DIUMENGE III DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, procurador general de l’Orde Cistercenc
Is 8,23b-9,3; 1C 1,10-13.17; Mt 4,12-23

Amb els no creients, podem discutir moltes hores sobre l’existència de Déu amb raons, raonaments i demostracions i no posar-nos mai d’acord sobre si Déu existeix o no. En efecte, les demostracions de l’existència de Déu de tipus filosòfic i teològic són complexes, es presenten complicades, i generalment són incapaces de convèncer ningú que no cregui ja amb anterioritat. La via racional cap a Déu és una via àrdua, no només per la dificultat interna dels arguments, sinó sobretot perquè no corprèn qui la intenta seguir, no toca el cor de qui l’escolta, no es capaç de desvetllar la fe en qui se li presenta. Per què? Perquè, en poques paraules, la via racional i demostrativa de l’existència de Déu, no suscita per ella mateixa cap experiència de Déu.

I és l’experiència de Déu, allò que sí que pot suscitar i desvetllar la fe en qui l’ha tinguda. «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós». Aquesta no és la llum de l’argumentació racional: aquesta llum de la que parla el profeta Isaïes i cita l’Evangeli que hem proclamat, és la llum de la presència de Déu enmig del seu poble, que ha sortit al seu encontre, que s’ha fet present en les seves vides per transformar-les i transfigurar-les, que els ha omplert de goig i d’alegria: «Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa; s’alegren davant vostre com la gent a la sega, com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí».

Perquè l’experiència de la presència del nostre Déu en la vida d’un home, d’una dona, d’un poble, és l’experiència de la seva proximitat salvadora i alliberadora, redemptora i pacificadora: “Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l’espatlla i l’agulló del qui l’arriava; tot ho heu trossejat com al dia de Madian”.  Quan Déu es fa proper, quan Déu entra en el cor d’una persona, deslliura i alleugereix, deslliura del pecat i alleugereix el pes del propi existir; i per això la seva presència es pacificadora i esdevé font de joia i alegria.

És per això que l’encontre amb Déu, l’experiència de la trobada amb Déu, que per a nosaltres cristians és sempre l’encontre i la trobada amb Jesucrist, el qui viu després de ser crucificat i mort per nosaltres, sempre és una realitat que deixa empremta en el cor, una petjada inamovible, profundament arrelada, capaç de suscitar la fe i refermarla incondicionalment. No hi ha res més resistent en el cor de l’home que l’experiència, sobretot de la trobada amb el Senyor. Cap argument racional, cap demostració acadèmica poden modificar el fet d’haver fet experiència de Déu. Fixem-nos en el que diu l’Evangeli dels dos grups de germans galileus: «Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué: “Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes”. Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell». I encara: «Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n’anaren amb ell». Qui es troba amb Jesús, el Déu fet home, la gran llum del poble que vivia a les fosques, es converteix i abandona immediatament els lligams, les xarxes i els oficis, de la vida antiga, per iniciar en Ell una vida nova. Una vida nova, sabedora que és Ell qui il·lumina i salva i que per això ja és incapaç de témer: qui em pot fer por?

I la novetat d’aquesta nova vida es manifesta passant immediatament a l’acció: predicant la bona nova del Regne, anunciant l’Evangeli, comunicant el goig i la joia de la presència de Déu enmig nostre. I és precisament aquesta acció la que manifesta Crist als homes i els pot conduir a la fe. No és la demostració racional de l’existència de Déu la que conduirà els no creients a la fe, sinó la constatació d’una vida nova en qui, des del fons del seu cor, ha fet experiència de Déu i ha quedat transfigurat per ella. La vida nova que emergeix del cor del veritable creient és la qui pot portar cap a Déu.

Per això s’entén la recomanació de Pau: «Germans, pel nom de Jesucrist, el nostre Senyor, us demano que aneu d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres; estigueu ben units en una sola manera de pensar i en un sol parer». Ens uneix la profunda experiència de fe que com a cristians hem fet cadascú de nosaltres de Crist Jesús: si ens deixem interpel·lar per aquesta experiència veurem que és molt més el que ens uneix a tots els creients en Crist, de tot allò que ens separa, siguem de la confessió que siguem, entenguem el cristianisme com l’entenguem. A tots ens uneix l’experiència de l’encontre amb el Senyor. I aquesta experiència, a més de ser indestructible, i de qüestionar la fe de l’incrèdul, és capaç de construir comunitat sòlidament i ferma.

Davant dels problemes i les divisions que puguin sorgir entre nosaltres, no deixem mai d’oblidar-nos de la nostra experiència de l’encontre personal amb Crist, per valorar i apreciar l’experiència del germà i mantenir units els llaços de la comunitat i les comunitats on vivim. Que avui, que acabem l’octavari per la unitat dels cristians, la paraula que ens acaben de servir, ens ajudi a promoure la unitat de tots els qui creiem en Jesucrist, començant pels qui Déu ens ha donat com a germans i proïsme.

EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 71,1-2.7-8.10-11.12-13 (R.: 11); Ef 3,2-3a.5-6; Mt 2,1-12

Déu s’ha manifestat. L’estrella ens ho indica. Déu s’ha manifestat en la humilitat més senzilla. S’ha manifestat en fer-se home, en néixer, en donar escalfor a la nostra vida espiritual.

Una casa, una mare, un fill petit, una estrella, uns mags, des d’Orient, des de la llunyania més remota han seguit l’estrella.

Han vist com s’aixecava la seva estrella i venen a fer-li el seu homenatge. Han estat guiats fins arribar al nen, a la manifestació més simple de la vida, de la vida humana, la petita criatura.

Però, no és sol humana la petita criatura, és divina. Tot és esplendor de la llum divina. Tot és revelació de Déu fet home.

Per això, els savis s’apleguen, s’esforcen, pregunten, investiguen: On és el rei que acaba de néixer?

Fins que arriben a veure la glòria del Fill de Déu fet home, fet diví nadó.

Li ofrenen or, encens i mirra. Or com a rei, encens com a Déu, mirra com a home mortal, per amortallar.

De l’Orient reconeixen Jesús, el Salvador.

Nosaltres ací i ara a l’Occident encara no hem reconegut qui és el veritable Fill de Déu?

El veritable Fill de Déu és el qui s’ha revelat a tot el món d’Orient a Occident.

El veritable Fill de Déu ens va dir que seria amb nosaltres cada dia de la nostra vida fins a la fi del món.

El veritable Fill de Déu el tenim ací, en aquesta Eucaristia, on partim el pa i el vi de la fraternitat, el seu cos i la seva sang que és el nostre aliment per a dur-nos a la vida eterna.

El veritable Fill de Déu és en cada persona feble, esporuguida, necessitada de la nostra ajuda, de la nostra ofrena. No serà or, ni encens, ni mirra. Però, serà una paraula, una mirada, una escolta, un silenci, un tros de pa, un llit, un aixopluc, una esperança, una caritat, una estima.

El millor regal és assabentar-se de la presència de Jesús en la vida. El millor regal no és l’or, ni l’encens, ni la mirra, sinó Jesús present en la nostra vida.

Acceptem el regal de franc, descobrim-lo, gaudim-lo.

Alegrem-nos que som fills en el Fill. I vivim donant gràcies, agraïts al do de la fe, al do de l’esperança, al do de la vida comunitària.

Ell és enmig nostre vol que visquem donant un bon testimoniatge.

No perdem mai l’estrella de vista i trobarem sempre a Jesús. Amén.

DIUMENGE II DESPRÉS DE NADAL

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Sir 24,1-2.8-12; Sl 147,12-13.14-15.19-20 (R.: Jo 1,14); Ef 1,3-6.15-18; Jo 1,1-18

Des de la nostra pobresa, des de la nostra humilitat ens hauríem d’adonar del bé de Déu, Déu que ens ve a trobar.

Abans del temps ja existia, des del principi, ja existia la saviesa. I qui és la saviesa?

La saviesa és la mateixa Paraula de Déu, la Paraula que és Déu, la Paraula que ha vingut al nostre món, que s’ha fet història en la nostra història, en la història pròpia de cadascú de nosaltres.

Ens hauríem d’adonar del bé que ens vol Déu, que vol el millor per ha nosaltres, per a cadascú de nosaltres.

Ens ha beneit en Crist, de fet ens ha elegit abans de crear el món. Perquè Déu vol que siguem sants. És la vocació de la persona humana, la vocació de cadascú de nosaltres, siguem monjos o no, la vocació del cristià és la santedat.

Per això, ens cal la fe en Jesús i l’amor entre nosaltres, fe i amor entre tot el món. Així, podrem conèixer a quina esperança ens ha cridat, la glòria que ens té reservada, l’heretat entre els sants.

Som fills de Déu, som de la raça de Déu. Som ara i ací pel voler de Déu. El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, quan hem obert els ulls a la fe, a la seva llum, a la seva gràcia, ala seva veritat.

No hem vist Déu, però la Paraula, que ja existia abans del temps, el seu Fill únic, que està en el si de Pare, és qui l’ha revelat.

Acollim la gràcia de Déu, el do del seu Fill, Jesucrist, que ell sigui sempre la Llum dels nostres ulls, que sigui per a cadascú de nosaltres la Vida que ens dona vida, que sapiguem reconèixer la seva manifestació en tants moments de la nostra història personal.

Així si som de Crist, podrem atansar-nos a la seva glòria, a la vida eterna, a la santedat promesa per a tots els creients.

Creu i viu, viu i creu. Déu ve al teu encontre en Jesús, ara en l’Eucaristia, però després en cada persona que t’interpel·la en la vida de cada dia.

Que el Senyor il·lumini la mirada interior del nostre cor, per conèixer la seva voluntat ara i per sempre. Amén.

SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Nm 6,22-27; Sl 66,2-3.5.6 i 8 (R.: 2a); Ga 4,4-7; Lc 2,16-21

Encetem l’any amb la benedicció de Déu. El Senyor s’apiada de nosaltres, ens fa veure la claror de la seva mirada i ens dona la pau, la seva pau.

