LA CONVERSIÓ DE SANT PAU

Homilia predicada pel P. Maties Prades

Ac 9,1-22; Sl 116; Mc 16,15-18

Estimats germans:

Seria estimulant si féssim l'experiència de compartir les històries de la nostra vocació: "Déu sorprèn! Jesús té un gran sentit de l'humor! Les coincidències no són casualitats!".

I què en direm del relat de la conversió de Pau i del seu procés vocacional? Quedem admirats davant de l'elecció sorprenent de Crist, de la resposta inesperada de Pau, i de la acollida confiada de la comunitat cristiana de Damasc. Els camins del Senyor no són els nostres. La seva llibertat i amor contrasta amb les nostres actituds, sovint interessades. Quina és la voluntat de Déu? Quina és la nostra voluntat? Jesús escull als qui nosaltres rebutjaríem. Déu no veu la façana, sinó el fons del cor. La força de Déu vol capgirar la nostra vida. El seu Amor pot convertir-nos en un cant de lloança que perdura. Una comunitat plena de l'Esperit, com la de Damasc, acull sense preguntes ni condicions, confiant en el Senyor i en la dignitat de les persones. "Saule, germà meu, Jesús, el Senyor, m'envia perquè recobris la vista i quedis ple de l'Esperit Sant". Déu no es fixa en la matrícula del nostre cotxe. Més bé ens repara el motor i posa a la nostra disposició la energia necessària per continuar endavant en la nostra vocació.

Germans, estem cridats a predicar a tothom la Bona Nova de l'Evangeli. Jesús ens invita a estimar la vida amb tot el que hi ha: a veure-la amb els seus ulls, transformada per la seva Paraula i el seu Amor. Si parlem moltes vegades de que la nostra societat s'aparta de Déu, hauríem de preguntar-nos sobre la nostra responsabilitat. Déu continua parlant, però sembla que la seva veu ressoni només al silenci del desert. Per això cal anar al desert del nostre interior per purificar-lo i, així, poder escoltar aquesta veu, que no ens promet cap paradís material sinó una gran joia espiritual, una esperança que no s'acaba, una força renovada per continuar lluitant. En el silenci del nostre desert trobem la Presència que ens acarona i conforta; i que ens ajuda a replantejar-nos la nostra vocació, renovada per la conversió quotidiana. El silenci interior és la música de la pregària. La pregària pacifica el nostre cor i fa escoltar la veu de Jesús que invita a la conversió i a la seva taula. La Taula de l'Eucaristia és la manifestació del seu Amor. Jesús no ens deixa sols. Tan de bo la seva companyia i les seves Paraules obrin els nostres cors a una vida més humana i solidària!

Fem-nos avui la pregunta de Pau: "Què haig de fer, Senyor?". O amb altres paraules: Com haig de viure, Senyor?

DIUMENGE III DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Ne 8,2-6.8-10; Sl 18,8-10.15; 1Co 12,12-30; Lc 1,1-4; 4,14-21

Reflexió: Llegien el llibre de la Llei de Déu i n'exposaven el sentit

«Tot el poble escoltava atentament… El poble alçà les mans i respongué: Amén, amén…». Tenim aquí un exemple senzill d'un exercici de «lectio divina», descrit en el llibre del profeta Nehemies. El poble escolta la Paraula de Déu, el Llibre de la Llei, que és llegit i explicat; després el poble respon amb l'assentiment de l'amén, és a dir, el propòsit d'assumir aquesta Paraula i viure-la. La «lectio divina» és això: un guiar-nos a l'encontre del Senyor. A l'Antic Testament era l'encontre amb la Paraula del Senyor, i respondre amb fidelitat en la vida de cada dia. En el Nou Testament serà l'encontre amb el Ressuscitat. Aquest encontre no és la garantia de mantenir sempre la presència d'Aquell que busquem. Així ens diu Orígenes: «Déu m'és testimoni que he vist moltes vegades l'Espòs acostar-se a mi i estar amb mi. Però d'improvís s'allunyava i jo no aconseguia trobar aquell que buscava. Seguia, no obstant això, desitjant la seva tornada i ell tornava ara i adés».

Però també és certa la veritat permanent de l'encontre. En aquest sentit escriu Hugo de sant Victor: «Quan ve, l'Espòs es recrea amb l'esposa, li parla, el duu a recordar els dons que li ha atorgat i li infon un dolç i íntim afecte, de manera que no oblidi els dons que d'ell ha rebut i recordi aquell que els hi ha donat. Sí, en efecte, l'Espòs parla a l'esposa, no pot evitar parlar sinó d'amor».

La «lectio divina» ens ajuda a buscar en l'Escriptura l'aliment que sustenta la nostra vida espiritual i la faci avançar en el camí de la perfecció; per això sant Jeroni acostumava a «meditar» en la llei del Senyor de dia i de nit, i gustar en les Sagrades Escriptures el pa del cel i «el mannà celestial, que conté tota delícia».

