DIUMENGE III DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jn 3,1-5.10; Salm 24,4bc-5ab.6-7b.8-9; 1C 7,29-31; Mc 1,14-20

«No podem deixar perdre l’oportunitat present», ens ha dit l’Apòstol. La gran oportunitat que Jesús ens dona, que ens ofereix, és la fe, és la invitació a seguir-lo cadascun de nosaltres des de la vocació a la que ha estat cridat, cridats a anar darrere d’Ell. El Senyor crida, crida també avui com quan tot passant vora el llac de Galilea cridà a Simó i a Andreu i poc més enllà a Jaume i a Joan. I també espera avui la nostra resposta, vol saber si som capaços de deixar les xarxes, mentre n’estem tirant el filat, mentre les estem repassant, i tot per anar-nos-en amb Ell.

La gent de Nínive atengué també la veu de Déu, reconegué en la veu de Jonàs, la veu mateixa del Senyor, escoltà la crida al penediment i la seguí, es a dir es convertiren i s’apartaren del mal camí. Nosaltres com Simó i Andreu, com Jaume i Joan, com la gent de Nínive també som cridats, cadascun a una vocació concreta: la monàstica, la de pares i mares de família, en definitiva a la de viure la fe amb total lliurament al Senyor.

Pau és, com de costum, ben radical quan ens diu de viure com si res no ens fes plorar, com si res no ens alegrés, com si no tinguéssim res, com si no traguéssim cap profit d’aquest món. Posem sovint la mirada, els afanys en coses terrenals, efímeres: tant que fins i tot ens arribem a creure que ens poden omplir la vida de sentit, però certament «aquest món que veiem amb els ulls passa aviat.» Sempre passa massa aviat, molt més aviat del que havíem previst, desitjat i calculat. Quan ens arriba l’hora de la dificultat, de la prova, ens n’adonem de que res del que fins llavors donava, sinó sentit si al menys satisfacció a la nostra vida, val gran cosa.

L’Apòstol escriu: «Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra.» (Col 3,2). Això és el que feren els ninivites, això és el que feren Simó, Andreu, Jaume i Joan i això és al que ens convida el Senyor quan ens crida en els moments de contacte amb la seva Paraula, en els moments de pregària i, de manera cabdal, quan es fa present entre nosaltres, assemblea reunida en el seu nom, durant la celebració de l’Eucaristia. Ara i aquí Crist ens diu veniu amb mi, veniu darrere meu.

En paraules del Papa Benet XVI, seguir al Crist: «es tracta d’un canvi interior de l’existència. M’exigeix que ja no estigui tancat en el meu jo, considerant la meva autorealització com la raó principal de la meva vida. Requereix que em lliuri lliurement a Un altre, per la veritat, per amor, per Déu que, en Jesucrist, em precedeix i m’indica el camí. Es tracta de la decisió fonamental de no considerar ja els beneficis i el lucre, la carrera i l’èxit com a fi última de la meva vida, sinó de reconèixer com a criteris autèntics la veritat i l’amor. Es tracta de l’opció entre viure només per a mi mateix o lliurar-me pel més gran. I tinguem molt present que veritat i amor no són valors abstractes; en Jesucrist s’han convertit en persona. Seguint-ho a ell, entro al servei de la veritat i de l’amor. Perdent-me, em trobo.» (1 d’abril de 2007).

La nostra resposta a la seva crida és sempre lliure. Els ninivites podien haver escollit de seguir portant la vida de disbauxa que acostumaven a portar i no optar pel dejuni ni per vestir-se amb sacs negres; Simó i Andreu, Jaume i Joan podien ben bé haver clos les seves orelles a la crida del Senyor i haver seguit tirant el filat o repassant les xarxes. Però ells no deixaren perdre l’oportunitat que se’ls presentava; cert que no l’havien buscat, fou Crist, fou el Senyor qui sortí a buscar-los, qui els cridà, qui deixà que se n’anessin amb Ell, darrere d’Ell.

I moltes vegades el seguiment de Crist té un preu, un preu molt alt. El pagaren Pere, Andreu i Jaume, com també el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi, als qui celebra avui l’Església de Tarragona. «Jo adoro l’únic Déu que ha fet el cel, la terra, el mar, i tot el que contenen.» digué Fructuós al governador Emilià i Eulogi afegí «Jo no adoro Fructuós sinó Aquell que Fructuós adora». Tots ells ho deixaren tot per seguir al Crist, fins i tot deixaren la vida, el que no van deixar perdre és l’oportunitat de seguir-lo fins al final, amb totes les seves conseqüències.

Jesús es presentà predicant la Bona Nova de Déu, cridant a la conversió; estava així sembrant la llavor de la fe i tot seguit en recull els primers fruits, les primeres vocacions, els primers cridats; s’aixequen, ho deixen tot i el segueixen. No foren les seves soles forces les que els empenyeren a fer-ho, no fou tant sols la seva voluntat la que els mogué. Fou la gràcia la que actuà damunt d’ells, quan ells obriren els seus cors a l’acció de Déu i es deixaren arrossegar pel buf de l’Esperit, que a vegades és un ventijol suau, a vegades un vent impetuós, com en el cas de la conversió de Pau, però que sempre actuà damunt nostre si ens obrim a la seva gràcia.

Tots som cridats, cadascun a una hora, cadascun a una vocació. Tots som cridats a posar la mirada en aquell món que no passarà, en el Regne. Tots som cridats a anar darrere Crist, tots som cridats a no deixar-nos perdre aquesta oportunitat que és la trobada amb el Senyor.

Avui aquí, en aquesta celebració també ens crida Crist a la conversió, a convertir els nostres cors i a acollir la Bona Nova de Déu, la bona nova del Regne.

Com ens diu el Concili Vaticà II: «Tothom és cridat a aquesta unió amb el Crist, llum del món. D’Ell venim, per Ell vivim i cap a Ell anem.» «Emparats amb tants i tants grans mitjans de salvació, tots els cristians, de qualsevol estat i condició, són cridats pel Senyor, cadascun en el propi camí, a aquella perfecció de santedat amb què el mateix Pare és perfecte.» (Lumen gentium, 3 i 11).

De nosaltres depèn la resposta.