DIJOUS DE LA SETMANA I DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Maties Prades

1Sa 4,1-11; Sl 43; Mc 1,40-45

Estimats germans,

L'Arca de l'Aliança, símbol de la presència de Déu entre el poble, va ser capturada per l'enemic i caigueren molts soldats en el combat. Havien posat la confiança en l'Arca com si fos un amulet màgic, com una pòlissa d'assegurança. Sovint ens fixem massa en els símbols, en les mediacions. Déu és més que tot això. Tot depèn de la trobada personal amb Ell, de la nostra capacitat d'escoltar les seves Paraules i els seus Silencis. També depèn si sabem desfer-nos dels embolcalls de colors d'una fe immadura; i si ens arrelem en Crist, la Roca incommovible, l'Únic que ens salva. Però s'espera de nosaltres una resposta decidida i compromesa en la lluita: no contra els filisteus, els enemics exteriors; sinó contra l'enemic interior, el nostre «ego», que no ens deixa fer el que deuríem i que dóna tanta guerra.

Per progressar en la fe, moltes vegades haurem de dir, com el salmista: «Per què ens amagueu la mirada, i oblideu el dolor que ens oprimeix?». És tracta de la pregària més intensa, la del qui tot ho espera, perquè ja no li queda res. Com el leprós de l'Evangeli. Aquest home no es va resignar a la seva sort. Va trencar les normes legals i es va aproximar a Jesús. Intueix que d'aquesta trobada en depèn tot i no la vol desaprofitar. «Si vols, em pots purificar». És un exemple molt clar de la pregària breu i pura, que aconsella Sant Benet. L'actitud del leprós ens invita, com a persones i com a comunitat, a posar davant Déu els anhels, preocupacions i esperances del nostre cor: sense por, amb realisme, amb humilitat, amb agraïment anticipat perquè confiem. L'encontre amb Jesús guareix i ens fa capaços de guarir i d'acollir els altres. Com ho hem de fer? Pregant, pregant molt, pregant sense parar. «Senyor, concediu-nos de veure el que hem de fer i doneu-nos la força per portar-ho a terme», segons l'oració col·lecta pròpia d'aquesta setmana primera de durant l'any.

Podem convertir en pregària de petició una afirmació, que acabo de llegir, d'un dramaturg alemany del s. XX, Bertolt Brecht, que confiava en les capacitats de l'ésser humà: «En la vida quotidiana sempre hi ha quelcom d'inexplicable. Descobriu-lo!. Qualsevol cosa insignificant o normal ens pot commoure». Crist ens guareix i salva, però encara no hem arribat a totes les conseqüències de la nostra salvació. És tracta del treball interior, amagat als ulls dels altres; i de l'activitat exterior de cada dia, sovint insignificant, i que tenen un punt de partença i alhora d'arribada: l'Eucaristia.

SANT ELRED DE RIEVAULX, ABAT

Commemoració dels 900 anys del seu naixement

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

1Sa 1,9-20; Mc 1,21-28

Sant Elred escriu: «L'amistat és l'expressió més sagrada de la caritat. De l'amor».

Recordeu les paraules de Jesús en els moments principals de la seva vida: «A vosaltres ja no us dic servents..., us he dit amics; us he dic amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare». (Jn 15,15)

L'amistat, l'expressió més sagrada de l'amor. És la relació d'amor, l'amistat que viu el Fill amb el Pare. L'amistat espiritual que permet viure una comunicació veritablement profunda. I per això mateix poder actuar i parlar amb una autoritat com cap altre no ho havia fet abans. Un actuar i un parlar que es projecten en la persona de Jesús com un bé per a tots els homes.

Elred de Rievaulx, protagonista important en la vida monàstica, en la vida del Cister, aportarà la vivència, l'experiència i la doctrina de l'amistat espiritual, i que, juntament amb la vivència de l'amor serà proverbial en la vida de Cister. Per això Elred escriurà: Per això Elred escriurà: «Quant a la perfecció no veig res en els preceptes de l'evangeli o dels Apòstols, res en els escrits dels pares o dels antics monjos que no s'adequï perfectament amb el que es professa a l'Orde...». (Speculum Caritatis, 1,II,7)

Però a més, Elred aporta detalls d'una psicologia profunda i sobretot la perfecció d'una caritat més humana i alhora més sobrenatural.

