Homilia predicada pel P. Maties Prades
1Jn 3,22-4,6; Sl 2; Mt 4,12-17.23-25
Estimats germans,
L'Infant Jesús adorat pels mags d'Orient avui ja se'ns manifesta com el Messies, el Mestre enviat per Déu. Els llums artificials del Nadal s'estan apagant. El proper dilluns tornarem al temps litúrgic de durant l'any, intentant seguir Jesús i escoltar-lo. On és l'estrella que ens condueix a Jesús? Hem de tenir en els nostres cors la Llum de Déu que il·lumina el nostre camí. Camí en que, segons Ramon Llull, les carreres per les quals l'amic encerca son Amat són llongues, perilloses, poblades de consideracions, de sospirs e de plors, e enluminades d'amor.
Per a molts, Déu apareix impotent enfront de l'omnipotència del mal i es pregunten: "On és Déu?". Per a Enzo Bianchi, fundador de la comunitat monàstica de Bose, la pregunta hauria de ser: "On és l'home?". On som nosaltres? On sóc jo? La lectura de la primera Carta de Joan i de l'Evangeli d'avui ens situa al lloc que ens pertoca com a cristians. Molts dels grans temes de l'Evangeli apareixen en la primera Carta de Joan: creure, estimar, confessar la fe, viure com Jesús... Insisteix en la tensió entre el bé i el mal, entre la llum i la tenebra. Cal discernir-ho guiats per l'Esperit de Déu. Corren pel món molts falsos profetes que desorienten, que aparten del camí encertat. Com a conseqüència hi ha sospirs i plors.
Però el nostre camí també esta enluminat d'amor, en paraules de Ramon Llull. El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum. La Llum de Déu. En el viatge de tornada, els Mags ja no necessiten cap estrella perquè la porten dins i il·lumina la seva vida: Jesús es va manifestar i ells cregueren. Convertiu-vos, ens diu Jesús. Creguem... estimem. Creguem en l'amor, germans. Moltes persones necessiten ser ajudades i estimades. Si imitem la manera d'actuar de Jesús no ens equivoquem. El que Ell fa, segons l'Evangeli d'avui, està en relació amb el text d'Isaïes que hem escoltat avui a Matines: curar els cors adolorits, proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum (Is 61,1). On som nosaltres? On sóc jo?
Si actuem com Crist posem de manifest que comprenem el seu missatge i que el seu manament d'estimar el proïsme és el nostre objectiu principal. Viure a les fosques vol dir viure en la desesperança, la divisió, l'enemistat, i en el silenci de la por. La llum, en canvi, és la alegria, la pau, les ganes de viure. Aleshores el nostre camí el veiem il·luminat per l'amor.
Demanem a Jesús el Senyor, en aquesta Eucaristia, que tinguem la intuïció dels senzills i la profunditat del savis, com els pastors i els mags que el van visitar. Adorem-lo també nosaltres.
7 de gener del 2011
6 de gener del 2011
EPIFANIA DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 60,1-6; Sl 712.7-13; Ef 3,2-3.5-6; Mt 2,1-12
Celebrem la solemnitat de l'Epifania. Una festa nadalenca que ens porta el missatge de la salvació per a tots els pobles: «tots els pobles tenen part en la mateixa herència, tots formen un sol cos i participen de la mateixa promesa», segons que hem escoltat en la lectura de sant Pau.
Així de clara i lluminosa és la Paraula de Déu: «Tots els pobles formem un sol cos». Però, com a mals escolàstics tenim la tendència de recórrer als apèndixs defectuosos. I solem afegir de pensament: «Tots els pobles formem un sol cos... però encara hi ha classes». I en el fons, el que ens creiem, és el que hi hem afegit nosaltres: encara hi ha classes. La nostra situació no l'acabem de contemplar aquí en allò d'un sol cos... És a dir, que no ens ho acabem de creure, almenys si es tracta de contemplar i acceptar certes conseqüències en la nostra vida de creients.