Tota interpretació de les Escriptures es funda en el seu sentit literal; acceptat el sentit literal, sant Jeroni busca sentits més profunds per a alimentar el seu esperit amb un menjar escollit; aconsella no parar-se tan sols en el sentit literal, sinó buscar en el més profund el sentit diví.

Paraula

«Avui és un dia consagrat al Senyor. No us entristiu ni ploreu...». Un dia viscut per al Senyor. No ha d'haver motiu de pena, de dolor. Menys per les nostres infidelitats, ja que al celebrar aquest dia, desperta en nosaltres la consciència que la bondat i l'amor de Déu són més grans que el nostre pecat i la nostra infidelitat.

«El goig del Senyor serà la vostra força...». El goig del Senyor no és una mera alegria superficial, sinó que és la seva presència mateixa en la nostra vida, en el nostre espai interior. I aquesta presència reverteix en una força major en la nostra vida. Una fortalesa i una saviesa que ens fan enfrontar a la vida amb una major seguretat en nosaltres mateixos.

«Tots els membres del cos a pesar de ser molts, formen un sol cos. Així és també Crist». Però això ens demana un servei de reconciliació. És a dir que el que és veritat en Crist, en nosaltres ha de ser un treball perquè aparegui aquesta unitat de tots els membres en la nostra existència. L'Esperit de Crist ens assisteix, però no ens dispensa d'un treball de reconciliació.

«Déu ha disposat el cos de tal manera que dona més honor als membres que més en necessiten…». És a dir que a l'hora de treballar la unitat del cos, devem una consideració més gran envers aquells membres més febles. És fàcil ésser conscients que com el mateix Déu s'ha anorreat, s'ha rebaixat, precisament com a principi primer cal tenir en compte de no perdre en cap moment la solidaritat amb els membres més petits, més pobres...

Saviesa sobre la Paraula

«Tal com passa amb el cos humà, el cristià ha de ser conegut com a cristià en tot el seu ésser; ha de testimoniar, tenint-los com a distintius de la seva vida, tots aquells béns que existeixen en Crist. Perquè, si d'una banda ets tal com ho exigeix el nom de cristià, però d'una altra t'inclines a fer el contrari, no faràs altra cosa que dividir-te, fent d'enemic de tu mateix, donant lloc en tu entre la virtut i el vici tal guerra civil que de cap manera podràs estar en pau ni reconciliat amb tu mateix. Ja que com diu l'Apòstol: quin acord hi pot haver entre la llum i les tenebres?». (Gregori Nissè, Sobre la vocació cristiana)

«Insensibilitat és mort de tot sentiment en cos i ànima. És resultat de llarga malaltia i negligència. Insensibilitat és negligència habitual. És pensament endurit, obstinat. És filla de presumpció, impediment de fervor, dogal que mata l'entusiasme, ignorància del penediment, porta de la desesperació, mare de l'oblit, el fill del qual és la pèrdua del temor de Déu, un esperit mort». (Joan Clímac, Escala espiritual)

SANT FRUCTUÓS, BISBE, I SANT AUGURI I SANT EULOGI, DIAQUES I MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Celebrem la festa dels coneguts sant Fructuós, bisbe, i els seus diaques, Auguri i Eulogi, amb actes autèntiques i considerats com els primers màrtirs de l'Espanya cristiana (l'any 259). Sant Agustí, junt amb el poeta Aureli Prudenci, són els panegiristes del seu martiri, ocorregut en la persecució dels emperadors Valerià i Galiè. En arribar a Tarragona el cònsol Emilià amb la consigna d'eliminar, no ja el poble creient, sinó els seus caps rectors, en el cas que no s'avinguessin a l'acceptació del culte politeístic, i units tots tres en una mateixa confessió, tot i els intents del cònsol de dissociar a ambdós diaques del seu pastor, tots tres foren condemnats a la foguera on serien "més abrandats per l'amor de Crist que per les flames del foc" (cant d'entrada). I a un cristià que li demanava que pregués per ell quan es trobés amb el Senyor, Fructuós li va respondre amb la frase lapidària que bé coneixem, de què "convé que jo doni la vida per l'Església, estesa d'Orient fins a Occident" (cf. col·lecta). Així, trencades per les flames les seves lligadures de les mans i posats en creu, segellaren amb la seva sang el camí del Rei dels Màrtirs.

La primera lectura ha estat treta de la carta als cristians hebreus [10, 32-36] per la frase de "vau sostenir tantes lluites i sofriments" (verset 32). I és que els receptors d'aquesta carta han de suportar moltes proves. Per això, l'autor procura mantenir-los (35) en llur fidelitat (39) recordant-los l'itinerari de fe que ja duen recorregut (32-34). Perquè, que en fora, d'il·lògic, cedir davant d'aquestes proves després d'haver lluitat tota la vida per obtenir la recompensa!