Per això un comentarista seu escriu: «Jo crec que una comunitat monàstica complirà la seva finalitat i assolirà el seu propòsit tan sols en la mesura que sigui un lloc d'autèntica humanització per a les persones que la formen i per a aquelles que s'acosten a ella, perquè la qualitat i la intensitat de l'experiència espiritual que aquesta comunitat pot oferir depèn de forma directa de la qualitat i de la intensitat del seu nivell d'humanització. L'amistat com una estructura personal i interna, i com a àmbit de relació amb els altres, és un factor humanitzador de primer ordre.(Lluis Solà)

Percebem aquesta dimensió profunda ja al començament del seu tractat sobre l'amistat:

«1. ELRED: Aquí estem tu (Ivo) i jo, i confio que també Crist es trobi amb nosaltres. Ara ningú ens molesta, ningú pot interrompre els nostres col·loquis amistosos; cap veu ni tumult arriba a aquesta agradable solitud. Així, doncs, caríssim: obre el teu cor i murmura el que vulguis a les oïdes del teu amic; no siguem ingrats a aquest lloc, temps i oci.

»2. Ja que, fa uns moments, quan em trobava envoltat de molts germans, i tots parlaven alhora preguntant, discutint, interessant-se cadascú per temes de les Escriptures, dels costums, vicis o virtuts, tu eres l'únic a callar. De vegades aixecaves el cap, disposat a dir quelcom; però semblava que la paraula se t'apagava en els llavis i tornaves a inclinar el cap en silenci. Altres vegades t'apartaves una estona de nosaltres i tornaves poc desprès amb la tristesa en el rostre. Tot això em feia comprendre que per a expressar els pensaments de la teva ment et desagradava el públic i preferies la intimitat.

»3. IVO: Així és en efecte, i m'alegro molt en comprovar que et preocupes del teu fill, i que l'esperit de caritat t'ha obert el meu esperit i les aspiracions de la meva ànima».

El diàleg, la confidència íntima, és el clima que ens suggereix Elred. Però perquè en aquest clima es fa més factible la presència de l'Amic. O de l'Amat. I és llavors quan creix en nosaltres la capacitat per a una relació espiritual fecunda. És el diàleg que viu Anna a Siló i obté de Déu el do de la maternitat. És el diàleg permanent de Crist amb el Pare, la comunió estreta que fa a Crist parlar amb una autoritat que engendra vida i entusiasme en els seus oients.

I conscients de la bondat de la Paraula que hem escoltat en les lectures, i de la bondat monàstica que tenim en Elred per a la nostra vida tornem a recordar davant el Senyor la nostra súplica del principi: «Senyor, vós que li concedíreu el do de fer-se tot a tots, concediu-nos de saber donar-nos per al bé dels germans, edificant la unitat de l'esperit amb els llaços de la pau».

EL BAPTISME DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Is 40,1-5.9-11; Sl 103,1-2a.2b-4.24-25.27-28.29-30;

Tt 2,11-14; 3,4-7; Lc 3,15-16,21-22

Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,

Som a la festa del Baptisme del Senyor i a l'acabament del temps de Nadal. Durant aquest temps de Nadal hem contemplat Jesús, el diví Nadó i Fill de Déu, com a nascut feble com un de nosaltres a Betlem, i com s'ha manifestat a la gent normal com eren els pastors i els mags. En aquell petit Infant, nosaltres hi hem reconegut amb goig la presència de Déu-Fill que va venir a compartir la nostra mateixa vida i, en fer-se un de nosaltres, ens ha salvat i ens ha merescut la reconciliació amb Déu-Pare trencada pel pecat, i la vida eterna.

Jesús va ser pujat i educat com els altres nois del seu poble. I fou un jove com els altres. Segons la tradició, va exercir l'ofici d'artesà-fuster; tot segons els costums d'aquell país i d'aquells temps. Per allà el trenta anys, i un cop acabada la seva «vida oculta» a Natzaret, tornem a contemplar Jesús, però el contemplem fet ja una persona adulta, disposat a començar la missió evangelitzadora que el Pare li encomana. I el contemplem també quan va anar, com altres dels seus paisans, a rebre el baptisme de Joan, el penitent i predicador del Jordà. Jesús fou també batejat per sant Joan i, mentre pregava, s'obrí el Cel i baixà cap a Ell l'Esperit Sant en figura corporal, com de colom, i una veu digué des del Cel: «Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut». Amb aquestes paraules, Déu-Pare ens presentava Jesús com el seu Fill, pel què, en aquell moment, va començar la missió salvadora de Jesús com a Messies de Déu.