I d'aquesta manera la nostra vida es mou en la contradicció com el peix a l'aigua, com si aquest fos el nostre ambient evangèlic normal. I passa que la contradicció es fa extensa a múltiples matisos evangèlics:
Prediquem una moral sexual amb una forta exigència i caiem en el tema de la pederàstia.
Som cristians de missa i comunió diària, com Déu mana, i ens creiem els millors, però desconeixem la Paraula de Déu que diu que Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé. Creiem tenir una mirada penetrant i segura per llançar el nostre judici personal inapel·lable, però oblidem que contradiem així la mateixa Paraula de Jesús que ens recomana vivament no jutjar, i ja no dic la paraula de l'Antic Testament on Déu ens assegura que els homes mirem sempre les aparences, i només Ell mira el cor.
Però la contradicció més viva en aquesta festa potser la tenim avui als carrers atapeïts de les nostres ciutats transformades pel somriure i la il·lusió de milers de nens, que esperen un nou any l'arribada dels Reis Mags, dels Savis d'Orient. Avui volem fer protagonistes els nens amb els cars i sofisticats regals que els fem, i amb els quals pretenem fer-los feliços. Però aquesta no és la realitat. El que busquem, potser, és tranquil·litzar una consciència culpable. Ja que, més aviat, aquesta, la nostra, és una societat:
— que aparca els nens en guarderies tot just acabats de néixer.
— una societat que permet l'explotació de la infància, en el treball, en el tema sexual, en l'ensenyament. Mentre es dediquen a l'ensenyament 6.000 milions de dòlars, a les despeses militars s'hi dediquen nogensmenys que 780.000 milions de dòlars. Serà normal doncs que en el futur hi hagi més nens soldats, i societats violentes. No veig per què serveixen les enquestes que ens porten últimament els diaris sobre la baixa qualitat de l'ensenyament, quan som incapaços de mirar a l'origen del problema. Però així ens distraiem i ens lamentem una mica.
El secret de Déu no va per aquests camins. El secret de Déu va per on ens orienta la Paraula: «per mitjà de l'evangeli, tots els pobles tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos, i comparteixen la mateixa promesa».
Què hem de fer?
Si el que ens diu Pau ens ho creiem, hem de prendre nota del que diu Isaïes: «Les tenebres embolcallen la terra, i fosques nuvolades cobreixen les nacions. Els pobles busquen la llum de Déu, els reis corren a la claror de la seva albada».
La qual cosa ens demana plantejar la nostra vida com una lluita permanent per la llum, una tensió de lluita contra les tenebres. Començant en la nostra pròpia vida. En el nostre propi cor.
La ruta la tenim en l'episodi dels Mags o Savis d'Orient, episodi que sempre ha captivat la imaginació de teòlegs, pintors, poetes ...
Què vol dir aquest episodi dels Mags?
Senzillament, posa de relleu la profunditat del Misteri de Crist on contemplem una via oberta de Déu que es manifesta i ofereix la salvació a tots els homes. A totes les nacions, com acabem d'escoltar en la Paraula de Déu. I una altra via oberta dels homes que reconeixen i accepten el Crist, revelació de Déu, com a rei, com Déu i com a home
Així ho ensenya sant Odiló, abat: «Els presents que ofereixen els Mags manifesten la profunditat del Misteri de Crist. En oferir l'or, anuncien el rei, en oferir l'encens, anuncien Déu, en presentar la mirra, reconeixen l'home mortal».
Quin és el nostre gest d'acollida d'aquest Misteri que vol la salvació de tots els homes? Li oferim l'or, és a dir, el reconeixem com a rei i procurem que ell domini el nostre cor? Li oferim l'encens, és a dir el reconeixem com a Déu, un Déu que està al profund del nostre cor, i del de tots els nostres germans? Aquestes ofrenes de l'or i l'encens són de capital importància, perquè després, la tercera ofrena, és a dir, la mirra a Déu en l'home, no sigui una llastimosa mentida que neutralitza la manifestació d'un Déu a través de la humilitat.
