Salm 26 [27]
1 El Senyor m'il·lumina i em salva: qui em pot fer por?
El Senyor és el mur que protegeix la meva vida: qui em pot esfereir?
2 Quan m'envesteix la gent malvada per devorar-me sencer,
són ells, els enemics, els meus rivals, els qui ensopeguen i cauen.
3 Ni que acampés contra mi tot un exèrcit, el meu cor no temeria;
per més que em declaressin la guerra, jo em sentiria confiat.
4 Una cosa he demanat al Senyor i la desitjo amb tota l'ànima:
poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la vida,
per fruir-hi de l'encís del Senyor i vetllar pel seu temple.
5 Ell m'amaga al seu costat en dies de desgràcia;
m'encobreix al recer de casa seva,
em porta dalt la roca inaccessible.
6 I ara aixeca el meu cap sobre els enemics que m'envolten;
a casa d'ell ofereixo sacrificis, ofereixo sacrificis de victòria,
himnes i càntics en honor del Senyor.
7 Escolta, Senyor, escolta el meu clam,
compadeix-te de mi, respon-me.
8 Tu em parles dintre el cor: «Busqueu la meva presència!»
Buscar-la és el que vull, Senyor!
9 No t'amaguis lluny de mi!
No siguis sever fins a rebutjar el teu servent,
tu que ets el meu ajut!
No em deixis mai abandonat, Déu meu, salvador meu!
10 Si mai m'abandonessin pare i mare,
el Senyor em recolliria.
11 Ensenya'm, Senyor, la teva ruta, condueix-me per camins planers.
Tu saps que tinc enemics.
12 No em deixis a mercè dels adversaris.
Es presenten falsos testimonis urgint la meva condemna.
13 N'estic cert, fruiré en el país de la vida
de la bondat que em té el Senyor.
14 Espera en el Senyor; sigues valent,
que el teu cor no defalleixi. Espera en el Senyor.
Idees generals
Aquest salm té dues parts: La primera ens parla de certesa i confiança en el Senyor (v. 1-6). Se serveix d'imatges relacionades amb l'àmbit militar per a expressar el que sent: «El seu Senyor és una fortalesa», «els seus enemics, com un exèrcit». També es compara els enemics amb animals salvatges. El salmista manifesta el seu desig d'habitar per sempre en el temple del Senyor («casa», «cabana», «tenda»). La segona part (v. 7-13) de súplica i lamentació, nascuda de la confiança. Els verbs en imperatiu mostren una súplica individual: confiança triomfant i confiança suplicant. El nucli o la columna vertebral del salm és la confiança. Les expressions són de confiança individual. La conclusió (v. 14) és una invitació a la confiança. Deu ser un sacerdot el qui parla dirigint-se al fidel.
El salmista s'arma primer de confiança per a superar tots els obstacles i pors; després aborda la súplica, doncs ¿què sentit pot tenir la nostra súplica si abans no vam confiar plenament en Déu? Devem demanar primer la confiança en Ell.
La confiança es divideix en tres situacions:
a) situació bèl·lica, que podria ser internacional o guerra civil;
b) situació familiar, l'abandó patern;
c) situació social, un judici poc net
Queda la POR. Perquè la confiança, per sobre de tot, no ha de vèncer enemics ni rebatre calúmnies; ha de vèncer la POR, el gran enemic interior.
És significativa la triple aparició de la paraula «cor». (v. 3. 8 i 14)
El salmista no vol anar a Déu pels camins de la raó: «El cor té raons que la raó no comprèn» (Pascal).
Per aquest camí la confiança espera vèncer la por. Perquè el qui prega, el salmista, té por. La por és en el seu esperit i aflora a la consciència; no és possible reprimir-la del tot.
Llegeix
Fer una primera lectura, un primer contacte personal amb els sentiments del salm. Tornar sobre les idees generals. Realitzar una nova lectura que et permeti sintonitzar la teva vida amb alguna de les expressions o situacions del salm.
Medita
v. 1. «El Senyor és la meva llum... la meva salvació... la meva defensa…» La relació de la llum amb Déu és freqüent… Podríem recordar la llum còsmica, mantell de Déu (Sl 104,2), llum que il·lumina els homes (Sl 36,10), resplendor del rostre diví (Sl 89,16).
El gran poema a la llum d'Isaïes (60,19-22): «El Senyor serà la teva llum perpètua».
En aquest salm la llum és símbol de la vida. En la Bíblia la primera obra creada per Déu és la llum. L'acte de néixer s'anomena «donar a llum». «Veure la llum del sol equival a viure. Deixar de veure la llum, morir».
