DILLUNS DE LA SETMANA V DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Lluís Solà

1Re 8,1-7.9-13; Sl 131,6-7.8-10 (R.: 8a); Mc 6,53-56

Primer llibre dels Reis: «Dintre l'arca no hi havia res més que les dues taules de pedra que Moisès hi havia dipositat a la muntanya de l'Horeb». Carta als Hebreus: «Dins l'arca hi havia una gerra d'or plena de mannà, la vara d'Aaron i les taules de l'aliança».

Són dos textos que, llegits l'un a la llum de l'altre, ens ajuden a comprendre la realitat del que estem celebrant. Situen al centre de la nostra reflexió els dos elements mitjançant els quals expressem, alimentem i celebrem la nostra relació amb Déu: la Paraula de Déu i l'Eucaristia: el mannà i les taules de pedra són una prefiguració d'aquest misteri. I hauríem d'aprendre a contemplar equilibradament aquests dos elements, sense donar més importància a l'un en detriment de l'altre. La taula de la Paraula de Déu i la taula del Pa de Vida són en realitat la mateixa taula: ho expressem simbòlicament quan dipositem l'evangeliari damunt l'altar. La Paraula de Déu proclamada i comentada en la celebració és l'aliment de la nostra vida espiritual i és el punt de trobada entre Déu i nosaltres, entre nosaltres i Déu. I aquesta Paraula esdevé el nostre aliment fins al punt que la podem menjar, que es torna sang de la nostra sang i carn de la nostra carn: «El qui és la Paraula es va fer carn», es va fer la nostra realitat. Sense deixar allò que era seu va assumir el que era nostre.

La reforma litúrgica fruit del Vaticà II, que mai no estimarem ni valorarem prou, ens ha ensenyat la profunda vinculació entre la paraula escoltada i la paraula menjada com a únic sagrament de la presència real del Senyor. Als monjos això no ens fa estrany, perquè la Regla i tota la tradició ens ensenya que el sagrari on trobem la presència viva del Senyor és el llibre que conté la seva Paraula escrita, la qual, per l'acció de l'Esperit, en diàleg amb ella, se'ns torna aliment per al camí. És mitjançant la Paraula i la seva lectura que foradem la tenebra del núvol, i Aquell que confessem el Tot Altre se'ns fa també el Tot Proper, pa de farina de blat i vi de raïm, mannà damunt la taula.

DIUMENGE V DURANT L'ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades

Is 6,1-2a.3-8; Sl137; 1Co 15,1-11; Lc 5,1-11

Estimats germans i germanes:

Tota acció humana transcorre en escenaris, que han de ser oberts per tres motius: perquè no quedem reduïts als propis límits; perquè les idees, suggeridores, ens inviten a aprofundir; perquè Déu, en la seva immensitat, ens crida a un amor sense fronteres. Dos personatges ens representen a tots nosaltres. Isaïes, en l'escenari magnífic del temple, queda impressionat davant de la pròpia petitesa i de la grandesa de Déu: "Sant, sant, sant és el Senyor de l'univers...". La nostra reacció, com la del profeta, és la mateixa: "Ai de mi, no podré parlar". No em comprometis, Senyor, sóc ben poca cosa; em contemplo al mirall de la consciència i reconec que no avanço, que hi ha molt de camí a recórrer. Però de vegades ens sentim còmodes en la tranquil·litat o en la resignació per no qüestionar-nos, per exemple, la pròpia vocació. Pere, en el bell escenari natural del llac, davant de Jesús, Déu fet home, reconeix els que som tots: "Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador". Sense Vós, res no podem. Veniu, Senyor Jesús.

Ni el profeta i l'apòstol són escoltats, gràcies a Déu. Isaïes queda tocat pel foc de l'Esperit que el purifica: "Ja ha desaparegut la teva culpa, el teu pecat ja ha estat esborrat". Pere escolta de Jesús: "No tinguis por: des d'ara seràs pescador d'homes". Tenim por a no donar la talla pels propis defectes. Tenim por també per les dificultats que se'ns poden presentar. Tenim por als compromisos radicals. Déu veu la nostra pobra realitat, però ens veu també com a fills: confia i dóna sempre la penúltima oportunitat.

