DIMECRES SANT

Homilia predicada per fra Bernat Folcrà, diaca
Is 50,4-9a; Sl 68,8-10.21-22.31 i 33-34 (R.: 14c i b); Mt 26,14-25

Avui ja estem a la vigília del tridu pasqual. Des de demà fins al diumenge s’esdevindran els dies centrals de l’any litúrgic. El Dijous Sant celebrarem el do eucarístic del Senyor Jesús a l’Últim Sopar. El Divendres Sant viurem la seva mort, l’adoració de la creu, la comunió amb tots els crucificats d’avui, els sofrents, els pobres, les víctimes de les guerres. El Dissabte Sant serà el dia del gran silenci sobre tota la terra, on l’Església vetlla i espera al costat del sepulcre la resurrecció del Senyor, que celebrarem la nit del dissabte, durant la vetlla pasqual.

A la primera lectura hem escoltat el segon càntic del servent del Senyor. «El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir als cansats». Un matí i un altre, em desvetlla l’orella, perquè escolti com un deixeble. La lectura del profeta Isaïes descriu l’actitud pròpia de ser deixeble, que és la relació profunda i vital amb la paraula. El deixeble de Jesús és qui es desvetlla i obre la seva orella a la seva paraula. Només ella ens orienta en el camí cap a Déu, ens sosté quan estem cansats, perquè és la veritat i la vida, que fa vèncer la mort i el pecat. Ens cal deixar-nos “obrir les orelles”, “escoltar com deixebles”.

Però el fet de ser deixebles de Crist sols s’assoleix com un do gratuït de la misericòrdia divina, no per mitjà de les nostres forces. En la descripció de la Passió de Jesús a l’evangeli de Mateu, es posa molt l’accent en el fracàs dels deixebles. Tot i haver viscut tres anys amb Jesús, cap d’ells no el defensa, Judes el traeix, Pere el nega, els altres fugen. Mateu diu tot això no per criticar ni condemnar, sinó per subratllar que l’acceptació i l’amor de Jesús superen la derrota i el fracàs dels deixebles. Mateu suggereix que podem trencar la relació amb Jesús, però Jesús mai no la trenca amb nosaltres. El seu amor és més gran que la nostra infidelitat.

Ara bé, l’autèntic drama de Judes és el de no haver estat mai un deixeble de veritat. El que Isaïes indica com l’actitud pròpia del «deixeble», escoltar, es perd per ell. Ell no obre la seva orella als ensenyaments de Jesús, pren una decisió deliberada en contra del seu mestre. Mateu veu en Judes, no sols el qui va trair Jesús, sinó el model de l’antideixeble. Separat d’aquell qui és la llum, la paraula, la vida, es perd en les tenebres, en l’absurd, en el buit del sense sentit. Res d’això porta Crist a qui vol ser el seu deixeble. Al contrari, Jesús ha vingut perquè l’home pugui passar de les tenebres a la llum, de la mort a la vida, de l’esclavatge del pecat a la llibertat de l’esperit.

L’acció de Judes està en fort contrast amb l’acte d’amor de la dona que va ungir Jesús en l’escena immediatament precedent de la de l’evangeli que hem llegit avui. Jesús es trobava a Betània, i “mentre era a taula se li va acostar una dona que duia una ampolleta d’alabastre plena d’un perfum molt valuós i el buidà sobre el cap de Jesús”. Això va indignar als deixebles: per què llançar un perfum tan valuós? S’hauria pogut vendre i donar els diners als pobres. Però Jesús no va acceptar la crítica que els deixebles feien d’ella. Abocant el perfum sobre el cap de Jesús, ella no el malbaratava, preparava la seva sepultura, i també honorava en Jesús a tots els pobres de la terra. Immediatament després d’aquest gest d’amor incommensurable, Judes s’ofereix per trair Jesús. Quin contrast el de les dues escenes! En els dos personatges s’oposen l’àgape i l’anti àgape, l’homenatge ple d’amor i la traïció interessada, la generositat i la cobdícia. “Us asseguro”, diu Jesús, “que, quan aquest evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i diran això que ha fet”. L’anunci de l’evangeli s’escamparà per tot el món com el perfum abocat. Mateu demana als seus lectors a identificar-se amb ella, a imitar el seu gest. Per ser veritablement deixebles de Jesús ens cal estimar com aquesta dona, no fent l’estrictament necessari, amb l’esforç suficient per complir i quedar bé, com ensenyaria una ètica de mínims. La de l’evangeli és una ètica de màxims, que sobretot es manifesta en creure en el perdó. El veritable pecat de Judes no va ser la seva traïció, va ser més aviat el seu rebuig a la llum, a creure en el perdó. Va desesperar de la misericòrdia que Jesús va continuar oferint-li, encara que l’hagués entregat.

Això també és el que diferencia Judes de Pere. Pere creu que pot ser perdonat de la seva triple negació. Amb una triple confessió d’amor, assoleix la conversió, el perdó, el restabliment com a deixeble. Judes es va negar a creure en la possibilitat del perdó. No ha de ser pas així per nosaltres. Un matí i un altre torna a sortir el sol i la paraula de Déu que recrea el món. Un matí i un altre, en cada Eucaristia, Jesús ens desvetlla l’orella perquè sapiguem escoltar la seva paraula i rebre el seu perdó.