Is 60,1-6; Sl 712.7-13; Ef 3,2-3.5-6; Mt 2,1-12
Celebrem la solemnitat de l'Epifania. Una festa nadalenca que ens porta el missatge de la salvació per a tots els pobles: «tots els pobles tenen part en la mateixa herència, tots formen un sol cos i participen de la mateixa promesa», segons que hem escoltat en la lectura de sant Pau.
Així de clara i lluminosa és la Paraula de Déu: «Tots els pobles formem un sol cos». Però, com a mals escolàstics tenim la tendència de recórrer als apèndixs defectuosos. I solem afegir de pensament: «Tots els pobles formem un sol cos... però encara hi ha classes». I en el fons, el que ens creiem, és el que hi hem afegit nosaltres: encara hi ha classes. La nostra situació no l'acabem de contemplar aquí en allò d'un sol cos... És a dir, que no ens ho acabem de creure, almenys si es tracta de contemplar i acceptar certes conseqüències en la nostra vida de creients.
I d'aquesta manera la nostra vida es mou en la contradicció com el peix a l'aigua, com si aquest fos el nostre ambient evangèlic normal. I passa que la contradicció es fa extensa a múltiples matisos evangèlics:
Prediquem una moral sexual amb una forta exigència i caiem en el tema de la pederàstia.
Som cristians de missa i comunió diària, com Déu mana, i ens creiem els millors, però desconeixem la Paraula de Déu que diu que Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé. Creiem tenir una mirada penetrant i segura per llançar el nostre judici personal inapel·lable, però oblidem que contradiem així la mateixa Paraula de Jesús que ens recomana vivament no jutjar, i ja no dic la paraula de l'Antic Testament on Déu ens assegura que els homes mirem sempre les aparences, i només Ell mira el cor.
Però la contradicció més viva en aquesta festa potser la tenim avui als carrers atapeïts de les nostres ciutats transformades pel somriure i la il·lusió de milers de nens, que esperen un nou any l'arribada dels Reis Mags, dels Savis d'Orient. Avui volem fer protagonistes els nens amb els cars i sofisticats regals que els fem, i amb els quals pretenem fer-los feliços. Però aquesta no és la realitat. El que busquem, potser, és tranquil·litzar una consciència culpable. Ja que, més aviat, aquesta, la nostra, és una societat:
— que aparca els nens en guarderies tot just acabats de néixer.
— una societat que permet l'explotació de la infància, en el treball, en el tema sexual, en l'ensenyament. Mentre es dediquen a l'ensenyament 6.000 milions de dòlars, a les despeses militars s'hi dediquen nogensmenys que 780.000 milions de dòlars. Serà normal doncs que en el futur hi hagi més nens soldats, i societats violentes. No veig per què serveixen les enquestes que ens porten últimament els diaris sobre la baixa qualitat de l'ensenyament, quan som incapaços de mirar a l'origen del problema. Però així ens distraiem i ens lamentem una mica.
El secret de Déu no va per aquests camins. El secret de Déu va per on ens orienta la Paraula: «per mitjà de l'evangeli, tots els pobles tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos, i comparteixen la mateixa promesa».
Què hem de fer?
Si el que ens diu Pau ens ho creiem, hem de prendre nota del que diu Isaïes: «Les tenebres embolcallen la terra, i fosques nuvolades cobreixen les nacions. Els pobles busquen la llum de Déu, els reis corren a la claror de la seva albada».
La qual cosa ens demana plantejar la nostra vida com una lluita permanent per la llum, una tensió de lluita contra les tenebres. Començant en la nostra pròpia vida. En el nostre propi cor.
La ruta la tenim en l'episodi dels Mags o Savis d'Orient, episodi que sempre ha captivat la imaginació de teòlegs, pintors, poetes ...
Què vol dir aquest episodi dels Mags?
Senzillament, posa de relleu la profunditat del Misteri de Crist on contemplem una via oberta de Déu que es manifesta i ofereix la salvació a tots els homes. A totes les nacions, com acabem d'escoltar en la Paraula de Déu. I una altra via oberta dels homes que reconeixen i accepten el Crist, revelació de Déu, com a rei, com Déu i com a home
Així ho ensenya sant Odiló, abat: «Els presents que ofereixen els Mags manifesten la profunditat del Misteri de Crist. En oferir l'or, anuncien el rei, en oferir l'encens, anuncien Déu, en presentar la mirra, reconeixen l'home mortal».
Quin és el nostre gest d'acollida d'aquest Misteri que vol la salvació de tots els homes? Li oferim l'or, és a dir, el reconeixem com a rei i procurem que ell domini el nostre cor? Li oferim l'encens, és a dir el reconeixem com a Déu, un Déu que està al profund del nostre cor, i del de tots els nostres germans? Aquestes ofrenes de l'or i l'encens són de capital importància, perquè després, la tercera ofrena, és a dir, la mirra a Déu en l'home, no sigui una llastimosa mentida que neutralitza la manifestació d'un Déu a través de la humilitat.
3 de gener del 2011
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL NADAL II
Dels sermons de sant Efrem de Nísibis
Tal com l'esbarzer a l'Horeb va portar Déu en la flama, així Maria en la seva virginitat ha portat el Crist; essent perfectament Déu, ha entrat per l'orella a l'interior de les entranyes. I el meu Déu s'ha fet home de manera pura, i ha sortit de les entranyes cap a la creació.
Una verge ha concebut Déu, una estèril ha concebut un verge! I exulta el fill de l'estèril davant la concepció de la virginitat. Déu ha dut a terme una nova meravella entre els fills de la terra: ha nascut sense unió matrimonial, i el seu herald sobrepassa la natura. El Crist, que té el cel al palmell de la seva mà, heus-lo ací ajagut a la menjadora com el palmell; aquell que en les mans conté el mar, té el seu naixement en una cova; la seva glòria omple el cel, i la menjadora és plena del seu esplendor.
Moisès va voler contemplar la seva glòria, però no va poder-la veure com hauria volgut. Anem a veure'l, avui, ajagut a la menjadora amb els bolquers. La cara de Moisès va brillar quan Déu li parlà; es posà un vel a la cara perquè el poble no podia mirar-lo, com nostre Senyor que en sortir del cos de Maria va entrar al món i es va revestir amb el vel del cos.
Els noms de Maria són molts, i cal que jo l'anomeni amb aquests noms: és el palau on resideix el Rei dels reis poderós, el qual quan ha entrat en ella no n'ha sortit, perquè d'ella s'ha revestit del cos i ha entrat en el món. És encara, el cel nou on resideix el Rei dels reis; en ella s'ha manifestat i ha entrat en la creació, dissenyat i vestit amb les seves formes. És el cep de la sarment que ha donat fruit d'una manera fora del natural, i tot i que la seva natura no era semblant a aquesta, se n'ha revestit el color i amb ella ha entrat. És la font d'on ha brollat l'aigua viva per als assedegats; i aquells que han tastat la seva beguda, han donat fruit centuplicat.
De sant Lleó el Gran, Homilia I sobre el Nadal
AVUI, ha nascut el nostre Salvador. Alegrem-nos. No és just donar lloc a la tristesa. El Fill pren la naturalesa humana per reconciliar i vèncer la divisió. Pren la baixesa de la nostra condició, es rebaixa romanent el que era i assumint el que no era: la majestat es revesteix d'humilitat, la força de debilitat, l'eternitat de caducitat, tot associat a la UNITAT d'un sol Senyor.
Donem gràcies a Déu, per la misericòrdia amb que ens ha estimat, que ens ressuscita a la vida de Crist, per ser una nova criatura, una nova obra de les seves mans. Reconeix, oh cristià, la teva dignitat, que participes de la naturalesa divina. Recorda que arrencat de les tenebres, se t'ofereix la claredat de Déu.
LA CARTA DE L'ABAT
Estimada M. Lluïsa,
Gràcies per la teva targeta de 12 estrelles, una per a cada mes d'aquest nou any que iniciem. Les necessitarem. Sobretot la primera de les estrelles: la pau.
