14 de gener de 2018

DIUMENGE II DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
1Sa 3,3b-10.19; Sl 39; 1Co 6,13c-15a.17-20; Jn 1,35-42

Estimats germans i germanes,

La vida cristiana és un camí, un camí vers la plenitud humana, la recerca constant d’Aquell que doni sentit. Les lectures que hem escoltat parlen de l’experiència personal en l’encontre amb Jesús. Hem de recordar que en una primera impressió es conjuguen cinc elements: la força persuasiva, la capacitat d’empatia, la fascinació, la credibilitat i la confiança. Si Déu fos només una idea, podríem parlar de seducció. Com que és un Ésser Vivent, amb qui podem establir una relació personal, hem de parlar d’amor. Un amor viscut en diferents etapes. Les dues lectures ens hi parlen.

La vocació del petit Samuel és un dels passatges més deliciosos de l’Antic Testament. El text escenifica el descobriment progressiu que Samuel realitza de la veu del Senyor. Notem en aquest bellíssim episodi alguns detalls. Samuel era encara un noi. Això indica que la receptivitat i la confiança pròpia dels més joves és una disposició òptima per a percebre la veu de Déu. Potser quan ens fem grans busquem els propis interessos, desconfiem dels altres, ens centrem excessivament en nosaltres mateixos, i perdem la capacitat de canviar. Samuel vivia al temple, estava al servei de Déu, disposat a escoltar-lo. La vocació neix i creix en un clima d’oració, que augmenta la fe i la capacitat d’estimar. No és fàcil discernir la vocació; necessitem un bon guia que ens ensenyi a distingir la Paraula de Déu i la paraula que escoltem dels altres.

La vocació no neix inesperadament. Andreu i Joan eren sensibles al fet religiós i cercaven. La descoberta de Jesús fou per a ells un impacte fulminant. De què van parlar amb Jesús aquell dia? No ho sabem, però ho intuïm. La manca d’informació detallada pot motivar en nosaltres una reflexió, un recordar la història personal de la nostra vocació, i un renovar el nostre compromís: «Aquí em teniu, Déu meu, vull fer la vostra voluntat».

Molts creuen que per descobrir la pròpia vocació cal mirar dins nostre i descobrir-hi com una atracció, una mena de gust sensible. Però pot passar a l’inrevés. La vocació no ve mirant endins, sinó mirant enfora. La vocació, el Bon Samarità la va sentir mirant el ferit que hi havia al camí. Moisès, veient l’esclavitud del seu poble. Un jove, contemplant amb ulls d’enamorat una noia i desitjant compartir la vida amb ella. Un mestre, quan valora la formació dels nens i els programes educatius. Un monjo, contemplant els germans i sentint que una vida d’oració constant ens uneix més amb Déu, el nostre Tot; i comprenent que la pregària és com la sang que encara que no es vegi dóna la vida al cos. Hem de saber veure la crida de Déu sobre cadascú de nosaltres; i conèixer quina és la nostra missió en el món, sigui en el matrimoni, la vida religiosa, o en una professió determinada...

Quina és la nostra vocació? I també... quina és la nostra resposta? Els cristians som membres de l’Església, formem el Cos de Crist. En un cos hi ha molts membres, i no tots tenen la mateixa funció. Cal que treballem per al bé comú, segons les nostres capacitats i la nostra vocació. Hem de veure la complementarietat de les vocacions i el sentit de la responsabilitat. No hem de posar obstacles a la voluntat de Déu, que comprenem millor quan guardem la seva Paraula al fons del cor. Que les nostres limitacions no ens immobilitzin, perquè la nostra vocació comporta unes responsabilitats: hem d’obrir-nos a l’acció de Déu. «Confia en Ell, deixa’l fer», diu el salmista.

Com els apòstols, passem pel desert, per la transfiguració, per la mort i resurrecció de Jesucrist. Com ells, vivim les diferents etapes d’aprofundiment de la nostra fe i de la nostra vocació. Quan avui combreguem una vegada més, podem donar gràcies, pensant que Ell s’acosta a nosaltres per comunicar-nos la seva força, la seva pau i el seu estil de viure.

«Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta».