SOLEMNITAT DE L’ASCENSIÓ DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 1,1-11; Sl 46,2-3.6-7.8.9; He 9,24-28;10,19-23 i Lc 24,46-53

«De la mateixa manera que Crist va pujar al cel sense allunyar-se per això de nosaltres, també nosaltres estem ja amb Ell allà dalt, tot i que encara no ha estat acomplert en el nostre cos allò que se’ns promet.», escriu sant Agustí (Sermó 98, sobre l’Ascensió del Senyor).

No és cosa nostra saber els temps o les dates, el que és cosa nostra és refiar-nos d’aquell qui vencent la mort es presentà viu davant dels seus, d’aquell qui ens promet l’Esperit Sant que dona la força necessària per a ser testimonis seus fins als límits més llunyans de la terra; testimonis d’aquell qui ara és endut al cel.

És Crist, qui baixà del cel assumint la nostra condició humana, fins al punt de morir en la creu i és Ell qui ara és endut al cel; perquè tant sols pot pujar-hi aquell qui primer n’ha baixat; tant sols pot tornar al Pare, aquell qui ve del Pare. La seva ascensió no es refereix a un espai físic o geogràfic més enllà d’aquest món que nosaltres coneixem; es refereix al retorn a la vida de comunió amb el Pare; seure a la dreta del Pare vol dir compartir la seva glòria, el seu Regne.

L’ascensió no es pot entendre deslligada de la dinàmica pasqual, no és altra cosa, per sublim que evidentment sigui, que un esdeveniment més de la revelació. Aquell núvol que semblava que se l’enduia representa el límit de l’experiència humana i l’inici de l’experiència divina, l’inici de la transcendència que no és altra cosa que la presència del Pare, estar davant del Pare. Ara aquesta frontera gràcies al sacrifici del Crist, s’ha obert per a nosaltres per la gràcia divina. Així el Fill ens indica quin camí porta realment al Pare, primer la vida viscuda seguint els seus manaments, després la mort assumida amb generositat i finalment la resurrecció que Ell ens ha deixat com a penyora, com a senyal de que el Pare ens vol amb Ell, si nosaltres som capaços d’acceptar la seva invitació i de recórrer el camí que porta all Pare.

El Crist no s’allunya mai de nosaltres, no ens abandona mai, no ens deixa mai a la nostra sort; Ell està d’ara en endavant present per sempre més entre nosaltres i a recordar-lo, a ser-ne conscients d’aquesta presència, ens hi ajuda la força de l’Esperit, com també ens hi ajuda la celebració del memorial del Senyor, presència vertadera i real de Crist en la Paraula, en l’assemblea reunida, en el ministre i essencialment en el seu cos i en la seva sang.

«Crist és al cel, però continua estant amb nosaltres també aquí a la terra; així mateix nosaltres, estant aquí, restem també amb Ell.», escriu sant Agustí (Sermó 98, sobre l’Ascensió del Senyor).

Crist ha entrat al cel mateix, ens ha dit la carta als cristians hebreus, i allí s’ha presentat davant de Déu per nosaltres. Per nosaltres, perquè la seva ascensió ens desbrossa el camí cap al cel, és com si havent-nos mostrat al Pare, aquell Pare que Felip encara era incapaç de reconèixer en el Fill (cf. Jn 14,9), ens mostrés ara el camí que hi porta, que hi porta de manera definitiva i inequívoca.

Això tant sols ho podia fer aquell qui abans va baixar, aquell qui acomplint la voluntat del Pare i essent igual a nosaltres en tot, llevat del pecat, s’ha ofert una sola vegada per sempre, prenent els pecats de tots damunt seu i obrint-nos un camí nou que ens permet d’entrar al Regne.

«Crist està amb nosaltres per la seva divinitat, pel seu poder, pel seu amor; nosaltres encara que no podem acomplir això com Ell per la divinitat, ho podem acomplir , tanmateix, per l’amor envers Ell.», escriu sant Agustí (Sermó 98, sobre l’Ascensió del Senyor).

«Déu compleix fidelment les seves promeses», ens ha dit la carta als cristians hebreus. Nosaltres també hem de complir-les, ens hem de mantenir ferms en l’esperança de que aquell qui ara s’asseu a la dreta del Pare tornarà gloriós per a judicar-nos, quan arribi aquell temps que a nosaltres no ens pertoca de saber; perquè és el temps de Déu, l’hora de Déu.