L'Esperit Sant s'havia posat sobre d'Ell per donar a entendre que era ple de l'Esperit de Déu, i era l'Ungit de Divinitat. Enviat per Déu per a fer-nos saber el seu amor i els seus designis de bondat sobre nosaltres, per donar-nos lliçons de bon comportament, per redimir-nos del pecat amb, i per obra, del «misteri pasqual» de la seva «mort en creu» i «resurrecció», i per fer-nos saber la nostra destinació a una vida feliç, al Cel, a la casa del Pare, on Ell ens hi invita d'anar-hi, on ens hi espera, i on ens hi té un lloc preparat.

A nosaltres ens cal ara fer-nos deixebles fervents de Jesús, d'acoblar-nos al seu voltant, d'escoltar fidelment i posar en pràctica els seus ensenyaments, i fer-ho duent a terme una vida cristiana ben sentida i ben viscuda, i continuar així la seva missió d'escampar arreu de la terra la seva obra evangelitzadora i la «bona olor de Crist» en el món.

Que Déu ens hi ajudi amb la seva gràcia i benifets, i ens hi empenyi a dur-ho a terme feliçment. Que així sigui! Amén.

Diumenge 3r de Nadal: EL BAPTISME DEL SENYOR (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Is 42,1-4.6-7; Sl 28,1-4.9-10; Ac 10,34-38; Lc 3,15-16.21-22

Reflexió: En el Baptisme Déu revela que Crist és el seu Fill

El Baptisme constitueix amb la Confirmació i l'Eucaristia els sagraments de la iniciació cristiana. Amb ells es posen els fonaments de tota vida cristiana. Amb el baptisme comencem a participar de la naturalesa divina. I comencem també a créixer en una vida sobrenatural. És un creixement que té una certa relació amb el creixement de la vida natural, mitjançant el qual anem progressant en la vida espiritual. A més, per mitjà del Baptisme, som regenerats com a fills de Déu, fets membres de Crist i incorporats a la seva Església. El baptisme restaura en l'home la imatge de Déu, a la semblança de la qual ha estat creat. Tertulià escriu: «L'home torna a l'amistat de Déu tornant-se semblant a aquest primer home que havia estat creat a la imatge de Déu».

En la litúrgia de la Vigília Pasqual, quan es beneeix l'aigua baptismal es fa memòria dels grans esdeveniments de la història de la salvació, que prefiguraven ja el misteri del baptisme. Totes les prefiguracions de l'Antiga Aliança culminen en Crist Jesús. Aquest comença la seva vida pública a partir del seu baptisme per Joan Baptista. Després de la Resurrecció confiarà aquesta missió als apòstols.

Nostre Senyor es va sotmetre voluntàriament al baptisme de Joan, destinat als pecadors, per «complir tota justícia». Aquest gest és una expressió del seu anorreament. L'Esperit que es movia sobre les aigües en la primera creació, també ara davalla sobre Crist com a preludi de la nova Creació, i el Pare manifesta Jesús com «el seu Fill estimat».

En la seva Pasqua, Crist obre a tots els homes les fonts del baptisme. La sang i l'aigua que van brollar del costat traspassat de Jesús crucificat són figures del Baptisme i de l'Eucaristia. Des d'aleshores és possible «néixer de l'aigua i de l'Esperit per entrar en el Regne de Déu» (Jn 3,5). Sant Ambròs escriu: «Considera on ets batejat, d'on ve el Baptisme: de la creu del Crist, de la mort del Crist. Aquí hi ha tot el misteri: Ell va patir per tu. En ell ets rescatat, en Ell ets salvat» (De Sacramentis 2,6)

Paraula

«Això diu el Senyor: Aquí teniu el meu servent, de qui he pres possessió. He posat en ell el meu Esperit». I aquest servent que en encarnar-se es rebaixa, inicia amb el baptisme la seva vida pública; amb aquest gest del baptisme que és un gest de conversió, de rebaixar-se. Com molts altres del poble acut al Baptista a rebre aquest baptisme principi d'un camí, per dir-ho d'alguna manera, de «conversió de Déu» a l'home, perquè l'home faci un camí de «conversió a Déu».

«Perquè porti el dret, … no vacil·larà fins a implantar el dret en la terra». És la trajectòria de Jesús entre els homes. Ell, el Just, crida a ser justs, a implantar la justícia.

