SOLEMNITAT DE JESUCRIST, REI DE L’UNIVERS (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
2S 5,1-3; Sl 121,1-2.4-5 (R.: 1); Col 1,12-20; Lc 23,35-43

Jesucrist és Rei de tot el món. I la pregunta podria ser: Som os del seu os i carn de la seva carn? Israel va reconèixer a David com a sobirà. Però, nosaltres reconeixem a Jesucrist com al nostre sobirà?

Perquè la nostra existència ens la juguem entre reconèixer Jesucrist com a sobirà o rebutjar-lo.

És clar que un Rei que té el tron a la creu no pot ser molt atraient. Perquè les autoritats es reien de veure clavat a la creu Jesús. Ell que salvava els altres, què no pot salvar-se ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit?

Però, la reialesa de Jesús no és d’aquesta mena. És molt fàcil burlar-se d’un rebutjat, separar-se i marcar distàncies amb ofenses i insults gratuïts.

Però, Jesús no baixa de la creu. De fet estableix el seu tron reial a la creu. Així si som criminals, si no mereixem el perdó dels homes, se’ns ofereix la misericòrdia de Déu. Així, si tenim el temor de Déu, si el reverenciem i li donem culte amb dignitat, podrem escoltar la seva veu: «T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís».

Per això, necessitem viure una conversió continua. Perquè moltes vegades ens creiem que som el rei del meu món, el tron el col·loquem al melic perquè tot ha de girar al meu voltant. Així caiem en el poder de les tenebres.

Però, hem de convertir-nos cada dia i saber donar gràcies al Pare, que ens ha fet dignes del Regne de la llum pel seu Fill estimat, el seu Fill Jesucrist que des del tron de la creu ens ha alliberat i, ens ha reconciliat amb tot l’univers.

Girem la nostra mirada al qui és clavat a la creu, Jesucrist, el qui ens mostra el camí de la vida i, ens dona l’esperança de la resurrecció per seguir els seus passos a la glòria del seu Regne celestial.

El nostre sobirà sols pot ser un: Jesucrist. Seguim-lo, reverenciem-lo i aclamem-lo com a Rei de tot el món. Ell que amb Déu Pare, viu i regna en la unitat de l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE XXXIII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ml 3,19-20a; Sl 97,5-6.7-9b.9cd (R.: 9); 2Te 3,7-12; Lc 21,5-19

L’esperança no defrauda, l’esperança ens purifica, l’esperança ens dona ànims per viure orientats cap a Déu.

Però, ens cal constància, constància per no perdre l’orientació cap a Déu. És clar que durant la nostra vida ens trobem amb desgràcies naturals que no esperàvem, ni imaginàvem. En la història anem acumulant guerres i baralles, blanc o negre, llum o fosca, joia o dolor, van travessant la nostra història personal.

La constància en la fe, la fe en Déu, en el seu Fill Jesucrist que ha vingut per salvar-nos ens farà obrir els ulls del cor al regal de la vida que tenim i que moltes vegades no sabem viure.

El monjo no té altra meta que imitar Jesucrist, en la paciència, en les humiliacions, fins i tot en la mort. Jesús ha mort en creu, nosaltres no ho sabem encara com serà la nostra mort, però la nostra vida si que la podem orientar amb constància fins a la fi cap a l’únic pel qui val la pena viure: Jesucrist.

Serem feliços, trobarem la felicitat plena i perdurable quan ens fem servidors de Déu en aquesta escola del servei diví. Perquè mentre venerem el Senyor sortirà el sol de la felicitat, i els seus raig seran saludables.

Per això, ens cal treballar per Déu, fer les coses pel Senyor, autor de tots els béns. La nostra vida ha de ser una vida de servei i treball en pau, mentre esperem que el Senyor vingui a judicar amb raó tots els pobles.

Serem odiats moltes vegades, la nostra vida no és fàcil, el cristià no té una vida fàcil, pel fet de portar el seu nom. Però, l’esperança la tenim posada en la vida eterna. Ara ens cal constància fins que sigui la nostra hora, l’hora de lliurar la nostra vida al judici de Déu.

Mentrestant celebrem l’eucaristia perquè celebrant el seu memorial, ens faci créixer en l’amor. L’amor que ens ha estat donat pel Pare, el Fill i l’Esperit Sant, Déu pels segles dels segles. Amén.

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 25,6a.7-9; 26,1.4.7 i 8b i 9a.13-14 (R.: 1a; o bé: 13); Rm 5,5-11; Jo 14,1-6

L’esperança no defrauda: Confieu en Déu, confieu també en mi, ens diu Jesús avui, com ho va dir als seus deixebles, en el discurs de comiat de l’evangeli de sant Joan.

