IMMACULADA CONCEPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Salm 97,1.2-3ab.3c-4; Rm 15,4-9; Lc 1,26-38

«Maria ha estat preservada de l’herència del pecat original. D’aquesta manera, des del primer instant de la seva concepció, és a dir de la seva existència, és de Crist.» (Sant Joan Pau II, Redemptoris Mater, 10).

Maria és anomenada sovint com la nova Eva. Aquestes dues dones van ser creada una i concebuda l’altra sense el pecat original, immaculades. Totes dues són considerades mares, una Eva de la humanitat i l’altra Maria de la nova humanitat ja redimida. Però al cap i a la fi partint de les mateixes condicions una serà expulsada del paradís, mentre que l’altre hi serà assumpta en cos i ànima. On està la diferència entre una i altre? Eva va desobeir al Senyor, ho tenia tot i ho va perdre tot, fins i tot la immortalitat, perquè essent imatge de Déu va renunciar a aquesta imatge per mor de la seva ambició, per mor del pecat. Maria en canvi no n’era pas conscient d’estar lliure del pecat, no se sabia concebuda immaculada, però acomplint sempre la voluntat de Déu, obrint-se en tot moment a la seva gràcia a la fi de la seva vida terrena va rebre el premi que li corresponia. Eva passà de tenir-ho tot a perdre-ho; Maria passà de no tenir res a tenir-ho tot; Eva passà de la vida a la mort, Maria passà de la mortalitat a la vida eterna. Eva tenia por, s’amagava, defugia la presència de Déu, se sentia nua davant del seu creador i enganyada per la serp, però havent caigut en la temptació aquesta no li havia donat pas allò que cercava, la igualtat amb Déu, sinó que havia perdut allò que creia poder conservar, la imatge de Déu. Maria al contrari és convidada per l’àngel a no tenir por, perquè el favor de Déu li ha estat concedit.

«Es tracta d’una mare del tot singular, triada per Déu per a una missió única i misteriosa, la d’engendrar per a la vida terrena al Verb etern del Pare, que va venir al món per a la salvació de tots els homes. I María, Inmaculada en la seva concepció, així la venerem avui amb devoció i gratitud, va realitzar la seva peregrinació terrenal sostinguda per una fe intrèpida, una esperança indestructible i un amor humil i il·limitat, seguint les petjades del seu fill Jesús.» (Papa Benet XVI 8 de desembre de 2007).

Maria és l’escollida per Déu; és la primera a ser salvada, la primera a experimentar en ella mateixa els efectes de la redempció, la primera en participar del misteri de la salvació. Ella és la primera deixeble, perquè ja acollint en el seu sí al Fill de Déu, fent-se fill seu al qui fou engendrat abans de tota la creació, s’ha obert al misteri de la salvació. Ha estat beneïda amb tota mena de benediccions espirituals des de dalt del cel i elegida per Déu ja abans de crear el món per ser santa, sempre irreprensible als ulls de Déu. Maria, la primera deixeble de Crist, ha estat la primera a rebre ja la seva part en l’herència, ha estat destinada i escollida per fer-hi estada per aquell qui tot ho duu a terme seguint la seva voluntat, que no és altra que la de salvar a la humanitat del pecat i de la mort. Maria esdevé així lloança vivent de la grandesa de Crist, en ser deixeble primerenca i totalment lliurada a Crist des del moment de l’anunciació fins a la seva assumpció al cel, passant pel dolor de la creu i la joia de la Pasqua. Amb el fiat de Maria s’inicia la realització del pla de salvació que Déu ofereix a l’home. Sant Bernat ens ho mostra bellament en un dels seus sermons en que insta i apressa a Maria a dir si a l’àngel per tal de que tots els homes puguem ser salvats, escriu sant Bernat: «Obriu, oh Verge benaurada, el vostre cor a la fe, els vostres llavis a la confessió, les vostres entranyes al Creador. Mireu que el qui desitgen totes les nacions és aquí fora i us truca a la porta. No fos cas que, si ho demoreu, passés de llarg.» (Homilia 4, 8-9). I Maria va obrir a Déu la porta del seu cor i digué «sí».

«La solemnitat de María Inmaculada, se situa en el context de l’Advent, un temps d’espera: Déu complirà el que ens ha promès. Però en la festa d’avui se’ns anuncia alguna cosa que ja ha succeït, en la persona i en la vida de la Mare de Déu. El dia d’avui el considerem el començament d’aquest compliment, que és fins i tot abans del naixement de la Mare del Senyor. De fet, la seva immaculada concepció ens porta a aquest precís moment en el qual la vida de María va començar a palpitar en el si de la seva mare santa Anna: quan ja existia l’amor santificant de Déu, preservant-la del contagi del mal, que és herència comuna de la família humana.» (Papa Francesc 8 de desembre de 2019).

