27 d’abril de 2021

LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT, PATRONA DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Fets 1,12-14; Sl 86,1-2.3-4.5.6-7 (R.: 1a); Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,39-56

Humilitat, felicitat, santedat, són tres graons de l’escala que ens dóna Maria per pujar a la muntanya del Senyor, per habitar el seu recinte sagrat, en el seu temple, per fruir de la glòria que tenim preparada des de la creació del món.

Humilitat

Déu mira la petitesa, proclama Maria en el Magnificat: Ha mirat la petitesa de la seva serventa.

En tot l’Evangeli hi ha una insistència, una predilecció pels petits, els humils, els pobres; enfront dels homes que s’inflen d’orgull, els poderosos i els rics d’aquest món.

L’exemple preclar de la predilecció per la humilitat el trobem en Maria. La mirada de Déu ho transforma tot, de la petitesa de Maria, ens ha donat la grandesa de la seva maternitat: Mare de Déu, Mare de l’Església, Mare que ha engendrat el poble català, Mare de la nostra comunitat.

Si volem pujar a la muntanya del Senyor, imitem a Maria. Ella decididament se’n va a la Muntanya. Maria no té cap por i surt d’ella mateixa per ajudar a Elisabet i Zacaries. La fe és més forta que la por.

Decididament ens ensenya a obrir els nostres horitzons i a desplaçar-nos de la nostra comoditat referencial solipsista, on el jo individual és l’única realitat existent. Maria ens convida a sortir de nosaltres mateixos i anar a l’encontre, a trobar les altres realitats, els altres necessitats d’ajuda.

La humanitat necessita de la humilitat. La humilitat és un molt bon graó per donar-se al servei dels altres, per iniciar en definitiva l’escalada a la muntanya de Déu.

Felicitat

Elisabet plena de l’Esperit Sant ens interpel•la amb les paraules que dirigeix a Maria: ¿Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.

Maria cregué i es deixà agombolar pel Misteri de Déu. S’abandonà a la voluntat de Déu amb tal confiança que la joia de felicitat que brollava d’ella contagiava a tothom.

Nosaltres com Elisabet podem fer-nos la pregunta: Qui sóc jo? Perquè Déu ens ha beneit.
Els qui s’obren a la bondat de Déu són benaurats i això els sadolla de felicitat. És la fe en Déu la que ens porta a viure feliços.

Els qui no creuen, li donen culte a qualsevol ídol. La felicitat veritable no la podran assolir mentre no són lliures dels enganys d’aquest món. Els qui creuen, s’obren a participar en els sagraments de l’Església que ens alimenten i en donen força per pujar el camí cap a Déu.

La felicitat ens fa pujar una mica més amunt i ens obre la porta a la santedat, així avancem cap al cim de la glòria de Déu.

Santedat

Maria és la tota Santa, Immaculada en la seva concepció. És la Mare que ens porta el fruit de les seves entranyes virginals: Jesús, el Fill de Déu, el nostre Salvador.
Gràcies al seu Fill Jesucrist ens ha arribat a nosaltres la benedicció de Déu, la nostra vocació a la santedat. Déu ens elegí, en el seu Fill, en Crist, abans de crear el món, perquè fóssim sants.

Els apòstols, unànimement, assistien sens falta a les hores de pregària, amb les dones, amb Maria, la mare de Jesús, i els parents d’ell.

Nosaltres com a cristians, com a comunitat, en Crist hem rebut la nostra part en l’herència. L’herència és la mateixa que els apòstols, la unanimitat en la pregària de les hores, la participació en l’Eucaristia que ens ha estat donada per al camí de la vida, en el camí més sublim cap a la vida eterna. Avui Déu també ens mira a nosaltres, mira la petitesa de la seva comunitat de Poblet, en la casa de Santa Maria, comunitat que va esculpint cada dia una mica més la nostra vida perquè sigui més santa.

Des de la pregària com a fills, girem els ulls avui a la Mare de Déu, sota l’advocació de Montserrat, perquè ens ajudi a viure en humilitat, en felicitat i en santedat la nostra fe i així puguem assolir el cel. Al·leluia!