L'home vol la pau, la busca, la necessita... Però el fet és que aquesta pau no l'aconsegueix o si la arriba a tenir, amb facilitat se li trenca. La realitat és que són molts els conflictes armats al món. En altres casos no són conflictes armats, però ho són socials, o religiosos, i també a nivell personal. Vivim en una societat amb un ritme endimoniat, en molts aspectes. En informació, sobretot, en innovacions tecnològiques, en el ritme de la vida mateixa. No és fàcil mantenir la calma, la serenitat, la pau. Com a seqüela de tot això la vida se'ns fa difícil, dura.
Necessitem més que mai la benedicció de Déu, que la Paraula de Déu que escoltem en el primer dia de l'any es faci realitat en la nostra existència: «Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada i s'apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau».
El Senyor es fixa en tu. Amb tota certesa. Però Ell vol que nosaltres ens fixem en Ell. Que es trobin les nostres mirades. Perquè llavors és quan el nostre cor pot pacificar-se, que jo crec és el primer pas per a la pau: que el cor de l'home, de cada persona, es pacifiqui. No podem ser instruments de pau si prèviament no estem pacificats. I aquest camí de pacificació passa per dedicar-se temps a un mateix, temps d'escolta, d'acolliment en silenci. Una recepció de les coses i de les persones que, viscuda sense cap judici, et proporcionaran pau.
La pau és més que una tranquil·litat, que de vegades només serveix per aprofitar-se dels altres. La pau és més que llibertat, que s'utilitza en ocasions per a robar-se mútuament. La pau és més que un descans per devorar els béns de la terra sense deixar els plaers. La pau és més que absència de violència física. Per a molts la pau és una altra forma de guerra.
Estimar la pau, cercar la pau, ser instrument de pau, és primer deixar-se pacificar, i, després, estar disposat a sacrificar la teva pau per ajudar els altres a tenir pau. Aquesta és la pau per la qual ha de viure i lluitar tot cristià. És la pau del Ressuscitat, que viu i treballa per la unitat de la persona, per la unitat i reconciliació amb els altres. Camí sense final. Apassionant...
Et desitjo que visquis amb aquesta passió que farà clarejar la llum del Senyor en el teu cor. Una abraçada
+ P. Abat
1 de gener del 2011
SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Nm 6,22-27; Sl 66, 2-3.5-6.8; Ga 4,4-7; Lc 2,16-21
«Sota la nevada
està naixent l'estiu.
Espera. Dóna'm la mà
i no preguntis res».
«Costa d'Ivori a la vora d'una guerra civil, per la disputa del poder. I quants països es troben en aquesta situació? Això és una capa de neu freda sobre el planeta, que alimenten els fabricants d'armes. Però hi ha més nevada: Es té la impressió que d'Àfrica només ens arriba gent famolenca en "cayucos", que fuig dels seus països en guerra que provoquem els occidentals de l'anomenat Primer Món. Però ningú ens parla d'altres "cayucos": els grans vaixells carregats de fusta per als nostres mobles, matèria primera per als nostres Tnos., coure per a les nostres instal·lacions elèctriques, cautxú per als nostres cotxes. La nevada d'aturats continua caient a la nostra societat del benestar, ja amb el perill que la neu es converteixi en gel. La sida continua segant vides a raó de 6.000 persones diàries. Mentre la indústria farmacèutica és reticent a abandonar els seus privilegis. La lluita pel domini sobre les fonts d'aigua de la terra converteix aquesta aigua en una neu extremadament freda i relliscosa, que deixa letàrgiques moltes esperances. Europa és llum i al·licient pels valors que simbolitza, però no sempre per les conductes concretes que encarnen aquests valors. També això és una gran nevada. L'Ajuntament de Lleida recull 40 persones diàries, sense sostre. La llum un 10% més cara. Però això no més que un cafè. Si més no ens proporcionen material per fer un ninot de neu, i somriure».
Tot això és una pobra mostra de l'enorme tapís nevat que envolta el nostre planeta.
Veritablement tenim una forta nevada sobre la superfície de la terra. Però hi ha qui té una mirada capaç de travessar el blanc net de la neu i aspirar ja el càlid benestar de la nova estació.