Esperança i confiança és el que podem viure els cristians avui. Tot i ser diumenge, la litúrgia de l’Església ens fa commemorar aquesta Eucaristia per tots els fidels difunts.

Recordem pares, germans, monjos, familiars i amics, que amb esperança i confiança preguem per ells, perquè assoleixin la casa del Pare. Preguem amb la confiança que Jesús ha preparat l’estada.

L’esperança no pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor.

Aquest amor del Senyor que ens il·lumina i ens salva en el nostre camí, en el camí que ja han fet els fidels difunts, els nostres germans difunts.

De fet, Jesús amb la seva mort i la seva resurrecció, ha estat el qui ha tret el vel de dol que cobria tots els pobles, el sudari que amortallava les nacions. Jesús és el qui salva i l’esperança i la confiança en Jesús serà la nostra salvació, la nostra vida per sempre.

Jesús, el Crist ha mort per cadascú de nosaltres. I, pecadors com som ens ha fet justos, ens ha salvat per la seva sang. Ell és qui ens ha reconciliat amb el Pare i ara és l’hora que també nosaltres siguem instruments de reconciliació entre uns i altres. Hi ha molt de treball de reconciliació.

El camí el tenim assenyalat per Jesús, quan ens ha dit: «Jo soc el camí, la veritat i la vida».

Si volem arribar amb els nostres germans difunts a la casa del Pare, hem d’esbrinar el camí que ens marca i assenyala Jesús.

Si seguim les seves petjades, anirem descobrint la veritat i així assolirem la vida eterna. Perquè, la mort ha estat per sempre engolida.

Gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor, que ens ha reconciliat, tenim l’honor de gloriar-nos amb Déu. Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant pels segles dels segles. Amén.

TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23,1-2.3-4ab.5-6 (R.: 6); 1Jo 3,1-3; Mt 5,1-12a

L’esperança no defrauda, l’esperança ens purifica, l’esperança ens dona ànims per viure orientats cap a Déu.

Però, qui pot pujar a la muntanya del Senyor? Qui pot estar-se al seu recinte sagrat?

El qui té el cor sincer i les mans netes de culpa. El cor, el cor, el cor com el tenim?

Potser venim de qualsevol tribulació, però el que ens cal és saber a qui ens hem d’adreçar. La gran misericòrdia de Déu ens espera i a nosaltres ens dona esperança que allà on han arribat tants i tants sants també, si Déu vol, podem arribar-hi nosaltres.

Perquè els sants ens els trobem pel carrer. No es veritat que hi ha persones que tenen un cor sincer i son netes de culpa? Però, aquestes persones no son notícia, ja que la humilitat no està de moda.

Som fills de Déu, i el nostre futur serà el d’assemblar-nos a ell, perquè el veurem tal com és.

Si desitgem, de veres, veure Déu cara a cara com els sants, hem de fer nostres cada benaurança.

Si no som pobres, ens resultarà impossible assolir el Regne del cel. Tal vegada siguem pobres econòmicament, però la nostra pobresa ha de ser més radical, ser pobres en esperit, ser pobres de tot, fer-nos res per aconseguir el tot, el Regne del cel. Si ens entretenim en les riqueses, en les consolacions d’aquest món, no avançarem mai.

Si pel que sigui estem de dol, perquè el dol sempre ens pot sobrevolar en el dia a dia i, no tan sols per la pèrdua d’un ésser estimat, sinó per qualsevol pèrdua de les nostres il·lusions, l’esperança en Déu no ens defraudarà perquè és a la fi que serem consolats.

Si som humils i, per això ens hem de fixar en el capítol setè de la Regla de sant Benet, si som humils posseirem el país, el país de Déu.

Si cerquem la justícia allà la trobarem i serem saciats. Si som compassius amb els altres Déu se’n compadirà de cadascú de nosaltres.

I encara el més cap dalt per a nosaltres monjos, cristians compromesos, com ja hem dir la puresa de cor, el cor pur pot veure. L’aigua tèrbola no ens deixa veure clar.

Com anem a veure Déu amb els ulls del cor embrutits?

Tinguem-ho sempre present, sempre atents a la netedat del cor. Això, és el que ens farà assemblar-nos als sants que avui celebrem.

La pau també és cosa nostra de portar-la a la vida des del nostre cor, un cor pacificat pot donar la pau a tothom i, la pau ens fa fills en el Fill de Déu.

I si som perseguits pel fet de ser justos, vivim en l’esperança del Regne que tenim preparat al cel.

