Estimada Maria Lluïsa,
«Es pot explicar el silenci de la tardor? El canvi de color de les fulles. Aquí, els arbres són sempre verds, però recordo la tardor d'Alcanyís. Quina meravella! Els colors neixen del silenci, no criden, no s'esvaloten quan a poc a poc van morint. Aprendre a morir cada dia en silenci, canviar el color del cabell, omplir-te d'arrugues, en silenci, gairebé sense adonar-te'n. Aquest silenci te l'envio a tu, monjo contemplatiu».
Moltes gràcies M. Lluïsa, per aquest text tan preciós. Jo crec que no es pot explicar el silenci de la tardor. Jo crec que no es pot explicar el silenci, cap silenci. El silenci es viu. Viure l'experiència del silenci no és tasca fàcil. Ni tan sols en la vida monàstica. No obstant això, és una experiència necessària en la vida. Viure les successives estacions de la vida, amb el canvi que van provocant en el nostre espai interior. Viure amb pau el canvi de color del cor, cada estació, cada mes, fins i tot cada dia. Color interior que neix del silenci, sense cridar, ni esvalotar com dius, i que mor deixant espai a altres colors, i una nova pinzellada a la nostra tela.
Necessitem més saviesa per morir en silenci, canviar les frondes de la nostra vida, però conscients d'aquest canvi, viscut de manera positiva, enriquidora. La nostra vida va canviant enmig de multitud d'experiències de tota mena, però viscudes com una experiència viva de la consciència poden ser font que sadolli la nostra set, i doni sabor a la nostra vida.
Nosaltres, tu i jo i cada persona humana, som una llavor que guarda dintre la força d'una vida nova, sorprenent, diferent, i necessitem el silenci de la tardor per llançar-la a solc obert. Necessitem llançar el gra a la terra oberta de la tardor, perdre'ns en aquesta terra mare, amb un gest generós, com la matriu de la mare, terra sagrada, on la muller treballa en silenci col·laborant amb la font de la vida divina. Només una sembra generosa farà possible el color verd de la primavera, i el daurat de l'estiu, la promesa del fruit abundant. «Si el gra de blat, quan cau a terra no mor, queda sol, però si mor dóna molt de fruit».
En qualsevol cas sempre cal caure en el solc i deixar que ens envolti el silenci i la quietud de l'hivern. «Aquest silenci te l'envio a tu, monjo contemplatiu». Gràcies, per dedicar-me aquest silenci.
Evidentment, cal una actitud contemplativa per viure aquest silenci. Però aquest silenci, he de dir-te que no és patrimoni exclusiu dels monjos. Aquest mateix paràgraf que m'envies és una experiència contemplativa molt bonica. No és contemplativa la dona que viu l'experiència del naixement d'una nova vida en el seu si? No és contemplatiu el pagès senzill que ara es doblega sobre la terra per obrir el solc, ara s'aixeca amb esperança viva de la pluja del cel? No és, potser, experiència contemplativa l'enteresa amb què una persona senzilla viu un cop fort en la seva vida (familiar, econòmica, social), l'experiència d'una mort, tot esperant que neixi una albada nova?
Ma Lluïsa, jo crec que totes les circumstàncies de la nostra vida, són matèria per a una experiència contemplativa si encertem a viure-les amb un ritme de pau, un tarannà silenciós, i esperant un fruit nou, el dibuix d'un color nou al cor. Una abraçada,
+ P. Abat