Quina oportunitat? La de revisar la nostra vocació de cristians amb un cor il·luminat per la raó i per la llum del discerniment. També amb un cor ple d'amor i de sentiments: "sentiments de compassió entranyable, de bondat, d'humilitat, de dolcesa, de paciència", com diu la carta al cristians de Colosses (Col 3,13). La Declaració del Capítol general de l'Orde Cistercenc, de l'any 2000, enumera i comenta "les fonts de la nostra vida". Una d'elles és "l'acció i inspiració de l'Esperit Sant" (n. 10). Flama purificadora tant per a Isaïes com per a nosaltres. Mirada de foc, profunda i amorosa de Jesús, que inspira confiança en Pere i ens la renova en nosaltres. Crist no ens deixa sols, el seu Esperit està en nosaltres. Diu la Declaració: "No hi ha res que ens sigui tan necessari com examinar amb cor sincer la nostra vida i vocació a la llum de l'Esperit Sant, i respondre sense retard als seus impulsos".

En aquest context, podem contemplar el tercer escenari: el nostre propi, el nostre monestir, el nostre ambient familiar o laboral. L'escenari de la nostra lluita diària, de les nostres relacions, de les nostres fidelitats. El llac sembla buit perquè les xarxes no treuen el que esperem. Si ens tanquem en nosaltres, caiem en el desànim. Si mirem Jesús, escoltem la seva invitació provocadora: "Tira endins, intenta-ho de nou". Oh... si tinguéssim aquesta confiança entre nosaltres! Augmentaria la nostra alegria, il·lusió, creativitat, i superaríem millor els obstacles. Hi palparíem l'acció de l'Esperit de Déu i la nostra resposta seria més positiva. Que puguem dir, com Sant Pau: "La Gràcia que Déu m'ha donat no ha estat infructuosa".

Unim, finalment, els tres escenaris. Podem convertir el nostre ambient quotidià en lloc d'escolta de la Paraula de Déu, com en aquell llac on parlava Jesús i tots tenien en comú el mateix interès en trobar la Saviesa que respon als nostres interrogants i inquietuds. Podem fer també de la nostra vida un lloc de pregària, en el temple del nostre cor. Demanen al Senyor que en aquesta triple dimensió visquem amb joia i pau la nostra vocació.

DIUMENGE V DURANT L'ANY (C)

LA BELLESA DE LA PARAULA DE DÉU EN L'HOMILIA
Is 6,1-8; Sl 137,1-8; 1Co 15,1-11; Lc 5,1-11

Reflexió: No temis, seràs pescador d'homes

Pere hagué de quedar impressionat escoltant Jesús com parlava a la multitud des de la barca. I va acabar d'impressionar-se amb la pesca de després. La força de la paraula de Jesús devia ser especial. L'autoritat amb què parlava i amb què actuava. En diverses ocasions se subratlla a l'evangeli el comentari dels qui l'escolten: Ningú no ha parlat com aquest home.

La paraula de Jesús va directa al cor de qui l'escolta. En cas contrari no s'explica la reacció de les multituds que el segueixen. O les reaccions d'aquelles persones que viuen un diàleg personal amb ell. Per exemple la samaritana, Nicodem, Maria Magdalena, els mateixos apòstols...

Avui estem acostumats a veure com es busca "caçar" persones perquè creixi el nombre d'integrants d'una institució, fins i tot religiosa, d'un partit, o de qualsevol grup. L'important és el nombre, perquè els objectius solen estar sempre més enllà de la persona que es vol "caçar". En aquests casos, la persona estarà al servei de la institució o grup corresponent. Per arribar a objectius de tipus econòmic, de poder, socials...

