LECTIO DIVINA

Salm 27 [28]

1 A tu clamo, Senyor:
penyal meu, no facis el sord al meu crit!
Si no fas cas de mi, m'assemblaré
als qui baixen a la fossa de la mort.
2 Escolta la meva veu suplicant,
quan et demano auxili i alço les mans
vers la cambra del teu santuari.

3 No em llancis amb els culpables
ni amb els qui van amb males arts;
parlen en to d'amic als seus companys,
però coven malícia dins el cor.
4 Torna'ls això que han fet,
les maldats que han comès!
Torna'ls la paga que es mereixen
per l'obra de les seves mans!
5 No han entès les gestes del Senyor,
les obres de la seva mà;
per això els destruirà per sempre més.

6 Beneït sigui el Senyor,
que escolta la meva veu suplicant.
7 El Senyor és el mur que em protegeix;
el meu cor confia en ell.
M'ha defensat i me n'alegro tot jo;
vull lloar-lo amb els meus cants

8 El Senyor és la muralla del seu poble,
el baluard que salva el seu Ungit.
9 Salva el teu poble!
Beneeix la teva heretat!
Sigues el seu pastor,
pren-los per sempre en els teus braços!

Idees generals sobre el salm

És una súplica angoixant i una acció de gràcies fervent. No es suggereix quina és la classe de perill: una malaltia? una injustícia? Posa de relleu que el salmista espera en la Paraula, perquè l'ajudi a escapar del perill. I finalment, una acció de gràcies perquè ha estat escoltat, o perquè en una confiança total en Déu, li canta abans que hagi experimentat el socors.

El perill personal, la presència d'uns malvats, l'acció de gràcies, la presència comunitària... ens situen en un ambient de súplica.

Podem establir tres parts:

v. 1-5, súplica. El salmista parla de la seva situació, amb la sensació que el Senyor està callat o absent.

v. 6-7, acció de gràcies. Ha estat escoltat, i ha superat el seu drama personal.

v. 8-9, afegit posterior amb el tema de la monarquia. La súplica és ara per tot el poble.

Podem contemplar dos drames: un de personal i un altre de social. D'una banda el personal, en mostrar la situació d'un malalt a la vora de la mort. Però també hi ha un drama social, ja que dedica força espai als enemics. Fa la impressió d'estar vivint en una societat hipòcrita, d'aparences. No és una maldat de meres paraules, de murmuració, sinó d'accions injustes. El silenci de Déu suscitaria crits d'alegria en els seus enemics. Si no actua a favor del malalt caurà en descrèdit i serà tingut en no res. Per això clama a Déu amb tot el seu cos. Amb els dos últims versos, el malalt ja no és una persona sinó tot el poble. Jesús va mostrar el rostre de Déu que no roman sord davant el clam del poble. Jesús ve per treballar al servei de la vida, perquè poguessin gaudir-la en plenitud.

Llegeix

Es poden fer diverses lectures, seguint aquestes «idees generals» seguides d'una reflexió. Tenint com a punt de referència l'aspecte personal, o l'aspecte comunitari. Una altra possible lectura, tenint com a referència a Jesucrist, com a resposta de Déu als problemes de la humanitat.

Medita

v. 1 Aquest vers és el més individual del salm. L'home pot sentir opressivament el silenci de Déu. Sentir-lo com a carència o com a buit, és ja una certa relació amb Déu, és a dir, tenir-lo dintre. Escoltar el silenci pot ser una experiència profunda. El silenci pot ser un aspirar a escoltar la Paraula, una espera confiada. El silenci pot ser una aposta per l'Absolut, en qui podem trobar la salvació. El silenci fa del nostre cor un lloc de revelació de Déu.

La inactivitat de Déu ocasiona la mort. «Si no m'hagués defensat el Senyor, ja em veia jo en el silenci del sepulcre» (Sl 93,17). La intervenció de Déu és qüestió de vida o de mort.

Sentir el silenci com a buit, com a solitud angoixant, és una manera d'afirmar Déu. És una manera de dir: no puc prescindir de tu, és una manera d'apreciar que la seva inactivitat produeix la mort. Però hi ha persones que avui no poden suportar aquest silenci i adopten una postura no creient i crítica. És l'escàndol, avui, de moltes persones davant el dolor i les angoixes de la nostra humanitat. Una prova per a la fe en Déu.

