SANTS BERNAT, MONJO DE POBLET, MARIA I GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada per monsenyor Daniel Palau, bisbe de Lleida
Sir 51,1-12; Sir grec 51,1-8; Sl 125,1-2ab.2cd-3.4-5.6 (R.: 5); 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-22

Estimada comunitat cistercenca, benvolguts feligresos que avui us aplegueu en aquest noble temple per celebrar la fe i endinsar-vos, com no pot ser d’altra manera, en el misteri profund de Déu, el Déu de Jesús, el Déu que és tot Amor i no fa cap altra cosa que estimar.

El testimoni de Bernat, Maria i Gràcia apel·len a la necessitat de la conversió, però sobretot a la importància del testimoni. Els nostres contextos habituals fan referència sovint a una gran multitud de canvis. Molts d’ells són efecte d’una remota cadena de causes que arriben a la nostra vida i provoquen unes transformacions quasi inevitables. Altres canvis no són altra cosa que transformacions externes, i en força ocasions, aparents, que ens parlen de les nombroses variables que poden produir-se en la vida de les persones. Em refereixo a aquelles circumstàncies que ens acompanyen a tots i que es mostren com variables indiferents de les nostres vides. Però, el testimoni d’aquesta triada de germans, Bernat, Maria i Gràcia, ens parlen d’un canvi més profund, més radical, més lluminós; ens parlen de la conversió del cor.

Es tracta de l’adopció d’un plantejament de vida amb el que Déu ocupa un lloc central. Gràcies a aquesta centralitat el creient no fa res més que donar gràcies a Déu, i lloar-lo i agrair-li tot allò que Ell ha fet al llarg de la seva pròpia història. Així ho hem escoltat en la primera lectura. En moltes ocasions nosaltres mateixos hem viscut aquestes situacions límit, en les que ens hem vist atrapats, ofegats, angoixats...i Déu ha actuat finalment per alliberar-nos. Aquesta actuació, aquest «moment» de Déu ha estat un moment de salvació. Tots hem viscut aquest «moment», i ens referim no només a un instant de la nostra història, sinó a una experiència de gratuïtat, de senzillesa, de contemplació, de silenci...durant el qual i en el qual Déu s’ha mostrat proper, condescendent i alliberador.

Aquesta experiència de conversió no és un apropar-nos vers cap terreny inhòspit o vers cap precipici, ans el contrari, és contemplar el món des d’una perspectiva alliberadora, des de la qual la nostra vida guanya amplitud, noves possibilitats. La segona lectura ens parla d’aquesta nova mirada vers el món i vers la humanitat, des de la netedat del cor. Vet aquí la credibilitat i la força d’una conversió, aquesta mirada neta, respectuosa, esperançada.

I si aquesta conversió ens porta a la persecució: feliços nosaltres! Així ho manifesta l’evangeli que hem escoltat: ens portaran d’un lloc a un altre sense massa sentit, serem odiats, perseguits, marginats i burlats...la persecució, de la mena que sigui, no agrada mai, fa mal, però és aleshores que trobarem el nostre veritable lloc en aquest món. Avui tothom fuig de la creu, no la vol veure, no la vol reconèixer, no la vol acceptar. És humanament natural. Però, vet aquí, la promesa de salvació que hem escoltat, «els qui sofriran amb constància fins a la fi se salvaran». Això no és fàcil pensar-ho, ni acceptar-ho de manera immediata. Però hem de dir que la salvació s’ofereix als qui es mantenen fidels a viure no pas la creu, sinó l’amor fins i tot en els moments de creu.

Encomanem les nostres passes a Bernat, Maria i Gràcia, per la nostra veritable conversió a l’Amor en aquest jubileu de l’esperança. Que ningú llenci la tovallola pensant que Déu no li ofereix cap mena de possibilitat, ans el contrari: Déu sempre estan la ma a tots aquells que li obren el seu cor amb humilitat i sinceritat, per lloar-lo, per viure amb la rectitud del cor i mantenir-se ferms en la fe.