Jesús no pretén "caçar", que és una paraula que posa de relleu una acció sobre algú sobre el qual s'exerceix una pressió des de fora d'ell. Jesús empra la paraula "pescar", que jo crec que és un terme més suau. La persona que es vol "pescar", pot "mossegar l'ham" o no, enredar-se a la xarxa o no. L'èxit és més problemàtic. Jesús passa per la vida de les persones sense obligar. Ofereix la "força de penetració" de la seva paraula. Busca arribar al cor. I una vegada arriba al cor, llavors sí que aquesta paraula esclata com les bombes que esclaten i expandeixen molta metralla que fa molt de mal. La paraula de Jesús que arriba al cor també "fa mal", però de manera diferent, ja que aquí resta el terreny òptim per a la germinació de la llavor de la paraula, per a provocar nova vida. I aquesta nova vida anirà creixent, però, simultàniament el qui viu aquest creixement l'experimenta com una mica seu, que va vivint des de si mateix, com a creativitat, com una força espiritual que el va renovant. S'experimenta aquest fenomen del creixement de la persona en la línia de la paraula del poeta:

«Ja no hi ha llum en el món.
Tota la llum està en el teu interior.
Tota la llum resta entre les nostres celles,
en aquest centre o punt
on un temps etern
ens està contemplant...»
(Antoni Colinas)

Paraula

«Sant, sant, sant és el Senyor de l'univers; la terra és plena de la seva glòria!». Una santedat que apareix molt diluïda en aquesta terra, perquè és una santedat que menysprea la vida de l'home, atret per unes altres "santedats", que no omplen precisament de glòria, aquesta terra.

«Vaig sentir la veu del Senyor: Qui hi enviaré? Jo vaig respondre: Aquí em teniu: envieu-m'hi». És una gràcia de Déu la crida que ens fa a viure la fe, o també a ser instruments seus com anunciadors del Regne. Suposa també una pau i alegria interior, sabent-nos enviats per Ell.

«Us recordo la Bona Nova que us vaig anunciar... No crec que us convertíssiu en va a la fe». És important en la vida de fe recordar. Recordar l'obra de Jesucrist que culmina en la resurrecció. Un record i una confrontació amb la pròpia vida per mantenir-nos en fidelitat a la seva obra.

«Tira endins i caleu les xarxes per pescar». La vida del cristià ha de ser un remar "mar endins" en les "aigües d'aquesta societat", i llançar les xarxes, o de vegades la canya, ja que amb freqüència pot ser més interessant i necessari un diàleg viu i personal en el nostre treball apostòlic.

Saviesa sobre la Paraula

«La veu del Logos (Verb, Crist) és sempre una veu poderosa. Per exemple, en la creació inicial, una paraula de comandament va fer brillar la llum, i amb una nova paraula imperativa es va constituir el firmament i tota la resta de la creació va anar apareixent amb la paraula creadora (Gn 1,3ss). De la mateixa manera ara, quan el Logos mana a l'ànima, ja enfortida, que vagi cap a ell, ella rep immediatament la força per complir aquest manament i esdevé tal com l'Espòs la volia: es transforma en quelcom més diví i es transmuta, amb una mutació bella, en una glòria que està per damunt de la glòria que tenia abans (cf. 2Co 3,18)». (St. Gregori de Nissa, Hom. VIII sobre el Càntic)

«Però, per què no va cridar Mateu al mateix temps que Pere i Joan? Perquè Mateu encara no estava preparat. Aquell que coneix bé el fons dels cors només crida el qui està disposat a obeir». (Sant Joan Crisòstom, Catena Aurea, Vol II, p.11)

«Quan Jesús diu: Segueix-me, ho fa a través de la predicació, o per la veu de l'Escriptura, o per una inspiració interior». (Raban Mauro, Catena Aurea, Vol II, p.17)

«Hi ha tres menes de crida. Una, quan ens crida Déu directament; una altra, quan ens crida per mitjà dels homes; i la tercera, quan ho fa per mitjà de la necessitat». (Cassià, Col·lació 3)