El salm responsorial escollit ha esta el 125, que ens ha fet despertar d'un malson. I és que ni nosaltres mateixos no ens ho crèiem, que el Senyor hagués canviat tan radicalment en bé la nostra sort —de la captivitat a la llibertat—: ens semblava somniar. El mal és quan ens pensem estar desperts i encara estem somniant. Sobretot si el somni és gaire afalagador, costa despertar-se.

La lectura de l'evangeli era de sant Joan [17, 11b-19], en que, els que creuen en Crist esdevenen "consagrats" (verset 19) en Ell, doncs la veritat de l'home està lligada a una dependència de filiació. Però una consagració semblant no separa dels homes, no retira del món (15); ni tan sols té sentit si no és quan els cristians es veuen "enviats" al món (18), igual que ho fou el mateix Crist. Consagració i missió són les dues cares d'una mateixa realitat. Però, pertanyent a Crist, els cristians s'atreuen necessàriament "l'odi" (14), puix que la fidelitat a la paraula de Déu (14) no correspon absolutament a la reacció espontània de l'home pecador. Amén.

DIUMENGE II DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Is 62,1-5; Sl 95,1-3.7-10; 1Co 12,4-11; Jn 2,1-12

Reflexió: concediu la pau als nostres temps

Aquest pensament de l'oració-col·lecta d'avui està en el cor de totes les criatures. D'altra banda és fàcil veure que la criatura humana té aquí una de les seves frustracions històriques més grans. Ja que al llarg de la història de la humanitat, es pot observar que li ha suposat una tasca àrdua, molt àrdua, arribar a aquesta pau. Una pau que una vegada assolida, immediatament s'ha vist amenaçada per la corresponent violència.

L'apòstol sant Jaume parla en la seva Carta de l'esperit de litigis i baralles que domina el món: «Desitgeu coses que no posseïu; arribeu a matar per allò que anheleu, però no ho podeu aconseguir; lluiteu i us baralleu. Ara bé, si no posseïu, és perquè no demaneu com cal. Demaneu i no rebeu perquè ho feu amb malícia, amb la intenció de malgastar-ho tot en plaers... (Jm 4,1s).

El món és, essencialment, lluita conflicte, divisió. Perquè el món tingui pau seria necessari que els homes renunciessin al seu egoisme, i no podem estar en pau amb uns altres si no ho estem amb nosaltres mateixos. I no podem estar en pau amb nosaltres mateixos si no estem disposats a fer els sacrificis que exigeix la pau, sobretot, en primer lloc, a renunciar al nostre propi jo, i buscant el nostre ésser en l'altre, en els altres, i sobretot en Crist.

Crist és qui ens porta la pau que el món no pot donar. Diu el profeta: «Quan diguin pau, pau», vindrà sobre ells la violència i la guerra... La pau que porta Crist no és una pau d'un «ordre tirànic»; la pau que porta Crist no suprimeix les diferències, sinó que promou la fecunda col·laboració. La pau no consisteix en un home, un partit o una nació, que aixafen o dominen als altres. La pau existeix on els homes que poden ser enemics, són amics en raó dels sacrificis que fan per a trobar-se a un nivell més alt, on les diferències que existeixen entre ells ja són causa de conflicte.

Paraula

«El teu Déu estarà content de tenir-te com el nuvi està content de tenir la nuvia». El profeta és conscient de l'escepticisme del seu poble, interessat solament pels diners, el benestar... però com un altre Jeremies o un altre Pau sent la necessitat d'anunciar-li la Bona Notícia de la Paraula, l'amor de Déu per ell, un Déu que vindrà al seu poble per parlar-li en la seva mateixa naturalesa i en el seu mateix llenguatge. Un Déu que es fa íntim amb l'home, com ho són marit i muller.

«El dons que rebem són diversos, però l'Esperit que els distribueix és un de sol; són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor; els miracles són diversos, però tots són obra d'un sol Déu...». La unitat en la diversitat. És evident la diversitat en els dons, capacitats... de cadascun; és evident la diversitat personal en la vida humana. Però no ha de dur-nos fins al punt de separar-nos o més encara: enfrontar-nos. Perquè és més fort el que uneix que el que separa. El creient, ha de ser un agent viu al servei de la unitat, de la reconciliació. Una reconciliació que ha de respectar sempre i fomentar la diversitat i animar a posar-la a servei de la comunió.

«La mare de Jesús li diu: No tenen vi». Maria està sempre atenta a les nostres mancances més petites. És una veu de confiança, d'esperança.

