DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè Broch, abat de Poblet
Nm 11,25-29; Sl 18,8.10.12-13.14 (R.: 9a); Jm 5,1-6; Mc 9,38-43.45.47-48

A què et dediques?

Ens podem dedicar ací a la terra a viure una vida de delícies i plaers, a engreixar-nos com el bestiar. Bé, no està mal. Però, el que ens cal si som cristians és saber discernir, i triar exactament a que ens dediquem.

Potser que no sigui fàcil, però tenim una ajuda preciosa la de Crist que ens ha enviat el seu esperit per orientar-nos quan sembla que estem perduts.

Perquè Jesús ha vingut per portar-nos al Regne de Déu. Per això, ens cal esbrinar a que dediquem les hores de la nostra vida.

Primer de tot no cal que jutgem, ni ens posem gelosos perquè els qui no son com nosaltres fan el bé. Més bé de vegades hem d’aprendre les més senzills i humils de cor que de la seva bondat surt el bé, el bé que sempre procedeix de Déu.

Als altres no cal que els jutgem, però a nosaltres si que ens convé almenys preguntar-nos:

Estem preparats per donar un vas d’aigua? Sabem expandir la proximitat de Déu? O bé escandalitzem els petits, això és el fràgil, el necessitat d’ajuda? Per què on tenim el cor? On tenim el cap? On posem la mà? On posem el peu? On posem l’ull?

Tenim ulls, mans, cor, cap, peus, braços, pulmons, llengua, orelles, nas, per mirar, tocar, sentir, pensar, caminar, treballar, respirar, parlar, escoltar, ensumar. Què vol Déu de mi?

Vol que ens adonem d’on estem situats, si ens movem cap al bé o ens equivoquem i fem el mal que no voldríem.

La humilitat és el més fàcil de perdre. La humilitat és el tresor més preuat del cristià i no cal dir-ho del monjo.

Dediquem-nos a obrir de bat a bat el nostre cor per esdevenir cristians que puguem acollir els altres.

DIUMENGE XXI DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Js 24,1-2a.15-17.18b; Sl 33,2-3.17 i 16.18-19.20-21.22-23 (R.: 9a); Ef 5,21-32; Jo 6,60-69

Decidir, tastar, entregar i creure.

Son els quatre verbs que les lectures d’avui ens poden suggerir cap on anem en la nostra relació amb Déu.

Perquè en la nostra vida de cristians, hem de decidir en moltes ocasions. Poden estar reunits en família, en comunitat monàstica, en parròquia, en grup de reflexió de vida, en el meu dia a dia, cadascú hem de decidir.

Josuè i la seva família han decidit d’adorar el Senyor. Cadascú de nosaltres ens podem preguntar avui a qui hem decidit adorar.

De vegades sembla que anem corren darrere les ambicions d’aquest món, tal vegada ens decidim per adorar qualsevol cosa que ens faci imaginar-nos que som el centre de l’univers creat.

Crec que ens cal créixer i conèixer realment la nostra decisió vital i decidir-nos a adorar l’únic Senyor, que és el nostre Déu.

Així, podrem tastar, i com el salmista podrem anunciar: «Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor». També de vegades sembla que ens escarrassem tastant qualsevol cosa que ens produeix felicitat, tal vegada som molt llépols. Però, ni les millors llepolies poden suplir el tast de la bondat del Senyor, el tast que els humils i sols els qui s’humilien podran degustar i veure realment que n’és de bo el Senyor.

I aquest tast ho tenim present dintre del misteri de Crist i de l’Església. El Fill de Déu, el Crist estima l’Església. L’estimada tant que s’ha entregat a la mort per ella, per santificar-la, perquè vol que l’Església esdevingui una santa i immaculada.

Crist s’ha entregat a la mort per a que nosaltres tinguem vida. I nosaltres tenim la vida per mig de l’Església, pel baptisme que hem rebut i pel misteri que formen un sol cos en Crist i l’Església. Crist és el cap i pastor, l’Església els seus membres, cadascú amb la seva particular funció, tots som membres del Crist.

Com a membres també ara ens toca a nosaltres donar la vida pels altres.

Creure en Jesús, el Crist gloriós ens fa viure amb total esperança en la vida i en la mort, ens fa viure amb amor per Déu i pels altres fills de Déu.

Com a cristians, com a monjos, com a persones de fe, estem vivint un moment de gràcia cada vegada que escoltem les paraules de vida eterna que se’ns adrecen en la celebració eucarística.

També nosaltres podem equivocar-nos i rondinar sobre el llenguatge dur que utilitza Jesús. Podem convertir-nos ens uns descreguts, en uns agnòstics i en uns ateus. Però, ens cal abandonar-nos a l’Esperit, l’Esperit que és vida, que ens dona la vida i tot el que necessitem per a creure en Jesucrist, el Sant de Déu, que ara en l’Eucaristia se’ns entrega com a viàtic per a la vida eterna en el seu cos i la seva sang.