LA PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Ml 3,1-4; Sl 23, 7-10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

«Que Déu ens faci veure la claror de la seva mirada i s'apiadi de nosaltres». És una paraula de benedicció que diem a Matines amb el desig de veure la llum de Déu abans d'escoltar la seva Paraula. Recitem els salms, i són molts els versos que ens parlen d'aquesta llum, que tots desitgem, la font de la qual trobem en Déu, en la seva Paraula, en la seva mirada. Així:

«Molts exclamen: Qui ens farà feliços? Que sigui el nostre estendard la claror de la seva mirada» (Salm 4)

«Mira i respon-me, Senyor, Déu meu!, omple'm els ulls de claror» (Salm 13)

«Tu, Senyor, em mantens la llàntia encesa, Déu meu, claror en les meves nits» (Salm 18)

«El Senyor m'il·lumina i em salva: qui em pot fer por» (Salm 27)

«En tu hi ha la font de la vida, i veiem la llum en la teva llum» (Salm 36)

«La teva paraula fa llum als meus passos, és la claror que m'il·lumina el camí» (Salm 119)

Avui, amb aquesta festa de la Presentació del Senyor, en la qual la llum hi és significativament present, tanquem el cicle del Naixement, i fem un primer anunci de la Pasqua. Avui fem un primer anunci del misteri pasqual del Crist. D'aquella nit feliç que cantem:

«Que la terra també s'ompli d'alegria, il·luminada i radiant de la claror que ve de la llum del regne etern; perquè avui la foscor ja s'ha esvaït».

«Avui ens enlluerna la festa de l'ofrena de la seva persona. Avui és presentat al Creador el fruit sublim de la terra. Avui la víctima pacífica i agradable a Déu s'ofereix en el temple per mans virginals; és portada pels seus pares i uns ancians l'esperen. Josep i Maria ofereixen el sacrifici del matí; Simeó i Anna el reben. Aquests quatre formen aquesta processó que avui es recorda amb solemnitat i alegria pels quatre extrems de la terra». (Sant Bernat, Sermó 2 de la Purificació)

Així doncs, Déu es presenta com a llum. Així ho cantà l'ancià Simeó: «Perquè els meus ulls han vist al Salvador, llum que es revela a les nacions». I més endavant, el qui avui és presentat al temple com una ofrena de llum dirà que «és la llum del món, i qui el segueix no camina a les fosques». Però no tots accepten la seva llum. I per això ell mateix dirà que ve a obrir un procés: «perquè els qui no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen, es tornin cecs». Així es complirà la profecia de Simeó que en el futur «serà una senyera combatuda, i que així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts».

Josep i Maria presenten Jesús al temple. «Així entrarà al seu temple, el Senyor que vosaltres busqueu, el missatger qui desitgeu». Entra en el santuari material, de pedra, entra en el santuari de la creació revestit de la nostra naturalesa, per fer finalment de tots i cadascun de nosaltres un temple, el seu temple.

La llum va ser la primera de les criatures materials de Déu. El més pur i bell de tots els éssers visibles. Gràcies a ella podem contemplar les altres criatures materials i la seva bellesa. La llum és una imatge material de la veritat i la bellesa divines.

Però aquesta no és encara la pura llum del mateix Déu, el qual disposa tota la creació material com un canelobre per a la llum veritable. I entre aquestes criatures veiem l'home, que fet a imatge i semblança de Déu, brilla amb la mateixa llum de Déu dintre de si mateix. Però aquesta llum, quan es va posar sobre el canelobre, per un acte de la seva pròpia voluntat, va apagar la seva pròpia llum i es va negar a ser encesa de nou.

Déu anirà preparant pacientment la seva veritable llum, amb la llum de l'antiga Llei (pensem en Noé, Abraham, el Sinaí...) Cada vegada que Déu volia encendre el llum, de nou l'home s'aterria i s'amagava en la foscor. Déu prendrà un altre camí per parlar de la seva llum. Una llum que no espanti els homes, una llum suau, que l'home, la seva criatura més estimada, pugui suportar i dur amb si mateix.

