DIUMENGE DE L'OCTAVA (II) DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ac 4,32-35; 1Jn 5,1-6; Jn 20,19-31

«Jesús entrà, es posà al mig i els digué: "Pau a vosaltres"»

«El vespre d'aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: "Pau a vosaltres." Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: "Pau a vosaltres."»

Tant en una ocasió com en l'altra, Jesús entra en una casa, es posa al mig dels deixebles i els dóna la seva pau. Després de la desfeta, de l'abandó, de la traïció, la presència renovada de Jesús ressuscitat, vencedor de la mort, enmig dels deixebles és el fruit més clar de l'amor invencible de Déu per nosaltres: Jesús és enmig nostre. És amb nosaltres, tant els dies de les seves primeres aparicions als deixebles com també en els nostres dies. És enmig nostre i ens ofereix la seva pau.

Reconèixer aquesta presència del Senyor ressuscitat enmig de les nostres comunitats és potser allò que més ens costa. La invitació a ser creient, que Jesús feia a Tomàs, també avui se'ns fa del tot actual. I és que, només quan sapiguem reconèixer la presència de Jesús en la nostra vida, enmig de les nostres comunitats, en l'Església; només quan sapiguem reconèixer des del fons del nostre cor la seva presència enmig nostre, la nostra vida podrà canviar, podrà transformar-se, podrà ser una vida en el Crist. Una vida que venci el món, perquè: «qui venç el món, sinó el qui creu que Jesús és el fill de Déu?»

Mirem-ho d'una altra manera: com podem ser i dir-nos cristians si, des de la fe, no prenem consciència de la presència de Jesús ressuscitat enmig nostre? La vida en Crist, no és fruit de viure en comunió amb Crist? El baptisme no ens incorpora a Crist? L'eucaristia no és comunió amb el cos i la sang de Crist? El do de la presència de Crist en les nostres vides, en les nostres comunitats, en l'Església és el fruit més gran que ens ha donat el Senyor per caminar per aquest món... i també per a viure en l'altre. Per què, de fet, què farem quan, després de passar d'aquest món, esclati en nosaltres la vida nova de què ja ara som portadors, sinó viure definitivament i plena a la presència del Senyor, viure definitivament i plena la comunió que ja ara ens ofereix? Si després de la nostra mort, ja no seran necessaris els sagraments, les predicacions, l'esforç i el treball, perquè l'única cosa que comptarà serà viure de la sobreabundància de la plenitud de Déu per la comunió plena i perfecta de la nostra vida amb la del Senyor, vol dir que també ara, en el nostre camí on són necessaris els sagraments, les ensenyances i l'esforç, viure conscients de la presència del Senyor enmig de les nostres vides, que ens ofereix la seva pau i ens invita a viure en ell, és també allò que ha de comptar més en la nostra vida, allò que hem de desitjar més que l'aigua en temps de sequera.

Ara ens disposem a partir el pa, a celebrar de nou el memorial del Senyor, que ens oferirà de nou la seva pau. Acollim-la al fons del nostre cor, perquè ens pacifiqui de soca-rel i ens permeti reconèixer-lo present enmig nostre al llarg de tot aquest dia i al llarg de tota la nostra vida, perquè també nosaltres puguem cantar sincerament: «Avui és el dia en què ha obrat el Senyor: alegrem-nos i celebrem-lo. És el Senyor qui ho ha fet, i els nostres ulls se'n meravellen».