31 de maig de 2021

VISITACIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
So 3,14-18; Sl Is 12,2-3.4bcd.5-6 (R.: 6b); Lc 1,39-56

Ahir celebràvem una festa singular. Ens atrevíem a tafanejar en la intimitat mateixa de Déu. Ho fèiem, però, com qui s’aboca al brocal d’un pou per escrutar-ne la profunditat, amb temor i amb cura. Llegíem a la primera lectura d’ahir: «Reconeix, doncs, avui, que el Senyor és l’únic Déu, tant a dalt del cel com aquí baix a la terra: no n’hi ha d’altre fora d’ell» (Dt 4,39). I avui el contemplem aquí baix a la terra. Trepitjant els nostres camins.

Sant Tomàs d’Aquino, en la seva Exposició sobre la salutació angèlica, digué de Maria: «Amb ella hi havia Déu Pare, Déu Fill, Déu Esperit Sant, això és, tota la Trinitat. I per això li cantem: Noble triclini de tota la Trinitat(art. 1) Tota la Trinitat reposa en una dona, amb un rostre i una història humana, amb una llibertat i una responsabilitat humanes: tota la glòria del Senyor, tota la glòria de la Trinitat santíssima, com als orígens de la creació, com en la bardissa flamejant, com al Sinaí, com sobre l’arca de l’aliança, com sobre el temple... I, ben mirat, quan la contemplem, veiem només una dona, en camí, que va a trobar la seva cosina, que va a trobar tota la humanitat, portadora com és de Déu. Porta Jesús, la carn de Jesús, en la qual batega el foc de la divinitat. Jesús, que ocultarà el poder de la seva Paraula en la senzillesa de les paràboles, l’amor i la fidelitat nova i eterna de la seva Aliança en una mica de no res de pa i de vi, la llum i la glòria de l’Esperit que infon la vida, lliurant-lo al Pare, en el sofriment de la creu, l’esplendor de la seva carn ressuscitada en la foscor del sepulcre. Jesús s’amaga en el ventre d’una dona, i en aquesta dona la Trinitat esdevé història, i des de la seva comunió immanent d’amor, es posa en camí, sortint d’ella mateixa, per venir a visitar-nos.

L’escena de la Visitació és una icona eloqüent de l’Església, i de l’estil amb què l’Església ha de presentar el misteri de Déu a l’home i a la dona d’avui. Es tracta d’un Déu implícit, amagat, com la paraula que batega en el silenci, com la llavor colgada en la terra, com el llevat que es barreja amb la pasta. Un Déu que visita el seu poble, infinitament discret, mentre es deixa bressolar en el ventre d’una dona. Un Déu que vol ser donat —per Maria, per l’Església— i acollit —per Elisabet, per Joan, per la Humanitat— en un dinamisme creatiu i joiós de fe i de lloança: «Feliç tu que has cregut!» (Lc 1,45).

Un Déu que vol que de tota la nostra tristesa, de tota la nostra por, de tota la soledat i la pobresa del món, en fem un cant de Magníficat.

Noble triclini de tota la Trinitat, pregueu per nosaltres. Amén.