El Levític (24,1-4) ens parla dels llums del tabernacle que havien d'alimentar-se amb "oli verge". La qual cosa significava aquesta puresa virginal del cor que espera l'Espòs en el silenci de la nit. I, efectivament, aquest Espòs arriba i planta la seva tenda entre nosaltres en el silenci de la nit. Es revesteix de la nostra carn i sang per deixar la seva font de llum dintre l'home, complint-se així la profecia del llibre dels Proverbis: «La llum del Senyor és l'esperit de l'home, que penetra fins les profunditats del seu ésser» (Pr 20,27)

L'home es farà així llum per al seu proïsme. Però cal mimar i potenciar aquesta força espiritual que resideix en nosaltres. És una llum que brilla amb força en Santa Maria. En Maria la llum resta altra vegada perfectament neta, i brilla dalt el canelobre, pura, il·luminant tota la casa de Déu i mostrant el camí per tornar a la llum.

Contemplem Santa Maria i mirem «el Crist que habita en el cor; en el cor comunica la pau al seu poble, i als seus sants, i als qui es converteixen de cor». (Sant Bernat, Sermó 1r en la Purificació)

DILLUNS DE LA SETMANA IV DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

La col·lecta de la missa era d'una gran densitat, ja que en ella demanàvem la gràcia d'estimar Déu, i fer-ho, "amb tot el cor i que també estimem tots els homes amb una caritat sincera" (col·lecta). És necessari a més reconèixer la primacia de l'adoració en la nostra vida, per la prioritat que té el Déu etern. I en tant com puguem viure baix la mirada de Déu i en el seu amor, a així tindrem per a tots els homes no tan sols la magnanimitat i la bona acollida, sinó "una autèntica caritat", un amor d'acord amb el manament nou que Crist ens va llegar. Per tant, i tinguem-ho ben clar, tot home és el meu germà, i això precisament perquè Déu és el nostre pare de tots.

El fragment de la primera lectura era del segon llibre de Samuel [15, 13-14. 30; 16, 5-13a], on se'ns ha dit que Déu és amb el miseriós. I és que, desfet i impopular, David fuig de Jerusalem, perquè el descontentament de la població és general i el seu fill Absalom, que s'ha fet consagrar rei a Hebron, ciutat reial de les tribus del sud, dirigeix la revolta contra el seu pare. És una fi lamentable d'un gran regnat, perquè David ja no és res més que un home acorralat. Però aquest fracàs també pertany al designi de Déu (i per això vegeu el que ha dit i la reacció que ha tingut el rei davant d'aquells qui el maleeixen). I és que Déu no és solament el Déu dels dies de glòria i de poder; sinó que ja està a punt d'adoptar l'aspecte del Servent sofrent.

El salm responsorial era el tres [3, 2-3. 4-5. 6-7 (R.: 8)], que ens ha parlat de "l'alliberament que ve del Senyor". I és que Crist, l'Església, tu i jo ens trobem voltats d'enemics. Per fora i per dins. I és que el favor i la benedicció de Déu han de ser per al creient l'única seguretat introntollable.

L'evangeli era de sant Marc [5, 1-20] on se'ns ha descrit el primer contacte de Jesús amb el món pagà. I que fou la curació de l'endimoniat de Gerasa. La narració es comprèn quan se sap que les paraules com és ara "sepulcre", "grillons", "porcs" pertanyien al vocabulari que servia als jueus per caracteritzar la situació dels pagans. Però Jesús deslliurà aquests darrers –els pagans- del menyspreu en què els tenien. Aquest és el sentit de la curació que obra Jesús. Això no obstant, el propi Jesús ha d'abandonar ràpidament la regió, perquè l'en treuen, i serà, però, l'home guarit qui s'encarregarà d'evangelitzar els seus convilatans (verset 20). Amén.