9 de gener de 2022

BAPTISME DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 40,1-5.9-11; Sl 103:1b-3a.3b-4.24-25.27-28.29-30; Tt 2,11-14;3,4-7; Lc 3,15-16.21-22

La boca del Senyor ho ha dit, aquest és el seu Fill, el seu estimat, en qui s’ha complagut. Així es revela l’amor de Déu que vol salvar a tots els homes, com ens diu l’Apòstol. Ha aparegut la gloria del Senyor i la boca del Senyor ho ha dit, com escriu Isaïes. Jesús rep el baptisme de Joan, un baptisme d’aigua, quina necessitat tenia Jesús de rebre aquell baptisme? Cap, el mateix Joan ens diu que Jesús és més poderós que ell, que és l’anyell de Déu vingut per a llevar el pecat del món i que serà Jesús qui batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Però aquell qui no té pecat es fa solidari amb nosaltres pecadors, com es farà solidari de la nostra mort morint per nosaltres a la creu. Jesucrist no es vol guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, ans al contrari, vol compartir la seva filiació divina amb nosaltres.

El baptisme al Jordà és un signe manifest de la humanitat de Jesús, una humanitat que no minva ni afegeix res a la seva divinitat però que sí que ens eleva a nosaltres a la dignitat de fills de Déu. Fins aleshores tot era servitud, és amb el Crist amb qui s’ha acabat la servitud; fins aleshores tot era pena per tots els pecats, és amb Crist qui amb un sol sacrifici som rescatats del pecat; és amb Crist que se’ns anuncia de viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat per tal esdevenir hereus de la vida eterna que amb Crist i per Crist tenim dret a esperar.

Com escriu sant Màxim de Torí, al Fill de Déu no li calia ni néixer ni ser batejat, perquè Ell no havia comés cap pecat que hagués de ser redimit ni perdonat pel baptisme, però «la seva humilitat és la nostra sublimació; la seva creu, és la nostra victòria; el seu patíbul, és el nostre triomf.» (Sermó 45).

Aquest baptisme esdevé el punt de partida del ministeri públic de Jesús, després del seu llarg silenci; al Jordà, rebent l’aigua a mans de Joan, pregant el Fill, davallant damunt seu l’Esperit Sant en figura corporal com un colom i escoltant-se la veu del Pare, comença l’anunci del Regne. Així ho entendran els mateixos apòstols que en elegir a Maties per substituir a Judes diran que el nou deixeble «cal que sigui amb nosaltres testimoni de la resurrecció de Jesús, el Senyor, un d’aquests homes que ens acompanyaren durant tot el temps que ell visqué entre nosaltres, des del dia que Joan el batejà fins al dia que fou endut d’enmig nostre cap al cel.» (Ac 1,12). Resurrecció, baptisme i ascensió són per als apòstols tres moments fonamentals en la vida de Jesús, en el misteri de la redempció.

El baptisme de Joan era alhora signe de purificació i ritus escatològic; tenia ple sentit en l’espera del Regne, la gent vivia en l’expectació, creia en la imminent arribada del Messies. Ser batejats al Jordà, al riu que s’obrí al pas del poble d’Israel, significava creure en l’arribada del nou regne. Al Jordà el profeta es trobà amb el Messies, l’esperança profètica amb la realitat messiànica, Joan es trobà amb Jesús o millor dit Jesús anà a l’encontre de Joan, a l’encontre dels pecadors, dels homes, per fer evident que s’ha fet en tot igual a nosaltres i com nosaltres vol ser batejat, tot i que no li calgui el perdó a qui no té pecat.

En paraules del Papa Benet XVI «aquesta solidaritat de Jesús no és, per dir-ho així, un simple exercici de la ment i de la voluntat. Jesús es va submergir realment en la nostra condició humana, la va viure fins al fons, excepte en el pecat, i és capaç de comprendre la seva feblesa i fragilitat. Per això Ell es mou vers la compassió, tria «patir amb» els homes, fer-se penitent amb nosaltres. Aquesta és l’obra de Déu que Jesús vol realitzar.» (13 de gener de 2013).

Jesucrist ve a portar un baptisme en plenitud com dirà a Jaume i Joan: «Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?» (Mc 10,38) o quan anunciant la seva passió diu: «Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi!» (Lc 12,50). En ser batejat al Jordà fou Crist qui conferí a l’aigua de ser a partir de llavors matèria del nou baptisme que perdona en plenitud, per l’aigua, per la sang i per l’Esperit.

El baptisme de Jesús al Jordà és tant sols l’inici de la seva vida pública en tant que va lligat intrínsecament a la creu i a la resurrecció, a la totalitat del pla de salvació. Perquè en Crist Déu i l’home no subsisteixen separadament, «la unitat de la persona no admet la divisió i la realitat de la doble naturalesa no permet la confusió.» (Fulbert de Chartres, Carta 5).

Jesús en rebre el baptisme el santificà i en santificar-lo ens el concedeix com a sagrament de salvació per tal d’incorporar-nos a Ell en Esperit i en veritat, fills amb el Fill, l’estimat, aquell en qui s’ha complagut el Pare.