1 d’abril de 2021

DIJOUS SANT. MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

«Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni», ens ha dit l’apòstol en el que es considera el relat més antic i per tant més proper al sant sopar on s’instituí l’Eucaristia.

Jesús, el Crist, portà el seu amor fins a l’extrem, sempre havia estimat als seus, però quan arribada l’hora era ja conscient de que era el moment de tornar al Pare, els demostrà fins a quin punt els havia estimat. Aquest amor extrem és el seu principal llegat que es transforma en primer lloc en el seu memorial, en l’Eucaristia, on ens ofereix el seu cos i la seva sang per tal de que rememorem i actualitzem el seu sacrifici fins al moment de la seva tornada a la fi dels temps. Però aquest amor, representat de manera singular i única en l’Eucaristia, esdevé també servei als germans mostrat a través del gest del rentament dels peus als seus deixebles, a tots; també a Pere ara tan entusiasta i que el negarà més tard i també a Judes que ja ha pactat el seu lliurament i que ras i curt l’ha traït.

En la història del poble d’Israel la Pasqua és un moment cabdal i fundant; és el pas del Senyor, en aquest cas alliberant al poble de Déu de l’esclavatge a Egipte i on la sang esdevé un signe de l’aliança amb Déu; «la sang serà un senyal» diu Déu abans d’instituir aquest dia com un memorial, una institució perpetua per a totes les generacions. Amb aquella aliança començava una nova etapa en la història del poble escollit; Déu els havia mostrat com els estimava.

Al darrer sopar el Crist resumeix la seva vida com una vida per als altres, una donació, un lliurament als altres seguint la voluntat del Pare. Estableix així una nova aliança fonamentada en la profunda comunió del Mestre amb els seus deixebles, que és prefiguració i punt de partida de la comunió de l’Església amb el Crist, únic gran sacerdot.

Partir el pa, oferir el pa que ha estat partit, i el vi que ha de ser begut, no és un gest banal, és un signe efectiu i consistent, concret i sacramental, on signe, això és el pa i el vi, i realitat, això és la seva mort de la que ara ha arribat l’hora, s’uneixen en un sol gest de comunió. Un gest obert a tots, també a Pere que plorarà després de no haver volgut saber res del Mestre i també a Judes pagat amb trenta monedes que el lliurarà amb un bes. Al voltant de la taula hi són tots, el qui restarà vora la creu de Jesús, el qui fugirà nu, el qui ja té el diable en el seu cor, el qui el negarà i els qui fugiran; perquè Jesús ofereix la seva vida per molts i els dotze són en certa manera una representació de tots nosaltres. En el darrer sopar és la sang de Jesús la que segella la nova aliança, seguint el pla salvador i misericordiós de Déu.

On hi ha servei hi ha caritat i amor, on hi ha amor, allí hi ha Déu. També nosaltres ens hem de servir els uns als altres imitant l’exemple que ens ha donat el Senyor, Ell ens l’ha donat per tal de que nosaltres el seguim.
Mai podrem arribar, pobres i limitats com som, a estimar com Déu ens estima, perquè Ell és l’amor; però hem de mirar d’imitar-lo. Al darrer sopar el signe del cos i la sang de Crist i el gest del rentament de peus són com la clau que ens permet entendre el conjunt de la missió del Crist.

Arribada l’hora, a punt de morir a la creu, a l’avantsala de la seva resurrecció que és gràcies a Crist també la nostra victòria sobre la mort, Jesús es lliurà en cos i sang i Jesús es mostra com el mestre que serveix als altres i Ell, el Mestre, transgredeix així qualsevol norma establerta per servir als seus deixebles, Ell que ha dit que no ha vingut a ser servit, sinó a servir. Ambdós fets ens donen l’eix de tota la vida del Crist. Si Ell ens demostrà fins a quin punt ens estima; nosaltres som convidats ara a estimar així als germans; si Ell s’ha fet servidor, també nosaltres ho hem de ser ara dels altres amb caritat i amor; sols així podrem fer present al Crist al nostre voltant fins que torni.

Escrivia sant Joan Pau II: «El que esdevingué la tarda del Dijous Sant, durant el darrer sopar i després d’aquest; la institució de l’Eucaristia, anticipava sacramentalment els esdeveniments que tindrien lloc poc més tard. (...) Quan l’Església celebra l’Eucaristia, memorial de la mort i resurrecció del seu Senyor, es fa realment present aquest esdeveniment central de la salvació i “es realitza l’obra de la nostra redempció” (LG, 3)» (Ecclesia de Eucharistia, 3 i 11).