Les dades no són fàcils per a l'optimisme. Però nosaltres acabem d'escoltar la Paraula de Déu. Aquesta Paraula ens parla de la benedicció de Déu que ha de passar a través nosaltres: «Diràs als israelites ... Que el Senyor et beneeixi i et guardi».
La benedicció sempre és la novetat d'una nova creació, fa el que diu. I aquesta benedicció està desitjant la protecció, la llum, el favor de Déu. Però Déu ens vol fer instruments de la seva benedicció. Una benedicció que ve com a conseqüència de la mirada divina posada sobre nosaltres.
Som conscients d'aquesta mirada divina?
És important que la nostra mirada es trobi amb la mirada divina. Només d'aquest trobament de mirades naixerà la pau en el nostre cor. Això hauria de ser fàcil per a nosaltres els monjos que estem cridats a ser, així ho diu la Regla, «cercadors de Déu», cercadors de la mirada divina.
Però no creieu que, encara que el ritme de la nostra vida no sigui tan agitat com el de fora, en la vida diària de la societat, també nosaltres necessitem temperar una mica el nostre?
No us sembla que ens queda força per progressar en el delit dels treballs que fem cada dia?
És a dir, el que jo diria un "entretenir el temps", com un recollir el temps en el cor, un cor que després viu el delit de fer bé la seva feina, com una bella oració i lloança a Déu. Potser necessitem viure aquest vers de l'inici: «Espera. Dóna'm la mà. I no preguntis res».
Espera aquesta mirada de Déu, la seva Paraula en el cor, la seva llum en el teu rostre. I després dóna la mà al teu germà, sigues a prop d'ell, no preguntis, fes la teva lloança des del silenci del cor, fes la feina des d'un cor silenciós. No és gaire fàcil mantenir un cor silenciós, però és la clau mestra per a l'experiència de la pau.
Jo crec que aquí tenim el camí per a la pau. Un camí per a la pau que necessitarem al llarg d'aquest any.
Tenim una bona companyia. La millor companyia que se'ns podia donar: La Reina de la Pau. Maria que ens ha portat el Príncep de la Pau. Maria que amanyagava totes les coses amb la seva mirada senzilla, amorosa, i les atreia cap a ella, per guardar-les en el cor, com ens deia l'evangeli.
Aquests són els camins que ens ofereix per acompanyar-nos santa Maria, Mare de Déu. Ella ens dóna el Fill en la carn, en la nostra mateixa naturalesa, perquè sapiguem reconèixer-lo. Ella ens acompanya perquè amb la seva ajuda encertem a continuar donant-lo a la llum com a Príncep de la pau, en un món on no hi ha pau.
Però la placenta on ha de germinar aquesta llavor del Crist, on s'ha d'embolcallar aquest preciós teixit de la vida, del Crist, és una altra paraula: NOSALTRES.
Els que sentien els pastors que parlaven de la seva experiència del Messies, se n'admiraven. Donem la mà a Santa Maria, en silenci, no diguem res. Fins a contemplar, com els que ens veuen i escolten s'admiren del que diem, i del que vivim. I caminarem donant glòria i lloança a Déu.
Nm 6,22-27; Sl 66, 2-3.5-6.8; Ga 4,4-7; Lc 2,16-21
«Sota la nevada
està naixent l'estiu.
Espera. Dóna'm la mà
i no preguntis res».
«Costa d'Ivori a la vora d'una guerra civil, per la disputa del poder. I quants països es troben en aquesta situació? Això és una capa de neu freda sobre el planeta, que alimenten els fabricants d'armes. Però hi ha més nevada: Es té la impressió que d'Àfrica només ens arriba gent famolenca en "cayucos", que fuig dels seus països en guerra que provoquem els occidentals de l'anomenat Primer Món. Però ningú ens parla d'altres "cayucos": els grans vaixells carregats de fusta per als nostres mobles, matèria primera per als nostres Tnos., coure per a les nostres instal·lacions elèctriques, cautxú per als nostres cotxes. La nevada d'aturats continua caient a la nostra societat del benestar, ja amb el perill que la neu es converteixi en gel. La sida continua segant vides a raó de 6.000 persones diàries. Mentre la indústria farmacèutica és reticent a abandonar els seus privilegis. La lluita pel domini sobre les fonts d'aigua de la terra converteix aquesta aigua en una neu extremadament freda i relliscosa, que deixa letàrgiques moltes esperances. Europa és llum i al·licient pels valors que simbolitza, però no sempre per les conductes concretes que encarnen aquests valors. També això és una gran nevada. L'Ajuntament de Lleida recull 40 persones diàries, sense sostre. La llum un 10% més cara. Però això no més que un cafè. Si més no ens proporcionen material per fer un ninot de neu, i somriure».
