14 de juny de 2020

EL SANTÍSSIM COS I SANG DE CRIST (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Dt 8,2-3.14b-16a; Sl 147,12-13.14-15.19-20; 1C 10,16-17 i Jo 6,51-58

«Aquest pa es pren, però en realitat no es consumeix; es menja, però no canvia, perquè no es per a res transformat en aquell qui el menja, sinó que, si és rebut dignament, qui el rep es conforma a ell», són paraules del Papa Urbà IV en la butlla Transiturus de 1264 amb la que instituí la festa del Corpus Christi.

Aquell qui va dir «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.» (Mt 28,20) es fa present enmig nostre a través del pa i del vi. Sovint no hi donem la importància deguda a aquest gran misteri, a aquest gran regal del Senyor. Però en les darreres setmanes molts fidels s’han vist privats, de la participació al voltant de la taula de l’Eucaristia per raó de les mesures sanitàries motivades per la pandèmia. Ha calgut acostar-se, sentir-se prop del Senyor, mitjançant la pregària, la Paraula o la comunió espiritual; són mitjans vàlids en circumstàncies excepcionals; però res no pot substituir la participació en el sacrifici eucarístic, font i cimal de tota la vida cristiana (LG, 11). Avui celebrem de manera especial aquest misteri i aquest any el celebrem amb renovada joia.

Crist es feu home per poder morir com a home, però essent Déu ressuscità per a donar-nos la vida. Del cor del misteri de la redempció neix l’Eucaristia; d’aquell darrer sopar amb els seus deixebles on instituí el seu memorial; del peu de la creu on el seu cos traspassat per la llançada donà en darrera ofrena sang i aigua; dels àpats que el Crist ressuscitat compartí amb els seus deixebles. Aquest do és més gran que la mort; aquest do que neix de l’amor portat fins a l’extrem és per a nosaltres aliment d’esperança i ens convida a estendre horitzontalment, en expressió de sant Pau VI, l’amor entre tots els homes. Perquè on hi ha caritat i amor, allí hi ha vertaderament Déu.

L’Eucaristia és passat en quan a memorial d’aquell sopar amb els deixebles, que superà la pasqua que precedí l’èxode del poble de Déu pel desert durant quaranta anys, alimentat amb el pa baixat del cel. Perquè els qui van menjar aleshores d’aquell pa van morir, però el qui ara menja aquest pa, que és Crist, viurà per sempre. Jesús va celebrar la pasqua amb els seus durant la seva vida a la terra; però la va celebrar de manera especial a Jerusalem, el vespre en que el van trair; va desitjar ardentment menjar aquella Pasqua amb els deixebles abans de patir. Ja no era només la commemoració de la sortida d’Egipte, sinó bestreta de la seva pròpia Pasqua, és a dir, del seu pas d’aquest món cap al Pare per la seva passió i mort. Així la Pasqua va adquirir el seu ple sentit. Jesús va menjar amb els seus deixebles l’anyell pasqual, però la veritable víctima, agradable al Pare, era el mateix Crist, que l’endemà fou sacrificat a la creu. Amb la seva sang, font de vida, vam ser purificats dels pecats, deslliurats de la mort eterna i convidats a viure per sempre.

L’Eucaristia és present en tant que presència real de Crist enmig nostre, perquè el calze que nosaltres beneïm és comunió amb la sang de Crist i el pa que partim comunió amb el cos de Crist, com ens diu l’Apòstol. És sagrament de comunió, perquè tots nosaltres, essent molts, formem un sol cos i participem d’un mateix pa. Del misteri pasqual neix l’Església, sagrament de comunió, i l’Eucaristia, sagrament pasqual per excel•lència, és centre de la vida eclesial. «l’Església viu del Crist eucarístic, d’Ell s’alimenta i per Ell és il•luminada», en paraules de sant Joan Pau II.

L’Eucaristia és futur perquè anticipa el banquet etern a la taula celestial, tal com Jesús digué «qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna.» L’Eucaristia és fer un tast d’eternitat en el temps; així com Crist va viure en la carn romanent en Ell la glòria de Fill de Déu, així l’Eucaristia és presència divina i transcendent, comunió amb l’etern, signe de la compenetració de la ciutat terrenal i la ciutat celestial (CF. Gaudium et spes, 40). Per la seva naturalesa, l’Eucaristia, essent memorial de la Pasqua de Crist, introdueix l’etern i l’infinit en la història humana.

El sacrifici eucarístic essent sacrifici de Crist, on Ell és la víctima, on Ell és alhora el gran i únic sacerdot, opera a través dels ministres que actuen en nom seu i esdevé al mateix temps sacrifici de l’Església. Aquí rau la seva raó de ser; per al bé de l’Església a través del memorial instituït per Jesús durant el darrer sopar.

L’Eucarística ens convida a compartir aquell amor seu fins a l’extrem, aquí i ara amb els germans; perquè menjant la seva carn i bevent la seva sang estem en Ell i Ell amb nosaltres i Ell és aquell amor que enamora perquè és l’amor de Déu.