EL TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 12,1-4; Sl 15,1-2.5.7-8.11; Jn 17,20-26

La Litúrgia eucarística en els textos de la Paraula de Déu que hem proclamat, ens ofereix uns punts fonamentals per a viure l'espiritualitat de sant Benet, i que en definitiva recull la saviesa de la Regla que orienta la nostra vida monàstica:

1. Jesús demana al Pare que siguem u com hon són el Pare i Ell. És a dir, la unitat de Déu, del Misteri trinitari com a punt de referència principal per a la nostra vida individual i comunitària.

2. Que ells estiguin amb nosaltres, perquè el món cregui. És a dir, que el testimoni de la nostra vida depèn de la unitat de la meva persona i de la cohesió de la nostra vida comunitària.

3. Que els seus deixebles han reconegut Crist com a enviat del Pare. Nosaltres també ens hem de preguntar si veritablement reconeixem Crist en la nostra vida.

Aquesta és una Paraula que es compleix en sant Benet. Però, com es compleix? Ja que per a ell no va ser un camí fàcil. Es compleix en ell també la història d'Abraham. Surt de la seva terra però sense arribar a veure complerta la promesa. La seva vida és una recerca permanent de Déu, i en aquest camí va haver de tenir la impressió permanent d'anar de fracàs en fracàs.

— No va acabar els seus estudis a Roma.
— A la gruta de Subiaco porta una vida d'eremita, que deixa per anar al monestir de Vicovaro, a prop d'allà, cridat per un grup de monjos que li demanen que sigui el seu abat. Va ser un fracàs que per poc acaba amb la seva vida, enverinat pels monjos.
— Torna a Subiaco, i haurà de marxar a causa de les aventures d'un sacerdot gelós, que l'obliga a abandonar el seu recés.
— Funda Montecassino, que tampoc no compensarà els seus anteriors fracassos. Sant Gregori mostra Benet amb el cor destrossat i plorant amargament. «Teoprobe, el seu confident, li pregunta la causa de la seva tristesa i l'home de Déu li respon: "Tot aquest monestir que he construït i totes aquestes coses que he preparat per als monjos per disposició del Déu totpoderós, seran lliurades als bàrbars. Només amb prou feines he pogut aconseguir que em concedís la vida dels monjos"» (Diàlegs II,17)

Sant Benet, patró del fracàs! Quantes vides, al llarg de la història, sense èxit, fracassades! Els qui estan satisfets amb ells mateixos no són persones realitzades, ja que si hom està satisfet amb si mateix vol dir que s'acontenta amb poc.

El monjo ha de cercar Déu. Buscar-lo vol dir tenir una confiança plena en Ell, i per descomptat com a prova d'aquesta confiança deixar que Ell tingui l'última paraula.

És el testimoni de Crist a la Creu: «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» Per afegir-hi una última i definitiva paraula: «Pare, a les teves mans encomano el meu esperit». I ja res més, sinó un silenci que espera la resposta definitiva.

Aquest és el camí del monjo. Qui busca altres camins va del tot errat, i fa de la seva vida un camí inútil. 21 març 2012... prenguem-ne nota!