A ell, Jesucrist, que ara tastarem en la taula que tenim preparada, hem decidit adorar-lo. I ja que s’ha entregat per nosaltres, creiem en ell i li donem gràcies amb el Pare i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

ASSUMPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Sl 44,10bc.11-12ab.16 (R.: 10b); 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56

El fil, el cordó, la fibra òptica, ens enllacen amb la humanitat sencera. Avui celebrem la dona, la dona, Maria, la descripció de la qual el llibre de l’Apocalipsi ens la presenta vestida de sol, la lluna sota els peus, amb una corona de dotze estrelles.

La iconografia s’ha encarregat de farcir bellament el misteri de la Mare, de la Mare de Déu. Perquè és Maria la qui ens enllaça amb la divinitat sencera.

Maria és beneïda entre totes les dones. Maria és feliç perquè ha cregut. I des de la disponibilitat que tenim de creure podem endinsar-nos en el Misteri de Déu, en el coneixement de la seva voluntat sobre cadascú de nosaltres, en el seu Messies, en el Crist pel qual nosaltres vivim, ens movem i existim.

Gràcies al Crist tenim l’esperança de la resurrecció i de la vida eterna. I si som de Crist tots viurem gracies a que ell ha destituït la mort.

Maria s’ha avançat en tot el procés salvífic de part de Déu. Per això Maria ens canta la salvació que Déu ens atorga. Una salvació que ve de lluny i continua fins a la fi del temps. Una salvació que per molts és incompresa. Perquè el do de Déu no tots el coneixen, l’entenen o el volen escoltar.

Maria ens ha de ser exemple de l’escolta de la Paraula de Déu, de l’escolta de la voluntat de Déu. Per això és feliç, és benaurada perquè ha cregut. I a més s’ha donat tota ella en plenitud a la voluntat de Déu.

Maria ens canta les lloances de l’acció de Déu sobre tota la humanitat sencera. I ens presenta l’opció que ella ha pres, i nosaltres també podem seguir el seu exemple.

Déu és qui salva i ella s’ha sentit salvada. Nosaltres ens sentim salvat? Ens sentim benaurats? Sentim l’amor de Déu en els nostres pares, en els nostres germans, en els nostres fills? Tenim el cor altiu? O bé som humils? Ens sentim necessitats i pobres, necessitem l’ajuda de Déu? O som autosuficients?

Maria ens ensenya per experiència de la seva vida quina ha de ser la nostra resposta a Déu. Déu que s’ha recordat de cadascú de nosaltres, perquè vol el nostre bé, la nostra salvació.

Avui celebrem l’assumpció al cel en cos i ànima de la nostra mare immaculada, Mare de Déu. Perquè ella preservada del pecat original també ha estat preservada de tota corrupció. Ella ja ha vençut la mort, la mort no ha pogut tenir cap poder sobre la tota plena de gràcia.

Maria, la Verge i Mare immaculada, Mare de Déu, no podria ser el fil més conductor? No és el fil que ens uneix a cadascú de nosaltres amb Déu? Crec que és cordó pel qual està lligada la humanitat a Déu, pel seu Fill, Jesucrist.

La glòria de Maria que celebrem per haver estat assumpta al cel, per nosaltres és avui la glòria que esperem. Així, juntament amb Maria i tots els qui ens han precedit desitgem ser salvats i regnar amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

SANT LLORENÇ, DIACA I MÀRTIR

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
2C 9,6-10; Sl 111,1-2.5-6.7-8.9 (R.: 5a); Jo 12,24-26

Celebrem avui un sant important de l’església romana, Llorenç, diaca i màrtir. La nostra litúrgia li reserva la categoria de festa i, a més, n’ha conservat, en bona part, un ofici antic i venerable. El seu nom s’ha recitat des de sempre en el cànon romà, al costat del dels apòstols, juntament amb el d’altres onze màrtirs, un nom, Laurentius, que prové del mot llatí laurus, llorer, amb les connotacions de la victòria, de la perennitat i de la bona olor del Crist.

Voldria apropar-me a la figura d’aquest sant —els sants són testimonis que ens ajuden a concretar el nostre seguiment de Crist— a partir de dos textos complementaris, un de litúrgic i un altre, diguem devocional. Començo per aquest darrer.

