13 de maig del 2012

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat N.,

Em dius a la teva carta «que un fill teu s'emancipa i se'n va a viure amb la noia, i que a la teva indicació de casar-se, diuen que no, ni per l'església, ni pel civil, i que tu ja te n'has fet a la idea, però que els avis estan més disgustats». És natural i lògic aquest panorama, perquè això es dóna sovint a la nostra societat. Els valors que es viuen avui posen una gran pressió en la nostra vida. I un dels valors que dominen més és el valor del que és provisional.

Recordo que, fa uns anys, estava omplint els papers al despatx parroquial per a la celebració del matrimoni amb una parella jove, quan els vaig fer una de les preguntes de l'expedient matrimonial: «Accepteu la indissolubilitat del matrimoni?» I la núvia em va preguntar: «Què vol dir això?» «Que el matrimoni és per sempre». I la núvia em va respondre: «Bé, avui li dic que sí, però demà ja no sé com serà».

Tot és provisional, com pots veure. Fins i tot l'amor. En aquesta societat d'«usar i llançar» hom té la impressió que fins el més sagrat, el més nuclear i fonamental de la vida de la persona, com és l'amor, també és per usar i llançar.

I jo crec que això va molt lligat a la maduresa de la persona. Només està en condicions de viure correctament l'amor qui té una maduresa de la seva persona. L'educació, en general, en aquests moments, no està incidint en la persona per ajudar a aconseguir una plena maduresa. No està ajudant a adquirir uns valors fonamentals per a la seva vida personal, per a una vida de relació amb els altres, per a una dimensió transcendent.

El papa Benet XVI té unes paraules il·luminadores en la seva encíclica «Deus caritas est»: «El desenvolupament de l'amor cap a les cotes més altes i la seva puresa més íntima comporta que ara s'aspiri al que és definitiu, i això en un doble sentit: en allò que implica d'exclusivitat (només aquesta persona), i en el sentit del per sempre. L'amor engloba tota l'existència i en totes les seves dimensions, també la temporal. Ja que la seva promesa apunta al que és definitiu: l'amor tendeix a l'eternitat. Certament l'amor és “èxtasi”, no com un arravatament momentani, sinó com un camí permanent, com un sortir del jo tancat en si mateix vers el seu alliberament en el lliurament d'un mateix a l'altre» (núm. 6).

En aquest sentit tenim el filòsof Marcel que apunta: «Estimar una persona és dir-li: tu no moriràs mai». Aquesta infravaloració de l'amor comporta també el desconeixement, l'allunyament de Déu, perquè «Déu és amor. Tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. Qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor».

Potser, abans, aquestes manifestacions concretes dels fills, que a més són conseqüència dels valors que viu la nostra societat, i una societat que no és d'avui sinó que ha tingut uns avantpassats, hauria de portar-nos a una reflexió sobre com hem estimat nosaltres, com estem en aquest temps estimant, si ens preocupa purificar la vivència del nostre amor. Estimar és donar la vida; qui dóna la vida com un regal d'amor la torna a recobrar, però enriquida. Donar la vida implica en moltes ocasions patiment, però això ajuda a madurar. Però avui som al·lèrgics al sofriment, i aquest no es pot descartar de manera absoluta. Seria molt bo recordar el capítol 13 de la 1a carta de sant Pau als Corintis. Com també la petició del Parenostre: «Perdoneu-nos, com nosaltres perdonem». Una abraçada,

+ P. Abat