Podem considerar també el crit de Jesús a la Creu, que se sent abandonat pel Pare, i rebutjat pels homes: Mt 27,46-50.

v. 2 La pregària és un crit. Esquinçat, angoixant, en moltes ocasions. Un crit que brolla de l'íntim del cor. En la pregària, tota la persona s'obre a Déu. És el crit que la persona dirigeix a Déu amb els seus afectes i sentiments. El salmista juga amb dos termes: a dalt i a baix. De dalt baixa el silenci que precipita a la mort, al no-res. De baix s'aixequen unes mans que s'alcen cap amunt i destrueixen el silenci. La pregària és un pont de comunicació entre a dalt i a baix.

«El temple per excel·lència és el Crist. En Crist Déu es reconcilia amb el món. Qui aixeca la seva ànima a Crist l'eleva cap a aquest Temple que és també la seva Glòria» (Orígenes).

v. 3 Déu no pot tractar de la mateixa manera innocents i malvats. Els malvats ignoren les accions de Déu, no reconeixen que Déu intervé activament en la història.

La seva llengua és una fletxa mortal, tots duen l'engany als llavis: parlen amablement amb els companys, però per dintre van amb ganes d'enxampar-los. «No els haig de demanar comptes per tot això? A un poble com aquest, no li haig de donar el que es mereix? Ho dic jo, el Senyor» (Jr 9,7)

Els versos del poeta ho posen també en relleu:

«Homes i dones
domats, sotmesos.
És urgent rebel·lar-se

i espantar-ho tot:
la por, la rancúnia, l'odi...
Tot menys l'amor».
(Federico Mayor)

v. 4 El salmista demana a Déu que els pagui el que es mereixen. «Déu de justícia, Senyor, Déu de justícia, resplendeix! Aixeca't, jutge de la terra, dóna als orgullosos la paga que es mereixen. Fins quan els injustos, Senyor; fins quan s'alegraran del seu triomf» (Sl 94, 1s).

I el profeta Isaïes: «No es veu per enlloc la bona fe, i el qui s'aparta del mal acaba espoliat. El Senyor ho ha vist, i li desplau que el dret sigui trepitjat. Ha vist que ningú no se'n preocupa, s'admira que ningú no el defensi. Llavors el seu braç li ha donat la victòria, l'ha sostingut la seva justícia» (59,15s).

I quina és la resposta de Déu?: «El vostre Pare del cel fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre sobre justos i injustos» (Mt 5,45). «Com la terra fa créixer la brotada, i el jardí fa germinar la llavor, el Senyor Déu sobirà farà germinar la salvació i el triomf davant totes les nacions» (Is 61,11).

v. 5 Es refereix a la intervenció de Déu a favor dels innocents. L'obra de Déu no pot ser ignorada sinó pel cor tort, doblegat sobre si mateix, i en la tenebra (cf. Rm 1).

v. 6-7 S'expressa la joia per l'acció de Déu que ha donat resposta a la súplica. Es repeteix la paraula «cor», ressaltant com la pregària de súplica ha nascut des del cor, ha cridat amb el cor. Potser ara se sent fatigat, però pot escoltar la Paraula de Jesús: «Veniu a mi, tots els que esteu cansats i afeixugats i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera» (Mt 11,28 s).

És el descans en l'amor. El cor de l'home descansa en Déu: «Ens has fet, Senyor per a tu i el nostre cor està inquiet fins que descansa en tu» (Sant Agustí).

v. 8-9 El que fins aquí tenia una dimensió personal passa ara a un horitzó més ampli. El poder de Déu que es desplega en tot el poble. La força d'un poble no està en la seva prosperitat material, sinó en la vivència d'uns valors humans que aglutinen en la comunió, en la fraternitat, la seva gent. I res hi ha de més profund que la força i la benedicció de Déu per viure aquest horitzó de pau.

Prega

«Qui desfarà aquest nus summament tortuós i complicat? És lleig, no vull tornar els ulls a ell, ni vull veure-ho. Et vull a tu, justícia i innocència bonica i agradable als ulls purs i d'insaciable sacietat. Al teu costat hi ha el descans total i la vida impertorbable. Qui entra en Tu, entra al goig del seu Senyor i no tindrà por i es trobarà extraordinàriament bé en el bé suprem. Jo em vaig allunyar de Tu i vaig caminar errant, Déu meu, molt lluny del camí de la teva estabilitat en la meva adolescència i vaig romandre per a mi mateix en una regió de pobresa» (Sant Agustí, Les Confessions L,2,X).

Contempla

«Que tots s'aixequin.
Que ningú quedi enrere».
(Llibre sagrat dels Maies)

En un temps de silenci, quines imatges et desperten aquests dos versos, al fil del salm?