Es tracta de la Llegenda àuria, o Flos sanctorum, un recull de vides de sants del segle XIII escrita pel frare dominicà Jaume de Voràgine. És el llibre que, juntament amb la Vita Christi de Ludolf el Cartoixà va marcar la conversió de sant Ignasi de Loiola. Si bé aquestes flors de santedat estan brodades de llegenda, trobem, pel que fa a sant Llorenç, aquest detall evangèlic que ens mou també a nosaltres a conversió: el prefecte Valerià volia obtenir les riqueses que, com a diaca, responsable de la caritat de l’església, havien estat confiades a Llorenç pel seu bisbe, el papa Sixt II, que el precedí en el martiri: «—On són els tresors de l’Església? Sabem que els tens amagats». Llorenç va demanar un termini de tres dies, «i va reunir una multitud de pobres, coixos, cecs», i digué a Valerià: «—Vet ací els tresors. Mira’ls bé. Són autèntics, eterns i tan extraordinaris que no minven mai, al contrari, sempre creixen. Els béns que busques han estat repartits entre tots aquests, en ells han estat esmerçats i per mitjà d’ells han pujat al cel».

El Martirologi romà, que és el llibre oficial de l’església romana —molt poc conegut— per a la commemoració litúrgica diària dels sants inscrits al calendari, ens resumeix amb aquest text tan concís la mateixa realitat que trobàvem en la Llegenda àuria: «Festa de sant Llorenç, diaca i màrtir, que, desitjós, tal com refereix sant Lleó el Gran, de compartir la sort del papa Sixt també en el martiri, havent rebut l’ordre de lliurar els tresors de l’Església, rient-se del tirà, li mostrà els pobres que havia vestit i alimentat amb els recursos de les almoines. Al cap de tres dies vencé les flames per la fe en Crist i l’instrument del seu martiri es convertí en distintiu del seu triomf. El seu cos fou deposat a Roma al cementiri del Verano, conegut després amb el seu nom».

Tots dos textos subratllen aquesta realitat: el testimoni martirial, en aquest cas l’efusió de la sang, va lligat al testimoni del servei, que autentifica tot el martiri, tot el testimoniatge del deixeble de Crist. En l’església antiga el diaca, com diu el seu nom, era el ministre qualificat, el servidor de taula, l’encarregat, en nom del bisbe, de repartir les almoines de l’església, una paraula, almoina, que prové de la paraula grega éleos, que significa compassió, misericòrdia. «Vet ací els tresors de l’Església», digué sant Llorenç al jutge en presentar-li els pobres. Ressò de les paraules de Jesús: «De pobres, en tindreu sempre entre vosaltres» (Mc 14,7): el veritable tresor de l’església, perquè són l’objecte de la benaurança del Regne.

Que la veneració d’aquest sant, diaca i màrtir, ens ajudi a renovar la nostra identitat cristiana de testimonis de Crist en el nostre servei de cada dia, posant la nostra vida i els nostres béns generosament a disposició dels altres i de Crist de manera inseparable, sense mesquinesa, amb la pobresa evangèlica que sap donar i rebre en el compartir fratern. Amén.

DIUMENGE XVIII DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ex 16,2-4.12-15; Sl 77,3-4.23-24.25 i 54 (R.: cf. 24b); Ef 4,17.20-24; Jo 6,24-35

Creiem? Creiem que Jesús és el pa que dona la vida? No podem estar amunt i avall tot el dia amb la barca buscant Jesús, qui sap on. Veritat és que hem de creuar el nostre mar de dubtes. Hem de sortir de nosaltres mateixos i de les nostres falses seguretats per viure al ras, a la voluntat de Déu. Ens cal viure sempre en tensió cercant Jesús, posant l’oïda ben atenta a les seves paraules.

No ens hem d’escarrassar pensant es les coses caduques d’aquest món, en el menjar que es fa malbé.

Perquè tenim l’aliment més necessari per a la vida, per a la vida eterna en l’Eucaristia.

Jesús ens diu avui: «Jo soc el pa que dona la vida: els qui venen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set».

No podem perdre el temps en el menjar que es fa malbé, no. Ens hem de posar a treballar pel menjar que es conserva sempre i dona la vida eterna.

Per això, hem de deixar la nostra antiga manera de viure. Cal abandonar els desigs que porten a la mort. Ens cal despullar-nos de la naturalesa envellida per poder revestir-nos de la nova naturalesa que Déu ha creat a imatge seva: una vida justa, bona i santa de veritat.

Tot el nostre quefer diari ha de ser mogut per la pregària, perquè tota la nostra vida ha de ser amarada de fe, d’esperança i de caritat.

Ell és amb nosaltres cada dia. L’Eucaristia ens ha de transformar de bo a millor en la nostra experiència de Déu, en la nostra relació amb el seu Fill Jesucrist que se’ns ha estat donat com a veritable salvador.

Amb la força de l’Esperit Sant hem de donar testimoni del que vivim, del que ens movem i som, seguidors del pa de vida, caminants cap a la vida eterna. Des de la comunió amb Crist i amb els germans, des de la vida monàstica la nostra vida està lliurada a ser pa, aliment, nutrient per a la nostra societat. Donant la vida guanyarem la vida eterna a exemple del Crist. A ell sigui per sempre la glòria, amb el Pare i l’Esperit Sant. Amén.