Feliços som i serem quan per causa de Jesús, ens ofenen, ens calumnien i, es burlen de nosaltres perquè creiem, perquè som cristians, monjos, consagrats; no ens hem d’ofendre, sinó alegrar-nos de la recompensa del cel.

Els sants han passat per alguna situació límit d’aquestes en la seva vida mortal, però l’esperança i la perseverança i, el no defallir tenint sempre el camí del seguiment de Jesús, els ha fet assolir la pàtria celestial.

Avui és el camí que estem convidats a seguir, les petjades de Jesús, la creu i la resurrecció, l’acció de gràcies que és l’Eucaristia que ens mena cap al cel.

Per això, amb la pregària adorem Déu, i diem: «Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, poder i força al nostre Déu pels segles dels segles. Amén.»

SANTS BERNAT, MONJO DE POBLET, MARIA I GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada per monsenyor Daniel Palau, bisbe de Lleida
Sir 51,1-12; Sir grec 51,1-8; Sl 125,1-2ab.2cd-3.4-5.6 (R.: 5); 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-22

Estimada comunitat cistercenca, benvolguts feligresos que avui us aplegueu en aquest noble temple per celebrar la fe i endinsar-vos, com no pot ser d’altra manera, en el misteri profund de Déu, el Déu de Jesús, el Déu que és tot Amor i no fa cap altra cosa que estimar.

El testimoni de Bernat, Maria i Gràcia apel·len a la necessitat de la conversió, però sobretot a la importància del testimoni. Els nostres contextos habituals fan referència sovint a una gran multitud de canvis. Molts d’ells són efecte d’una remota cadena de causes que arriben a la nostra vida i provoquen unes transformacions quasi inevitables. Altres canvis no són altra cosa que transformacions externes, i en força ocasions, aparents, que ens parlen de les nombroses variables que poden produir-se en la vida de les persones. Em refereixo a aquelles circumstàncies que ens acompanyen a tots i que es mostren com variables indiferents de les nostres vides. Però, el testimoni d’aquesta triada de germans, Bernat, Maria i Gràcia, ens parlen d’un canvi més profund, més radical, més lluminós; ens parlen de la conversió del cor.

Es tracta de l’adopció d’un plantejament de vida amb el que Déu ocupa un lloc central. Gràcies a aquesta centralitat el creient no fa res més que donar gràcies a Déu, i lloar-lo i agrair-li tot allò que Ell ha fet al llarg de la seva pròpia història. Així ho hem escoltat en la primera lectura. En moltes ocasions nosaltres mateixos hem viscut aquestes situacions límit, en les que ens hem vist atrapats, ofegats, angoixats...i Déu ha actuat finalment per alliberar-nos. Aquesta actuació, aquest «moment» de Déu ha estat un moment de salvació. Tots hem viscut aquest «moment», i ens referim no només a un instant de la nostra història, sinó a una experiència de gratuïtat, de senzillesa, de contemplació, de silenci...durant el qual i en el qual Déu s’ha mostrat proper, condescendent i alliberador.

Aquesta experiència de conversió no és un apropar-nos vers cap terreny inhòspit o vers cap precipici, ans el contrari, és contemplar el món des d’una perspectiva alliberadora, des de la qual la nostra vida guanya amplitud, noves possibilitats. La segona lectura ens parla d’aquesta nova mirada vers el món i vers la humanitat, des de la netedat del cor. Vet aquí la credibilitat i la força d’una conversió, aquesta mirada neta, respectuosa, esperançada.

I si aquesta conversió ens porta a la persecució: feliços nosaltres! Així ho manifesta l’evangeli que hem escoltat: ens portaran d’un lloc a un altre sense massa sentit, serem odiats, perseguits, marginats i burlats...la persecució, de la mena que sigui, no agrada mai, fa mal, però és aleshores que trobarem el nostre veritable lloc en aquest món. Avui tothom fuig de la creu, no la vol veure, no la vol reconèixer, no la vol acceptar. És humanament natural. Però, vet aquí, la promesa de salvació que hem escoltat, «els qui sofriran amb constància fins a la fi se salvaran». Això no és fàcil pensar-ho, ni acceptar-ho de manera immediata. Però hem de dir que la salvació s’ofereix als qui es mantenen fidels a viure no pas la creu, sinó l’amor fins i tot en els moments de creu.

Encomanem les nostres passes a Bernat, Maria i Gràcia, per la nostra veritable conversió a l’Amor en aquest jubileu de l’esperança. Que ningú llenci la tovallola pensant que Déu no li ofereix cap mena de possibilitat, ans el contrari: Déu sempre estan la ma a tots aquells que li obren el seu cor amb humilitat i sinceritat, per lloar-lo, per viure amb la rectitud del cor i mantenir-se ferms en la fe.