«Com el sol és l'alegria d'aquells que busquen el dia, així la meva alegria és el Senyor, perquè Ell és el meu sol. La seva llum em retorna la vida. La seva llum ha dissipat tota la tenebra del meu rostre. Jo crec en Crist Senyor. Ell m'ha conduït en la llum» (Oda del s. I). I sobre la força d'aquesta llum dirà Orígenes: «L'ànima que posseeix la llum de Déu comença per mirar al seu Salvador; i llavors intrèpid contra no importa qui, home o diable, combat, tenint a Crist al seu costat».
v. 4. Davant el perill demana «viure a la casa del Senyor». No és buscar un «lloc», sinó una «presència». Cercar el Senyor en el temple, viure espiritualment prop de Déu, viure, caminar a la seva presència: «Caminaré a la presència del Senyor en el país de la vida».
Contemplar la bellesa del Senyor, tot mirant el seu temple. Que no ens passi com a sant Agustí que es lamenta del temps que ha estat insensible a la Bellesa: «Tard et vaig estimar, bellesa tan antiga i tan nova, tard et vaig estimar!».
Perquè la bellesa és la clau del misteri i una crida al transcendent. És una invitació a gustar la vida i a somniar el futur. La bellesa de les coses creades no pot sadollar del tot i fa néixer l'arcana nostàlgia de Déu (Joan Pau II, Carta als Artistes, 16).
v. 5. Ell ens protegeix, ens defensa… a la seva cabana, a la seva tenda, a la seva ROCA… Ell s'alça com el nostre refugi, i d'aquí és d'on neix la nostra confiança plena en Ell.
v. 6. «Aixecar el cap» és signe de triomf. I el triomf ens duu a la celebració. A celebrar les gestes del Senyor en la nostra vida. Tota celebració és retornar a Déu els seus dons revestits d'acció de gràcies.
v. 7. Comença l'oració de súplica amb una recerca i un desig àvid de Déu.
v. 8. Aquest vers ens mostra un exercici important per a la nostra vida espiritual: «Escolto en el meu cor». Escoltar amb el cor. És la petició que fa Salomó quan comença a regnar: «Dóna'm un cor que escolti» (1R 3,9). Això és, escolta amb sensibilitat, amb obertura, amb amor.
Quina tasca hi pot haver tan important com aquesta de «cercar a Déu», cercar el seu rostre. Com escriu santa Teresa de l'Infant Jesús: «El teu rostre, Senyor, és la meva única pàtria». I ens diu Orígenes: «Quan el rostre d'un home busca el Rostre de Déu veu la glòria de Déu sense vel; és igual als àngels, veu sempre el Rostre del Pare que està en els cels». O sant Agustí: «Jo no vull una altra recompensa que la de veure el teu Rostre. Jo vull estimar-te gratuïtament ja que no trobo res que sigui més preciós. Jo no vull trobar altra cosa que a Tu mateix, en cas contrari seria una gran decepció per a qui estima».
v. 9. És la por que té el salmista: que es trenquin les seves relacions amb Déu: apartar, rebutjar, abandonar… Sentir lluny Aquell que omple el cor humà, Aquell que dóna sentit i sabor a l'existència.
v. 10. L'abandó patern pot succeir ja en el naixement (cf. Ez 16) o durant el creixement. Però aquí el salmista apunta a una hipòtesi extrema gairebé inimaginable: que uns pares abandonin el seu fill (Is 49, 15). Doncs Déu, no. Déu és un «superpare i supermare». «Més que el meu pare m'has conegut i més que la meva mare t'has ocupat de mi. Fins en la vellesa eres tu qui em sustentaves. Tu ets pare per a tots els fidels. Has estat per a mi com una mare amb el seu nadó» (Himne 9, Qumrán).
v. 11. Indica'm, Senyor, el teu camí. I el Senyor ens respon: «Jo sóc el camí… qui em segueix no caminarà en tenebres».
v. 13-14. Amb Déu la vida adquireix altre color: «El meu lloc és l'altre Espai; el meu senyal és el no senyal; no és l'ànima, no és el cos; només un so de l'Estimat. Em volen caçar tots dos en el meu camí. Dos móns. Solament veig l'u. Busco l'u. Conec l'u. Canto l'u. Contemplo l'u. Ell és l'últim. Ell és el primer. Ets l'íntim. Ets el fort. Embriac amb el calze de l'amor, no sóc més món ni cel… Si he passat en la vida un dia sense tu, jo em penedeixo de la vida, per aquell dia, per aquella hora» (Rumí, poeta místic de Persia).
Prega
«Senyor, tu ets la meva llum.
Senyor, tu ets la meva salvació.
Senyor, tu ets la meva defensa.
Concedeix-me, Senyor,
dir-te, cada dia, aquesta súplica,
des del cor.
Jo escolto la teva veu, però busco el teu rostre.
Jo espero gaudir de tu en aquest país de la vida.
Jo espero en tu.
Escolta la veu que crida i el cor que espera».
Contempla
Queda't en silenci, atent a allò que es mou en el teu cor, o deixant caure en ell de tant en tant algun dels versos, alguna de les expressions que hagis sentit més vives en el teu interior. Deixa que el salm torni a pujar a la teva ment. Deixa que el teu cor estimi i se senti estimat.
