DIUMENGE II DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Is 49,3.5-6; Sl 39,2 i 4ab.7.8-9.10 (R.: 8a i 9a); 1C 1,1-3; Jo 1,29-34

Mirar, mirar, mirar, a qui?

Mireu, sant Pau ens diu: santificats en Jesucrist, hem estat cridats a ser-li consagrats. Això, val per a qualsevol cristià i evidentment qualsevol monjo.

Mireu, l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món.

La nostra societat no vol parlar de pecat. Però, anem acumulant faltes en el nostre partit, en el nostre camp de joc, en el nostre temps i en el nostre espai, en la nostra vida, faltes que suren per tot arreu.

Hi ha el pecat personal, de pensament, paraula, obra i omissió, el pecat social, el pecat estructural on estem immersos, encara que ni ens adonem; la guerra, la fam, els desequilibris socials, les malalties i la mort són presents en el món. Si no som conscients del pecat instal·lat en el món, la nostra vida és fàtua, falsa i mentidera.

Aleshores si hi ha mal, hem de girar-nos cap a qui pot bescanviar el mal en bé, qui pot prendre la condició d’anyell redemptor, qui pot redimir aquest pecat, qui pot prendre damunt seu el nostre pecat i donar-nos la gràcia.

Avui l’evangeli ens indica a qui hem de mirar. Joan ens assenyala: «Mireu, l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món.»

Com és possible tanta bondat? No som una mica desagraïts?

Déu ens porta la salvació i nosaltres sembla que mirem cap a un altre costat.

Què hem de mirar?

És cert que mirem moltes coses, perquè la societat en que vivim es regeix per la imatge. Els aparadors de les botigues de rebaixes inciten el consum com si fos una necessitat vital. Al final de tot el passeig quedem esgotats de mirar i els nostres ulls fatigats no veuen res, tot sembla igual.

Perquè les persones miren, cerquen, regiren i busquen entre les ofertes el que els pot aportar pau, felicitat i benestar; però, això no es troba a un aparador del Passeig de Gràcia, ni del Portal de l’Àngel.

La nostra mirada pot estar ferida per les experiències de la vida, per això contínuament necessitem del col·liri de la pregària, així podrem mirar amb els ulls de la fe, el qui veritablement ens pot donar la pau i la salvació.

Mireu, l’anyell de Déu, que pren damunt seu el pecat del món.

Aquest que ens indica Joan és l’únic que val la pena mirar. Mireu Jesús, l’Anyell de Déu, contemplem-lo, desitgem-lo, intentem viure l’experiència de conèixer-lo.

Jo no sabia qui era, ens diu Joan. Nosaltres tampoc sabem encara del tot qui és, sinó la nostra vida no ho resistiria. Ara bé, amb els ulls de la fe reconeixem les seves petjades, el seu amor per nosaltres, el seu ser servent del Senyor, el seu ser llum de les nacions, el seu ser esclau per alliberar als oprimits, el seu ser per nosaltres, els seu ser salvador de tots els pobles.

Jesús ens dóna el seu senyal, el seu baptisme, el seu Esperit Sant. Jesús és el Fill de Déu, que ve a conviure entre nosaltres per fer-nos més fills de Déu.

Què hem de mirar?

Mireu Jesús el seu testimoni de vida, la seva Bona Nova, la seva donació, la seva mort per nosaltres, la seva resurrecció, per donar-nos la seva vida eterna a cadascú de nosaltres que avui participarem en la comunió Eucarística.

Jesús és el qui ens dona l’alè per viure, i ens fa respirar, ens fa donar gràcies, ser agraïts pel do de la vida, per haver arribat a conèixer-lo un poc, i ens fa disponibles a fer la voluntat de Déu Pare.

La clau de la vida cristiana, la clau per ser-li consagrats, la clau per ser sants, és arribar a comprendre que hem estat cridats per gràcia i sols hi ha una cosa que mai hem de deixar de fer: Mirar a Jesús i no ens cal res més. Mirar, mirar, mirar a Jesús.