Maria és la nostra porta cap a l’esperança, ella fou i és també avui la primera a tenir posada l’esperança en Crist. Torbada en sentir aquelles paraules que li deien que el Senyor era amb ella, pensativa de per què la saludava un àngel així, temorosa com l’àngel la reconegué; malgrat la torbació, la inquietud i la por; s’obre a complir la voluntat de Déu, és considera l’esclava del Senyor i a partir d’aquell moment la seva vida no serà altra cosa que acomplir la voluntat de Déu i créixer en la fe mentre veu créixer al seu costat al Fill de Déu enviat per a aconseguir-nos la salvació.

Davant de la realitat de Déu hi ha dos camins possibles. Un el que no porta enlloc o millor dit porta a la mort; quan la nostra ambició de ser iguals a Déu ens allunya d’Ell perquè la seva imatge l’enterbolim amb l’egoisme, la murmuració, la voluntat de fer la nostra per damunt de tot i per davant de qualsevol, sense importar-nos per res el mal que puguem fer a Déu, als altres i a nosaltres mateixos. Però hi ha un altre camí a recórrer, ben possible i ben real, aquell que escollí Maria des del mateix moment en que fou interpel·lada per l’àngel, fer la voluntat de Déu, no pas de manera resignada, pesarosa o acomodatícia; sinó de manera resolutiva, generosa i amorosa. L’amor a Déu ens mou a obrir-nos a fer la seva voluntat, certs de que Ell vol sempre el millor per a nosaltres, tot i que a vegades ens costi descobrir-ho, tot i que a vegades ens sentim fins i tot infeliços, envejosos en certa manera de la felicitat del injust.

Molts cops, com diu el salmista, estem a punt de desviar-nos, els nostres peus estant a punt de relliscar de l’enveja que sentim pels injustos, veient el benestar dels insolents; mirem com aquests injustos acumulen tranquils les riqueses i ens preguntem què en traiem nosaltres de guardar pur el cor i de rentar-nos les mans en senyal d’estar nets de culpa, si creiem que a cada instant hem de sofrir, si creiem que ens veiem castigats tot el dia (cf. Sl 73). La temptació de ser Eva i Adam està sempre davant dels nostres ulls; la possibilitat d’imitar a Maria i al mateix Crist se’ns obre en tot moment per acció de la gràcia salvadora de Déu que un cop i un altre ens crida a la salvació, a seguir-lo, a creure-hi; com el seguí i hi cregué Maria; malgrat els dolors i a vegades fins i tot dels afronts. El camí d’Eva i d’Adam, és el camí de la humanitat caiguda, és el camí de l’ambició, una ambició que neix en el seu cor i que traspua pels seus ulls, que fins i tot els surten de la cara; escarnint amenaçant de fer mal, posant-se altius amenaçant amb la força i desafiant a Déu com si res, creient saber-ho tot a la terra. Però malgrat saber que el camí d’Adam i el d’Eva és un camí equivocat, és una opció de vida sempre present davant els nostres ulls, una temptació sempre present.

El camí de Maria és el camí de Crist; ella no se separà mai del Senyor, Ell li donà la mà i la guià amb el seu consell i en acabar se l’endugué a la gloria; perquè ella tenint a Crist , el seu fill, no desitjava ja res més a la terra. En paraules del Papa Francesc: «la Paraula de Déu va ser dirigida a María, i ella la va acollir amb tot el seu ésser, en el seu cor, perquè prengués carn en ella i naixés com a llum per als homes. (...) En la Mare de Jesús, la fe ha donat el seu millor fruit (...). En la seva vida, María ha realitzat la peregrinació de la fe, seguint al seu Fill. Així, en María, el camí de fe de l’Antic Testament és assumit en el seguiment de Jesús i es deixa transformar per ell, entrant a formar part de la mirada única del Fill de Déu encarnat.» (Lumen fidei, 58).

En Maria la nova Eva, la primera deixebla de Crist, la porta a l’esperança, s’acomplia ja allò que diria l’Apòstol: «Déu, que coneixia els qui l’estimen d’abans que existissin, els destinà a ser imatges vives del seu Fill. Ell, que els havia destinat, els crida, els fa justos i els glorifica.» (Rm 8, 29-30).