Per això va baixar, per no pujar endebades, per no pujar de buit; la seva era una vinguda amb anada i tornada. Ara esperem la seva segona vinguda, aquella vinguda definitiva que ens ha promès, la que ens ha guanyat per a nosaltres morint a la creu, vencent la mort i pujant al cel. Crist pujant-hi ens convida a pujar-hi també a nosaltres i ja sabem quin camí hi porta; perquè tant sols Ell és el camí, la veritat i la vida (cf. Jn 14,6).

«Pels mèrits del Crist, a causa de la seva intercessió davant del Pare, som capaços d'aconseguir en ell justícia i santedat de vida. És clar que l'Església pot experimentar dificultats, que l'Evangeli pot trobar obstacles, però com que Jesús està a la dreta del Pare, l'Església mai coneixerà el fracàs. La victòria de Crist és la nostra. El poder de Crist glorificat, Fill estimat del Pare etern, és sobreabundant per a mantenir-nos a cadascun i a tots en la fidelitat de la nostra dedicació al Regne de Déu i en la generositat. L'eficàcia de l'Ascensió de Crist ens afecta a tots en la realitat concreta de la nostra vida diària. Per raó d'aquest misteri la vocació de tota l'Església —de tots nosaltres— és esperar amb alegre esperança la vinguda del nostre Salvador Jesucrist.» (Sant Joan Pau II 24 de maig de 1979).

Com sant Agustí diguem: «avui nostre Senyor Jesucrist ha pujat al cel: que el nostre cor pugi amb ell.» (Sermó 98, sobre l’Ascensió del Senyor).

DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 15,1-2.22-29; Sl 66,2-3.5.6 i 8; Ap 21,10-14.22-23 i Jo 14,23-29

Poc temps van necessitar els deixebles, després d’haver fet experiència de la resurrecció del Senyor i un cop rebut l’alè de l’Esperit Sant, per entendre que calia fer arribar la bona nova a tots els pobles. Però en la pràctica això suposà ja una desavinença i una discussió seriosa de tal manera que calgué que Pau i Bernabé anessin a trobar als apòstols i l’Església que era a Jerusalem, per tractar-ho. No són doncs pas noves les diferències intraeclesials. Tal com escrivia Pau als cristians de Corint: «uns afirmen: «Jo sóc de Pau»; altres: «Doncs jo, d’Apol·ló»; altres: «Jo, de Cefes»; altres: «Jo, de Crist.»» O el que avui podríem traduir, jo soc d’aquest Papa i jo d’aquell altre, o jo soc conservador o jo progressista. Diferents punts de vista, que no pas divisions en l’Església terrenal que en estar formada per homes, tot i ser obra del mateix Crist, pateix els sotracs de les nostres pròpies limitacions. Ens cal però no perdre mai de vista que si bé som homes i dones els qui formem l’Església, aquesta és en Crist i per Crist sagrament universal de salvació, com ens diu el Concili Vaticà II (LG 1). L’Església no és pas sols una comunitat o una associació formada per homes, el seu horitzó va més enllà de qualsevol connotació o apreciació humana, perquè és sobretot i per damunt de tot la comunitat de salvació constituïda per tots els pobles, una barca que té a Crist com a timoner, com a rumb definit el Regne de Déu, que es mou pel vent de l’Esperit i sobre la que el Pare vetlla per a que tingui una bona travessia. Aquest caràcter universal, catòlic, de l’Església fou entès aviat pels deixebles, pels qui ho eren de primera hora, com Pere i Jaume que havien conviscut amb Crist mateix i així participat, malgrat pors i incomprensions, del gran misteri de la salvació com a espectadors privilegiats i aquells altres, com Pau i Bernabé, que havien rebut el do de la fe de manera extraordinària; uns i altres, sota el guiatge del Crist ressuscitat i envigorits per l’Esperit Sant, emprengueren la tasca evangelitzadora de l’Església universal per tal de portar-la cap al Pare. Perquè l’objectiu de l’Església és preparar l’arribada del Regne, aquell que portarà el qui ens ha dit «me’n vaig però tornaré.». Al Regne, l’Església celestial ja alliberada de qualsevol limitació humana, tindrà al Senyor, Déu de l’univers, amb l’Anyell com a santuari; quan no caldrà ni el sol ni la lluna perquè la claror vindrà de la glòria del mateix Déu i de l’Anyell que li farà llum; com ens ha dit l’Apocalipsi.


