3 d’agost de 2014

DIUMENGE XVIII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Is 55,1-3; Sl 144, 8-9.15-16.17-18 (R.: 15); Rm 8,35.37-39; Mt 14,13-21

Germanes, germans,

En conjunt, el tema que es destaca de les lectures d'avui és la gratuïtat. Ho hem vist en la primera lectura, en la invitació en forma de salm del profeta Isaïes cridant els assedegats a saciar-se gratuïtament d'aigua, llet, vi i menjar. El profeta ve a dir que el do gratuït de Déu és desbordant. En una situació d'exili i de desolació, Isaïes anuncia un temps d'esperança i de salvació en el qual el poble descobrirà que allò de què té realment necessitat és del pa de la Paraula, que Déu donarà amb abundància i gratuïtament els qui es delegin per ella. I el mateix salm responsorial canta la bondat de Déu que es compadeix de tots i estima amb un amor entranyable de pare tot el que ell ha creat. També la lectura de la carta als romans ens parla de la gratuïtat de l'amor de Déu revelat en Jesucrist, un amor que és capaç de fer front a totes les adversitats. I aquí hi tenim la virtut de l'esperança, que centra la seva mirada en Déu i no es deixa vèncer per les dificultats que l'amenacen.

Després del seguit de paràboles amb què Jesús ens ha anat alliçonant al llarg dels tres diumenges passats, la lectura semi-contínua de l'evangeli de Mateu d'avui fa un petit salt i ens posa en escena un miracle multitudinari, un miracle no ja en profit d'una persona concreta sinó sobre uns elements naturals: la multiplicació de cinc pans i dos peixos, miracle testificat, amb les seves variants pròpies, pels quatre evangelistes.

El ministeri itinerant de Jesús consta de predicació i signes o miracles. El més important per a ell, però, és la predicació del Regne, que consisteix en mostrar a tothom que el Regne de Déu és una oferta permanent de Déu als homes, una oferta que supera totes les expectatives. I com que el Regne és una realitat intemporal, ell se les enginya a base d'elements simbòlics per fer-los besllumar d'alguna manera aquella realitat mistèrica. D'aquí ve l'ús constant de les paràboles, gènere literari inventat per Jesús. Les paràboles parteixen d'uns aspectes de la realitat quotidiana: la llavor sembrada, la xarxa llençada al mar, el tresor amagat o el gra de mostassa, per tal de transportar aquell símil a una dimensió que vol fer anar molt més enllà de l'exemple proposat.

Quant als miracles, la majoria de les vegades són el fruit d'una petició amb fe del o de les persones interessades i altres vegades és el mateix Mestre qui pren la iniciativa d'una manera gratuïta, tal com veiem en l'evangeli d'avui. Els deixebles es limiten a manifestar al Senyor la seva preocupació perquè es fa tard i estant en descampat. I ni se'ls acut de demanar al Mestre que faci un miracle sinó que li aconsellen que els aviï cap a casa seva abans no es faci fosc. Actuen com a guardes de seguretat que miren de posar ordre enmig de la massa i esbandir problemes. Cert que Jesús acabava de guarir malalts animat per la seva compassió habitual, però els deixebles estan més pendents del panorama que els rodeja i no saben què fer amb aquella gernació. Per això, amb una estranya ironia —i amb això demostra que té sentit de l'humor— els diu Jesús que no cal que se'n vagin a comprar menjar, sinó que els donin menjar ells mateixos. Els deixebles deurien pensar que Jesús desvariejava demanant-los un tal impossible. Però, amb aquesta invitació singular, estava posant a prova la seva fe. Jesús ja sabia què havia de fer, però volia que els seus deixebles s'adonessin que ell tenia també poder per alimentar aquella multitud. Els podria dir aquí també allò que més tard diria a Felip en el darrer sopar: «Fa tant de temps que estic amb vosaltres i encara no em coneixeu?» I, per altra part, aquest suggeriment de Jesús, no deixa de ser també una invitació a compartir, a buscar solucions que tenim a la mà abans de desistir o de fugir d'estudi. Aleshores ells van buscar i van trobar. Només disposen de cinc pans i dos peixos, suficients, però, per realitzar el miracle i poder-los alimentar a tots, tant, que fins van sobrar dotze coves plens.

L'escena rememora, sens dubte, el gest eucarístic de beneir i partir el pa. Jesús va fer aquell prodigi mogut per la compassió i la solidaritat envers aquella gentada que el seguia. En el mateix moment i després del miracle tots van descobrir que ell era l'únic capaç de subvenir a totes les necessitats dels homes. Però Jesús ens demana que l'imitem a ell en aquesta compassió i solidaritat. Donar menjar a qui té fam, donar beure al qui té set, són obres de misericòrdia que ell posa com a condició per entrar en el Regne. Aquestes i les altres obres de misericòrdia les va posar primer ell mateix en pràctica perquè nosaltres seguíssim el seu exemple. Quan l'amor és gran, amb poca cosa podem fer feliços els qui ens envolten. I aquesta poca cosa es multiplica de forma creativa i gratuïta i proporciona alegria en la comunió. En cada eucaristia es fa viva i real la multiplicació de l'amor de Déu envers tots els qui hi participen. El mateix Jesús es digna a fer estada en tots i cada un de nosaltres alimentant-nos amb el seu cos i la seva sang per tal que ens transformem en ell.

Les lectures d'avui posen a la nostra consideració la immensa quantitat de gent que cada dia mor de fam, quan molts anem sobrats d'aliments i fins ens permetem el luxe de tirar-los. En canvi, a l'evangeli veiem com el Senyor va tenir cura que no es perdés res del que havia estat fruit de la bondat de Déu. Qui sap si la tècnica moderna serà ben aviat capaç de multiplicar pans, o, si més no, de fornir del menjar necessari a tota la humanitat. Però, ¿en quina finalitat seran utilitzades aquestes tècniques prodigioses? ¿A quin preu els països rics en faran beneficiar els més pobres? I encara, els homes tenen en realitat només fam de pa? Però, per altra part, es pot evangelitzar quan falta el mínim indispensable? Què podem fer nosaltres per tal de pal·liar tanta injustícia i desigualtat? Cal que valorem tot allò que tenim i que ho sapiguem agrair, però cal que fem també l'esforç de compartir-ho. I el nostre gest de despreniment i de solidaritat serà també per a nosaltres font d'alegria, ja que, com diu sant Pau, «fa més feliç donar que rebre».