, a fora, però a redós de l’església, Pau proclama l’evangeli als Colossencs. Un altre edifici, més a la dreta, que deu representar la sinagoga, s’està esfondrant: Miquees en té una pedra a la mà, com si, qui sap, amb els enderrocs del vell ens invités a construir el nou.

Germans, les festes dels apòstols, que dibuixen al voltant de l’únic misteri de Crist com una corona de dotze pedres precioses en el transcurs de l’any litúrgic, ens fan retornar a les fonts de la fe. Ens apropen al doll fresc de la primera predicació de l’Església en l’aridesa del nostre camí. Per això, simbòlicament, a cadascun dels apòstols se’ls atribueix un article del Credo, l’anomenat precisament símbol dels apòstols.

L’oracle de Miquees fa referència al Senyor que precedeix el seu poble i li obre el camí de la salvació en un context de persecució desfermada contra Israel. Però el qui ens ha obert el veritable camí de la salvació i de la vida és Jesucrist, passant per la porta de la seva humanitat i assumint la nostra història, i, fent tot això, obrint-nos un camí nou i dret que mena al cel.
De fet, a Natanael Bartimeu, Jesús li promet que «veurà el cel obert i els àngels de Déu pujant i baixant sobre el Fill de l’home» (Jo 1,51). Li promet que hi haurà un camí i una porta d’accés a aquesta ciutat resplendent, la núvia, l’esposa de l’Anyell, que reposa ferma i segura sobre les dotze pedres precioses de la fe dels apòstols que són els dotze articles del símbol.

La litúrgia d’avui, doncs, ens convida a renovar la nostra fe, a refres-car-la, a rellegir-la. Natanael ho feia a l’ombra d’una figuera, símbol del do generós de Déu, puix això significa el seu nom. Nosaltres tenim tot un jardí! L’Escriptura i la Tradició de l’Església! I al cor d’aquest jardí la font sempre viva i sempre nova de la fe, que raja dins nostre fins a la vida eterna.
La mateixa font que brolla d’aquest altar i a la qual ens apropem com cérvols elegits d’aquest bell jardí. Que Jesús, com a Natanael, el fill de Timeu, ens en desvetlli la set i el desig. Amén.