La mateixa missió salvífica de Crist no es pot entendre sense la promesa escatològica universal. El missatge central de Crist és l’arribada del Regne i la crida davant d’aquesta arribada a la conversió. Una crida a abandonar els nostres interessos i la nostra voluntat per abraçar l’amor a Déu per damunt de tot fins a convertir-lo en el sentit últim i fontal de la nostra vida, l’amor que genera la verdadera pau. El lligam entre l’Església aquí a la terra i l’Església celestial és Crist, que és amor, que és caritat. I si Déu és amor, qui estima a Déu i fa cas dels seus manaments, es prepara ara i aquí per a viure amb Déu i per Déu. La mateixa Església quan manifesta el seu amor per l’home, sent bategar en si mateixa la plenitud del foc de l’amor alimentat i encès gràcies a l’Esperit Sant, el qual, mentre ajuda a l’home a alliberar-se de les visions materialistes, cerca de que aquest trobi la llibertat de l’ànima, allunyant-la dels mals que l’afligeixen. La font de l’amor és Déu mateix, infinita misericòrdia i amor etern. I l’amor és per tant el fonament de l’Església celestial, un amor que nosaltres hem de fer centre de l’Església terrenal; trobant en ell la veritable resposta a les esperances més íntimes del cor humà. L’encarnació, missió, passió, mort i resurrecció del Crist «ens mostra un amor que arriba «fins a l’extrem» (Jn 13, 1), un amor que no coneix mesura.» (Sant Joan Pau II, Ecclesia de Eucharistia, 11). Un amor que té per fruit la pau i que dona sentit i plenitud al Regne del que l’Església és ara i aquí una bestreta, un anunci; del que serà el Regne de l’amor i de la pau en l’Església celestial.

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Fets 5,27b-32.40b-41; Sl 29,2 i 4.5-6.11 i 12a i 13b (R.: 2a); Ap 5,11-14; Jo 21,1-19

No pescaren res. Era nit fosca. L’home sol, sense Déu, no se’n pot sortir. És la presència de Jesús qui transforma la nostra realitat, la nostra vida.

Clareja el dia, el dia del Senyor com a nova creació. L’home, els apòstols, nosaltres davant la presència de Jesús se’ns obre una nova vida. És una vida il·luminada per Jesús ressuscitat.

Encara hi ha més, l’obediència a la paraula de Déu, l’obediència a Jesús, que encara no han reconegut, fa que ara, a plena llum, els apòstols tinguin una sobreabundància de pesca i amb tot, la xarxa no s’esquinçà.

Els ulls se’ls obren, al deixeble estimat, a Pere, als apòstols. Reconeixen Jesús. El qui ha estat mort, penjat en un patíbul. L’Anyell que ha estat degollat és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor, glòria, lloança pels segles dels segles. Déu l’ha ressuscitat i l’ha enaltit com a Capdavanter i Salvador, per concedir la conversió i el perdó dels pecats.

I és Jesús ressuscitat qui els convida a esmorzar. I és Jesús ressuscitat qui ens convida a nosaltres en aquesta acció de gràcies que és l’Eucaristia. Jesús s’acostà, prengué el pa i els el donava.

L’Eucaristia és el moment en que estem més units, més a tocar, més en comunió amb Déu que és Pare, Fill i l’Esperit Sant.

Encara hi ha més, fonamentat en l’amor, la reconciliació. Jesús pregunta a Pere: M’estimes? Tres vegades, com tres vegades van ser les negacions. I Jesús el confirma per a que pasturi el poble que tindrà encomanat, l’Església naixent.

Encara hi ha més, Jesús afegí: «Segueix-me». I això, ens ho diu a cadascun de nosaltres. Jesús ressuscitat ens invita a seguir-lo, amb confiança, amb estima, amb obediència per la fe, l’esperança i la caritat.

El nostre món pot estar ara ple de turbulències en tots els aspectes. Com a cristians, com a monjos, no hem de perdre mai la fe en Jesús que sempre ens crida a seguir-lo. Estiguem atents i escoltem la seva veu que ens diu: «Segueix-me».