DIUMENGE XII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Jb 38,1.8-11; Sl 106; 2Co 5,14-17; Mc 4,35-41

Germanes, germans,

Després d’una llarga jornada en la qual Jesús ensenyava la gent amb paràboles des de la barca estant —i aquesta barca representa l’Església—, arribat el capvespre, fatigat de tant parlar amb veu alta, quasi de forma estentòria, Jesús demana que el portin amb la barca a l’altra riba, d’aquesta manera, tindria temps per descansar i refrescar-se amb l’aire del llac. Curiosament és l’única vegada en els evangelis que se’ns mostra Jesús dormint. I pel que es veu estava dormint amb un son molt profund, talment que ni s’adonà de la tempesta que es va desencadenà tot de cop. El llac de Galilea sol ser un llac tranquil, però de tant en tant hi apareixen de sobte tempestes i terbolins deguts a la confluència dels vents vinguts del Mediterrani i els procedents del desert de Síria. Justament en aquella travessera s’hi produí una d’aquestes tempestes que feien naufragar la barca on dormia Jesús.

Els apòstols intenten fer front com poden al temporal i tot veient Jesús dormint, no s’estan de recriminar-li la seva actitud passiva i poc solidària, mentre la barca s’anava omplint d’aigua i quasi s’enfonsava. La situació era dramàtica i feia esperar el pitjor.

Jesús es desvetllà del seu son tranquil i va increpar els vents i l’aigua talment com si es tractés d’un exorcisme. Imposa silenci a la mar i fa que el vent es calmi. Un miracle natural fruit d’un poder inaudit que deixa bocabadats els qui estaven en la barca, donada a més la calma sobtada que es produí per la paraula de Jesús.

El més curiós però és la reprimenda que els dirigeix Jesús als que anaven amb ell. Resulta insòlit que Jesús els tracti de covards o de porucs davant d’un cataclisme sobrehumà. No sabríem si prendre’ns-ho seriosament o bé amb un cert sentit de l’humor. Qui no passaria un tràngol de mort davant una tempesta tan agitada i enmig del mar?

I tot i així, Jesús els tira en cara la seva manca de fe. I és que on hi ha Jesús, no pot passar res de mal. On hi ha Jesús hi ha la salvació, la pau, la seguretat. On hi ha Jesús, hi ha l’Església. Jesús no podia ser víctima de qualsevol tempesta, i els que estaven amb ell tampoc. Aquesta és la fe que els calia als deixebles: oblidar-se de la tempesta i ser conscients que la presència de Jesús és el més important i la garantia més gran de què tot acabarà bé.

Nosaltres també som presa de la por i de la torbació quan la vida ens porta per revessos inesperats i no trobem on agafar-nos. Tanmateix disposem sempre de la defensa de la fe que ens demana abandonar-nos a les mans de Déu com l’única taula de salvació. Amb una fe prou madura i confiada, podrem fer front a les envestides de les situacions límit que com a temporals amenaçadors posen a prova el nostre abandó en les mans d’aquell que tot ho pot. El miracle d’avui no és un simple relat històric ni periodístic sinó un cas concret que posa la nostra fe a prova i desvetlla la nostra relació personal amb Jesús present i actuant en l’Església i en tots els esdeveniments que més ens costa d’encaixar en la nostra vida.