Tenim el cor net per rebre el do de Déu? El do de Déu és la seva benedicció, la seva benedicció és la pau.

Així, també nosaltres hem de saber beneir els altres, donar pau, esdevenir portadors de pau entre els nostres germans, saber viure en pau amb tothom, per poder llençar el do de la pau a tot el món.

Però, això no ho podem fer sols, no ho podem fer per nosaltres mateixos.

«Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, per rescatar els qui vivíem sota la Llei, perquè obtinguéssim ja la condició de fills».

Som fills de Déu, som hereus per gràcia de Déu. I perquè som hereus en el Fill, per això tenim la gràcia de Déu, per això podem donar la benedicció de la pau que hem rebut.

Encetem l’any amb la benedicció de Déu. La benedicció del nom de Jesús, el qui ens treu el pecat del món i ens salva. Els pastors han estat testimonis: Havent-ho vist amb els propis ulls, van contar els que els havien dit de l’infant.

Els pastors glorificaven i lloaven Déu pel que havien vist i sentit. També ens convé atansar-nos al Misteri de Déu fet home, amb humilitat, amb els ulls oberts, amb pau, per contemplar el nostre propi misteri de salvació.

«Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava».

La vida és un misteri, la vida en Crist és una gràcia, cal adonar-se del do que hem rebut, del do de la salvació que hem rebut. Maria amb la seva maternitat divina ens obre les portes del cor, ens ajuda a obrir les portes dels nostres cors per conservar el misteri de l’infant a la menjadora.

Cal meditar a exemple de Maria, cal meditar des de la nostra pobresa la riquesa que hem estat cridats a viure. Perquè Déu s’ha fet home per portar-nos a la seva glòria.

Ara bé, mentre anem fent camí cap a la vida eterna, de moment des d’ara hem de esdevenir instruments del seu Regne, instruments de benedicció i de pau, testimonis de fe, d’esperança i de caritat, des de la mirada atenta de Maria, que com a Mare de Déu, la venerem en el nostre Orde i la tenim present en la pregària perquè intercedeixi davant de Déu cada dia de l’any que encetem.

Amb la companyia de Maria caminem en aquest nou repte de l’any 2026.

NADAL: MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97,1.2-3ab.3cd-4.5-6 (R.: 3c); He 1,1-6; Jo 1,1-18

«Puer natus est», hem cantat a l’inici de la celebració. Sí, ens ha nascut un noi. Sí, quin goig veure cara a cara com el Senyor ha consolat el seu poble. Sí, ens ha redimit a cadascú de nosaltres per mitjà d’aquest noi. Així, si obrim els ulls d’un cap a l’altre de la terra veurem la salvació del nostre Déu.

Perquè en diverses ocasions i de moltes maneres Déu ens ha parlat per boca dels profetes, però, ara ens ha parlat al cor, a l’íntim del nostre cor en la persona del Fill.

«Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu». La Paraula se’ns presenta avui, davant de tantes paraules, de tantes opcions de vida.

Parlem molt, parlem massa, però les paraules volen com el vent i ja no hi són. Avui ens cal escoltar, ens cal prestar atenció a la Paraula, en majúscules, la que ha pronunciat Déu per a que cadascú es netegi les orelles del cor.

Déu ha dit la Paraula que ja era des del principi i per la qual tot va venir a l’existència.

Déu ha dit una Paraula única. Ha dit la seva Paraula, davant de tantes veus, de tantes paraules que ballen en els nostres caps.

Així com la neu quan cau no fa soroll i va caient suaument, suaument acariciant la terra. Així com la neu després es fon, poc a poc i, aquesta aigua amara la terra. Així la terra amb les llavors que tingui germinarà, poc a poc, brostaran fulles i fruitaran els aliments que Déu ens ha donat.

Així Déu ens dona la seva Paraula, ens dona aquest noi que ens ha nascut, el Fill etern. La Paraula és el Fill, la Paraula s’ha fet història nostra, ha entrat en la nostra vida, s’ha fet carn perquè nosaltres tinguem la vida en Déu, la vida eterna.

Per això, en el Fill Jesucrist hem estat redimits i així hem recobrat la Vida.

Molts no l’han reconegut. No han pogut reconèixer la Llum, la Vida. Però, si el reconeixem, si creiem en el seu nom, se’ns considerarà dignes de poder ser fills de Déu.

Volem ser fills de Déu?

Podem caure en les tenebres de l’error. Però, si reconeixem el qui ha plantat el seu tabernacle entre nosaltres. Si contemplem la seva glòria com a Fill únic del Pare ple de gràcia i de veritat, trobarem  la vida.

La vida que ens ha estat oferta per Déu. La Vida que ens és la Llum, per no caminar mai més en les tenebres de la foscor.

La vida que per aquest noi que ens ha nascut hem recobrat la gràcia de la fe, de l’esperança, per poder vessar l’amor que hem rebut en el Fill. L’amor de Déu que hem rebut per gràcia i ara l’hem de donar en caritat als altres.

Així serem testimonis de la Paraula que hem rebut. Jesús ens salva, Jesús ens salva, Jesús ens salva. Amén.