6 d’abril del 2012

DIVENDRES SANT

CELEBRACIÓ DE LA MORT DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,13-52,12; Sl 30,2.6.12-17.25; He 4,14-16; 5,7-9; Jn 18,1-19.42

Divendres Sant. Avui contemplem la bellesa de la Creu. És que hi ha bellesa a la creu? Hi ha bellesa en el rostre, o en una persona, desfigurada pels turments, maltractaments, tortures, en el que seria una massa de carn i ossos?

Avui contemplem la bellesa de la Creu. Que no és només la bellesa del cos de Jesús de Natzaret, penjat, cargolat pel dolor, a la creu dels esclaus i malfactors. És la creu de Crist que s'identifica amb la creu d'innombrables éssers humans d'ahir, d'avui i de demà. La Creu és una solidaritat viva, molt viva, amb els crucificats d'avui. No es pot separar Déu del sofriment dels innocents. No es pot adorar el Crucificat i girar-se d'esquena al sofriment de milions d'éssers humans destruïts per la fam, les guerres, la misèria, l'abandó...

Déu mor solidari, identificat amb el patiment dels homes i dones d'aquest món. Si Déu, en Crist, mor així, això és un desafiament als qui el seguim com a Mestre i Senyor.

No podem estar tancats, oblidant aquesta marea immensa del sofriment humà. En aquest món on milions d'éssers humans viuen exclosos, destruïts, per la fam, les guerres, la misèria, l'abandó... Tenim necessitat de despertar cada dia la nostra sensibilitat. Cada dia hem de tenir «l'orella de deixeble» per escoltar el crit del crucificat i «llengua de mestre» per dir una paraula d'alè al cansat.

En aquest rostre desfigurat del Crucificat se'ns revela un Déu sorprenent, bogeria o escàndol, com vulgueu, però un Déu que avui continuem crucificant en els febles i indefensos, que avui continuem crucificant fora de la ciutat, apartats, com empestats, fora de la nostra societat. Avui tenim necessitat, obligació també, de despertar la nostra sensibilitat davant els crucificats de la nostra societat. El nostre Déu és el Déu crucificat. No tenim cap altre Déu que ens pugui salvar.

Tenint en compte tot això, podem afirmar que avui contemplem la bellesa de la creu?

Sí. Perquè el moviment de la bellesa és el moviment de l'amor. Avui contemplem la suprema bellesa, perquè contemplem l'amor suprem, l'amor portat a l'extrem. La bellesa és l'amor que indueix al Bé infinit a lliurar-se a la mort per amor a la criatura estimada. La bellesa és, simplement, ordre, harmonia, pau, per a molts que no encerten a descobrir la bellesa del Crucificat. Per a nosaltres, cristians, l'harmonia, l'ordre, la pau, la bellesa ens ve per altres camins. Per a nosaltres, la bellesa, com s'expressa sant Agustí, és Algú. La bellesa és Crist, «el més bell de tots els homes» (Sl 45,3). Però també ens presenta l'Escriptura aquest Crist com desposseït de tota bellesa, «sense aspecte humà, home de dolors, acostumat al sofriment». Un Crist davant el qual molts s'espanten, i li giren la cara...

Quina és la veritable fotografia de Crist? La del salmista que el descriu com el més bell dels homes. O la de la litúrgia, que ens el presenta com l'home de dolors, esquinçat horriblement pel sofriment? Depèn de la nostra mirada.

El nostre Déu és un Déu que parla des del silenci de la creu. Com parlava el profeta Elies en el silenci de la muntanya, avui a nosaltres ens parla en el silenci de la creu. La seva paraula és una paraula d'amor, de l'amor extrem. La nostra mirada ha de ser també la mirada de l'amor. Acceptar, contemplar aquesta bellesa de la creu, és acceptar l'amor crucificat, és acceptar una mort, un final de l'home vell i una difícil vida nova.

Necessitem sentit de deixeble per escoltar i aprendre del Crist la suprema bellesa. Ell, en efecte, pot compadir-se de les nostres febleses. Ell és el més bell de tots els homes que vessa gràcia, que ens ensenya els camins de la bellesa i de l'amor.