Tot això és una pobra mostra de l'enorme tapís nevat que envolta el nostre planeta.
Veritablement tenim una forta nevada sobre la superfície de la terra. Però hi ha qui té una mirada capaç de travessar el blanc net de la neu i aspirar ja el càlid benestar de la nova estació.
Les dades no són fàcils per a l'optimisme. Però nosaltres acabem d'escoltar la Paraula de Déu. Aquesta Paraula ens parla de la benedicció de Déu que ha de passar a través nosaltres: «Diràs als israelites ... Que el Senyor et beneeixi i et guardi».
La benedicció sempre és la novetat d'una nova creació, fa el que diu. I aquesta benedicció està desitjant la protecció, la llum, el favor de Déu. Però Déu ens vol fer instruments de la seva benedicció. Una benedicció que ve com a conseqüència de la mirada divina posada sobre nosaltres.
Som conscients d'aquesta mirada divina?
És important que la nostra mirada es trobi amb la mirada divina. Només d'aquest trobament de mirades naixerà la pau en el nostre cor. Això hauria de ser fàcil per a nosaltres els monjos que estem cridats a ser, així ho diu la Regla, «cercadors de Déu», cercadors de la mirada divina.
Però no creieu que, encara que el ritme de la nostra vida no sigui tan agitat com el de fora, en la vida diària de la societat, també nosaltres necessitem temperar una mica el nostre?
No us sembla que ens queda força per progressar en el delit dels treballs que fem cada dia?
És a dir, el que jo diria un "entretenir el temps", com un recollir el temps en el cor, un cor que després viu el delit de fer bé la seva feina, com una bella oració i lloança a Déu. Potser necessitem viure aquest vers de l'inici: «Espera. Dóna'm la mà. I no preguntis res».
Espera aquesta mirada de Déu, la seva Paraula en el cor, la seva llum en el teu rostre. I després dóna la mà al teu germà, sigues a prop d'ell, no preguntis, fes la teva lloança des del silenci del cor, fes la feina des d'un cor silenciós. No és gaire fàcil mantenir un cor silenciós, però és la clau mestra per a l'experiència de la pau.
Jo crec que aquí tenim el camí per a la pau. Un camí per a la pau que necessitarem al llarg d'aquest any.
Tenim una bona companyia. La millor companyia que se'ns podia donar: La Reina de la Pau. Maria que ens ha portat el Príncep de la Pau. Maria que amanyagava totes les coses amb la seva mirada senzilla, amorosa, i les atreia cap a ella, per guardar-les en el cor, com ens deia l'evangeli.
Aquests són els camins que ens ofereix per acompanyar-nos santa Maria, Mare de Déu. Ella ens dóna el Fill en la carn, en la nostra mateixa naturalesa, perquè sapiguem reconèixer-lo. Ella ens acompanya perquè amb la seva ajuda encertem a continuar donant-lo a la llum com a Príncep de la pau, en un món on no hi ha pau.
Però la placenta on ha de germinar aquesta llavor del Crist, on s'ha d'embolcallar aquest preciós teixit de la vida, del Crist, és una altra paraula: NOSALTRES.
Els que sentien els pastors que parlaven de la seva experiència del Messies, se n'admiraven. Donem la mà a Santa Maria, en silenci, no diguem res. Fins a contemplar, com els que ens veuen i escolten s'admiren del que diem, i del que vivim. I caminarem donant glòria i lloança a Déu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