«Maria diu als qui servien: Feu tot el que Ell us digui». Maria sap trobar la resposta per als nostres problemes. Fins els més insignificants, però que poden ser causa d'una alegria profunda. La intervenció de Maria sembla que vol avançar «l'Hora» del seu Fill. Aquest terme és de gran importància en l'evangeli de Joan: és el moment suprem en què Jesús realitzarà la seva missió redemptora.

«Així començà Jesús els seus miracles a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles cregueren Ell». Déu es manifesta en aquest signe de Canà als deixebles. Aquest signe despertarà la fe dels deixebles. El signe de Déu es completa amb la resposta de la fe dels deixebles.

Saviesa sobre la Paraula

«Heu de glorificar Crist en tot. També Ell us va glorificar. No vull donar-vos ordres, com si jo fos algú. Ja que encara que em trobi encadenat pel nom de Crist, no he arribat encara a ell en la perfecció. Ara és quan començo a ser el seu deixeble, i per això us parlo com a condeixebles meus que sou. Jo sóc qui necessitava les vostres paraules, el vostre aguant, la vostra comprensió, per sentir-me fort en la fe. Però la caritat no em deixa passar en silenci les vostres coses. Per això m'avanço a exhortar-vos perquè estigueu units en la Paraula de Déu. Així com Jesucrist, la nostra vida inseparable, és la Paraula del Pare, així els nostres bisbes, distribuïts al llarg i ample de la terra, es recolzen en la paraula de Jesucrist». (Sant Ignasi d'Antioquia, Carta als Efesis)

«El miracle de nostre Senyor de la conversió de l'aigua en vi no és una meravella als ulls dels qui saben que ho ha fet Déu. El qui, en ocasió de les noces, va fer el vi en sis àmfores, aquelles que va manar omplissin d'aigua, és el mateix que cada any fa el mateix en les vinyes. Allò que els servidors van tirar dins les àmfores fou convertit en vi per l'acció del Senyor. Aquesta mateixa acció converteix en vi allò que els núvols deixen caure. Això no ens admira, perquè succeeix cada any, i per la freqüència ha deixat de ser admirable, i, no obstant això, és més digne de reflexió que el que va fer amb les àmfores d'aigua. Qui és el qui pensa detingudament en les obres de Déu, per les quals regeix i governa tot el món, i no es meravella de sorpresa, i queda com aixafat pel pes aclaparador de tants miracles?...». (Sant Agustí, Sobre l'Evangeli de Joan, 8,2)

DIVENDRES DE LA SETMANA I DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Lluís Solà

1Sa 9,1-4.10b.17-19;10,1a; Sl 20,2-3.4-5.6-7 (R.: 2a); Mc 2,13-17

La unció del rei Saül ens porta a comentar el salm 20, triat com a resposta a la 1a lectura. És un salm de David, i ens pinta com un retrat del Messies.

El Messies és el qui s'alegra de la victòria del Senyor, diu el salm. El Messies no fa res al marge del Senyor, ja que actua a la terra en nom seu, com el seu lloctinent o vicari. Un altre tret important que ens descobreix el salm és que el Messies és el portador de les benediccions de Déu per al seu poble, per al món. El beneït per Déu és portador de benedicció: «sempre es valdran del teu nom per beneir».

Però sobretot el Messies és el garant de l'adveniment del regne de Déu en el món. El veritable rei no és ell, sinó el Senyor, Déu. Per això en el nostre salm, com en el 44, i en tants altres salms messiànics, es parla dels enemics, i de la victòria del Messies —en realitat la victòria de Déu— sobre els enemics, és a dir, sobre tot allò que obstaculitza la implantació del regne de Déu.

Quines conclusions en podem treure? No som nosaltres, ni tan sols l'església, els qui hem d'implantar el regne de Déu. El projecte de Déu, és Ell, Déu, i solament Ell, encara que comptant amb la nostra disponibilitat, qui l'ha de fer reeixir. L'església, doncs, es guardarà prou d'identificar el projecte de l'evangeli amb qualsevol ideari polític. Una altra conclusió: el Messies que surt victoriós dels enemics, que lluita contra les estructures del mal, és el Messies compromès amb els pobres i els humils. És el Messies sacsejat avui per l'escàndol del sofriment de les víctimes d'Haití, un escàndol per a Déu mateix, ja que qüestiona seriosament la seva bonesa i la bonesa de la Creació. És el Messies que seu a taula amb els publicans i els pecadors, identificat amb els marginats de la societat i de l'església benestant.

Demanem al Messies, Crist, que ens faci partícips de la seva benaurança sobre el món, i que ens doni la seva capacitat d'apropar-nos amb respecte i amb amor a tota realitat humana per a vessar-hi l'oli suavíssim de la seva benedicció. Demanem-li sobretot que ens ajudi a fer de l'església la taula dels pobres oberta a tothom.