«Ara veig de veritat que Déu no fa diferències: acull tothom que creu en Ell i fa el bé». El temor de Déu duu a viure, a practicar els valors pels quals aposta Déu, segons contemplem en la persona del seu Fill, el Verb encarnat.

«I Jesús insisteix... Joan deia: Jo sóc qui ha de ser batejat per tu». Pere, en la segona lectura, que recull el primer discurs després de la Pentecosta, resumeix precisament la trajectòria de Jesús entre els homes.

«Jo us batejo només amb aigua, però ve el qui és més poderós que jo. Ell us batejarà amb Esperit Sant i amb foc». Lamentablement són molts els creients que no són conscients de ser temple de l'Esperit Sant, per la qual cosa es perd una gran part de la tensió que estem cridats a viure des del baptisme per a perllongar en la humanitat l'obra de Jesucrist. I si no som conscients de l'Esperit, poc podem saber d'aquest foc de Déu que ha de moure tota la nostra existència. Ens podem quedar, i així passa en molts, en «cristians descafeïnats».

Saviesa sobre la Paraula

«Crist es fa batejar; davallem amb Ell, per pujar amb Ell. Joan s'hi nega. Li diu la llum al Sol, la veu a la Paraula, l'amic a l'Espòs, el més gran d'entre els nascuts de dona al Primogènit de tota la creació, el qui havia saltat de goig en el si matern al qui havia estat ja adorat quan encara hi sojornava, el qui era i hauria de ser precursor, al qui havia aparegut i apareixerà, li diu: Jo sóc qui ha de ser batejat per tu; i caldria afegir: i per la causa teva. Honorem avui nosaltres, per la nostra banda, el baptisme de Crist, i celebrem amb tota honestedat la seva festa. Tant de bo estigueu ja purificats, i us purifiqueu de nou!». (Sant Gregori Nazianzè, Sermons)

«El Senyor, en efecte, no tenia cap pecat per a fer-se perdonar, ni buscava un mitjà per a renéixer espiritualment. Va voler, no obstant això, ser batejat, com havia volgut rebre la circumcisió, i que s'oferís per ell una víctima de purificació, a fi que, nascut d'una dona, com diu l'Apòstol, estigués també sotmès a la Llei, ja que no havia vingut per abolir-la, sinó per complir-la, i, complint-la, dur-la a la seva plenitud que és Crist, per a la justificació de tot creient». (Sant Lleó Gran, Carta 16)

NADAL: Dia 9 de gener

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Ens trobem novament avui —dia 9 de gener— amb els temes fonamentals del temps de Nadal, junt a una discreta evocació de la Verge Maria, en parlar del «Fill nascut d'una dona» (cant d'entrada). I de l'admirable intercanvi que hi ha pel qual «la nostra condició humana s'uneix a la seva divinitat» (col·lecta). El que tot això suposa per a nosaltres és un «do», la gràcia primera, a la que s'uneixen moltes altres (cant de comunió); però que és també l'objecte de la nostra esperança. Com a membres de Crist que som per obra del nostre baptisme, no ens és suficient la nostra vida tota per a prendre consciència de que «som de Déu», i que «Déu està en nosaltres» (lectura primera). I hem de proclamar la gran veritat messiànica de que Jesús és el Fill de Déu (l'evangeli). En això per tant consisteix la seva pròpia Epifania per a cada un de nosaltres.

La primera lectura era de la primera carta de sant Joan [4, 11-18], on se'ns ha remarcat, que «si ens estimem, Déu està en nosaltres» (verset 12). I és que sant Joan recalca el llaç indissoluble que hi ha entre veritat i caritat. I el camí per a la possessió de Déu, garantit per la presència del seu Esperit, consisteix precisament en proclamar que Jesús és el Fill de Déu i creure en l'amor de Déu, manifestant així en canvi el nostre propi amor envers els nostres germans.

El salm responsorial escollit ha estat el 71, una pregària per a la vinguda del Messies, el qual regnat no tindrà límits ni en l'espai ni en el temps, i resar-lo suposa treballar per a la justícia, que és la que prepara el Regne.

I el fragment de l'evangeli era de sant Marc [6, 45-52], que ens ha parlat de com «els deixebles veieren caminar Jesús sobre l'aigua» (verset 49). També el caminar sobre les aigües suposa una manifestació messiànica de Jesús respecte dels seus deixebles. Aquests, en no comprendre encara el sentit de la multiplicació dels pans, s'omplen de terror al principi, i més tard es sobresalten d'estupor davant del misteri de la persona del seu Mestre. Amén.