EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12

Els pobles s’acosten a la llum de Déu, els reis busquen la claror de la seva albada i sobre el poble clareja la llum de la glòria del Senyor. La universalització de la salvació parteix del triple caràcter d’aquest infant que rep or com a rei, encens com a Déu i mirra com a home. És veritablement el Fill unigènit de Déu, és realment el fill de Maria i és assumint ambdues naturaleses el rei que havia de venir i que ha de tornar en gloria i majestat al darrer dia, quan el temps arribi a la seva plenitud. En paraules de sant Pere Crisòleg, els mags oferint-li l’encens professen la seva divinitat; amb l’or expressen la fe en la seva reialesa i amb la mirra mostren la seva condició mortal. (Cf. Sermó 160).

No ens podem aturar tant sols en la tendre imatge de tres savis, d’uns mags als qui la tradició ha fet reis; en aquesta manifestació trasllueix tota la grandesa del misteri de la redempció, sense deixar de banda tampoc tota la iniquitat humana que perseguirà al Messies des del bressol fins a la creu; avui és Herodes, demà seran els grans sacerdots, els escribes i els fariseus i a la fi serà tota una multitud que clamarà i aconseguirà la mort de l’innocent.

Aquest infant és rei, per això tot i la seva fragilitat uns poderosos venen de lluny per postrar-se als seus peus, adorar-lo i fer-li presents; però al cap i a la fi la seva corona no serà d’or, perquè Ell no és un rei com els altres, el seu Regne no és d’aquest món ni segueix els models dels reialmes humans, sempre caducs, sempre corruptes, sempre cobdiciosos.

La seva humanitat ha estat assumida en bé nostre, ara fràgil enfaixat amb bolquers, quan arribi la seva hora fort per carregar sobre les seves fràgils espatlles la redempció del món; la mirra anuncia la seva mortalitat ben humana i ben real, però no és un home qualsevol, ben aviat en unes noces la seva mare descobrirà als qui l’escolten que hem de confiar-nos a la seva paraula, que hem de mirar de fer el que Ell ens digui per poder compartir a la fi del camí el seu regne.

Aquest infant rep encens com a Déu i ben aviat acostant-se com a home al Baptista per rebre un bateig d’aigua el cel s’obrirà i mentre el Pare el reconeixerà com a Fill seu, l’Esperit davallarà sobre aquell que fou concebut en el ventre virginal de Maria com a vertader home, sense deixar de ser Déu.

En la història de la salvació tot quadra, no hi ha lloc per a la improvisació malgrat que a nosaltres se’ns escapin molts matisos i no sapiguem reconèixer els signes que Déu fa a l’home, cal cercar-los, obrir-se al misteri de Déu.

El desig de cercar, de saber més de Déu és representat per aquets mags vinguts d’orient que va partir cap al desconegut, homes de cor inquiet i moguts per la recerca de Déu i de la salvació. Uns homes que esperaven sobre tota desesperança, que no es conformaven amb la seva vida possiblement còmoda i inquietament cercaven una realitat més gran. No sols volien saber moltes coses, que ja les sabien, sinó sobretot arribar a saber allò que és essencial i no volien tant sols adquirir saber humà; sinó arribar a conèixer la veritat a aquell qui és la Veritat. No dubtaren en emprendre un llarg i incert viatge, sinó que també estaven interiorment en camí, en camí cap a Déu com a veritables cercadors de Déu. Com ens ha dit l’Apòstol aquests homes per una revelació han conegut el misteri secret velat a tantes generacions cegues als signes de Déu.

En paraules del Papa Benet: «L’Església anomena a aquesta festa “Epifania”, és a dir l’aparició del Diví. Si ens fitxem en el fet que, des d’aquell començament, homes de tota provinença, de tots els continents, de totes les cultures i maneres de pensar i de viure, s’han posat i es posen en camí cap a Crist, podem dir veritablement que aquesta peregrinació i aquesta trobada amb Déu en la figura del Nen és una Epifania de la bondat de Déu i del seu amor pels homes.» (Homilia 6 de gener de 2013).

Després d’uns humils pastors, després d’uns mags vinguts de llunyanes terres, el secret s’escamparà a tots els pobles convocats per Crist a tenir part d’una mateixa herència, a formar un mateix cos i a compartir la mateixa promesa. L’Epifania ens convida a sortir a la recerca de Déu, a abandonar una fe a voltes acomodatícia per descobrir a Déu fet home per portar el seu regne a tota la humanitat.

Déu es manifesta davant uns mags vinguts d’Aràbia i de Sabà; Déu es manifesta davant uns convidats a una boda que tasten un bon vi que prefigura aquella copa que es convertirà en la sang de Crist; Déu es manifesta al Jordà convidant-nos a participar del seu baptisme que ja no serà tant sols d’aigua, sinó per l’aigua i per l’Esperit.

Aquest infant que recull or, encens i mirra apunta maneres, ens indica ja el que ha vingut a fer entre els homes, a apiadar-se dels pobres i dels febles, fent-se pobre i feble; a governar amb justícia i a portar aquella pau que l’home és incapaç de procurar-se; ha vingut al cap i a la fi a salvar-nos de la mort.

Oferim-li el nostre homenatge a aquest rei, home i Déu vertader, oferim-li l’or de la nostra obediència, fent el que Ell ens digui, la mirra de la nostra humilitat davant d’aquell qui és el Fill de Déu i l’encens de la conversió dels nostres cors, com Maria, la seva Mare que observava i guardava en el seu cor tot el que veia per meditar-ho. Aquestes són les ofrenes agradables a aquell qui és el nostre Déu, el nostre rei i el nostre germà, per qui hem estat fets fills del Pare.